La primera obra dramàtica de Biel Mesquida és d’una escriptura impecable, d’un lirisme net, ajustat a la sensibilitat contemporània. Tres dones de la tragèdia grega clàssica (Enona, dida de Fedra; Clitemnestra i Ismene, germana d’Antígona) usen el monòleg per retratar-se davant del públic. Rosa Novell aporta la seva experiència escènica per agombolar amb una dramatúrgia mesurada la qualitat de les paraules d’'Els missatgers no arriben mai'. Mínima intervenció: un pròleg que simula un primer assaig de l’espectacle que l’espectador està a punt de presenciar, i una coreografia ritual al voltant d’una olivera mediterrània per amarar-se de la majestat ferida de la reina, la culpabilitat supersticiosa de la dida i la invisibilitat còmoda i desitjada de la germana.
Tres moments per reafirmar-se en els elogis acumulats per Pepa López (Enona) i Rosa Novell (Clitemnestra), i confirmar que en Anna Ycobalzeta (Ismene) hi ha futur. Un cop repartides les felicitacions entre autor, directora i actrius no hi ha molt més a dir, excepte que entre literatura dramatitzada i teatre continua havent-hi grans diferències i Mesquida no arriba a travessar el pont. 'Els missatgers no arriben mai' és una proposta per gaudir-la com es fa amb una bona lectura o recital. Podria ser fins i tot una versió democràtica d’una d’aquestes vetllades culturals privades en què artistes, intel·lectuals i cultes protectors s’entretenien en còmplice cenacle en els seus elegants salons mentre cultivaven la seva enyorança per un passat clàssic.
Bellesa sense empremta indeleble que no enriqueix la imatge que podem tenir d’uns personatges que Mesquida presumptament rescata de l’ombra dels secundaris. Una categoria que podria correspondre’s amb els perfils d’Enona i Ismene, però que difícilment encaixa amb el de Clitemnestra (reina adúltera, rancorosa, assassina). Les tragèdies de Fedra i Antígona podrien existir sense la presència de la dida i la germana, però costa entendre el destí d’Electra sense la de la seva mare. Així ho van veure també Eugene O’Neill, i Richard Strauss i el seu llibretista Hugo von Hoffmansthal. Només s’entén la seva inclusió en aquest trio per una personal inclinació de l’autor. Podria haver recorregut a la personalitat conformista de Crisòtemis, la filla passiva de Clitemnestra, reticent a seguir la croada venjativa dels seus germans, per reforçar la coherència de la proposta. –Juan Carlos Olivares.
