El Besòs de Javier Pérez Andújar

Javier Pérez Andújar és expert en perifèries i el seu darrer llibre, 'Paseos con mi madre' (Tusquets), és tota una invitació a descobrir-les. Quedem a la parada d'Artigues-Sant Adrià i aviat li demano per les xemeneies de la Fecsa, aquelles "tres creus d'un Gòlgota de formigó poblat de manobres, de gent que havia vingut a viure a Barcelona i que no la trepitjaria en lustres", i el Besòs, les dues fites geogràfiques que ràpidament l'imaginari associa a Sant Adrià. Som en un espai fronterer, en una cruïlla estratègica: al nord, Santa Coloma de Gramenet; a l'est, Badalona; i a l'oest, el nucli històric del llogaret adrianenc, on es conserva la casa més antiga del poble, que data del 1740. "És un petit reducte envoltat de monstres", sintetitza Pérez Andújar. L'escriptor coneix de memòria aquests espais que recorre amb la seva mare els diumenges al matí, passejos que aprofiten per parlar de les coses del poble i que fan adonar-lo del desarrelament respecte del territori i les paraules: "ni tan sols sóc d'un idioma, en realitat pertanyo a una veu", la de la mare. "L'escriptor és el que ell vol que sigui la seva pàtria", i potser perquè els extraradis s'assemblen, se sent identificat amb Cornellà, Ciutat Badia o Llefià, cap on ens dirigim.

A l'avinguda de Sant Salvador, ens fem petits al costat dels blocs de pisos dels anys 60. Pérez Andújar em recorda el passat comunista d'aquests barris que després van votar el PSC i ara donen la victòria al PP. "L'esquerra es va oblidar de baixar al carrer", diu. L'arquitectura i l'urbanisme eclipsen part de la conversa. En contrast amb l'amuntegament en què viuen els veïns d'un bloc de pisos de quinze plantes i quatre portes per replà (l'exemple d'una porteria del carrer d'Aribau), al carrer hi ha espai, es pot respirar, el cel és obert. És el que l'escriptor descriu com a llibertat geogràfica o mística, un estat impossible d'assolir al Gòtic de Barcelona. La resta de protagonisme és per a les persones i els seus espais de socialització.

"Conec aquesta manera de caminar, la forma de vestir-se", diu mentre pugem pel carrer de Pérez Galdós. Ens aturem davant de La Jartá –l'escriptor recorda quan el bar es deia El Sótano– i parla de la seva afició als rètols, una invitació a mirar què passa darrere dels aparadors. Kashi Perruqueria, El Barato Géneros de Punto, el bar Si lo se no vengo o la floristeria La Juana del Barri. "No hi ha llibreries. Hi ha moltes esteticistes i perruqueries, com si preferissin estar més guapos per fora que per dins", diu. Ens creuem amb veïns i a molts d'ells l'escriptor els intueix el cansament. "Tenen el treball tatuat a la cara; la cara de cansats de veritat és la diferència entre ser o no ser un pijo".

El passeig sentimental i a temps real també passa per contemplar imatges bucòliques, com la creu d'una farmàcia coronant un edifici altíssim; l'enterprise de l'estació de  Llefià, escopint treballadors que tornen a casa; els estenedors plens de roba, alguns amb peces brutes per sempre, un indici de misèria; els joves que seuen en una escala de ciment planificant el cap de setmana; o la història d'aquella primera foto presa el 1988 davant de la casa dels pares i que ara iŀlustra la portada d'un llibre.  
Cau la nit d'hora i continua la vida com si fos de dia, un dels moments que més agraden a l'escriptor. "Vinc aquí per aprendre. M'agrada el que la gent anomena cultura popular, que és la manera de viure dels pobres".