Casal Lambda
El 1976 tot just feia un any que Arias Navarro havia dit allò d’“españoles-Franco-ha-muerto” i la moral nacional-catòlica ho empastifava tot. Però un grup de valents, entre els quals hi havia Armand de Fluvià –actual president honorífic del Casal Lambda–, va crear el FAGC, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, i l’Institut Lambda, dues eines fonamentals per esbrossar el camí cap a la visibilitat LGBTI. I hi havia tanta feina a fer... De Fluvià explica que, mitjançant la reivindicació –perquè “a ningú li regalen res: les minories han de lluitar pels seus drets”–, en aquests 40 anys s’ha aconseguit que no hi hagi discriminació legal. Entre moltes altres fites, el Lambda va ser l’impulsor de la llei contra l’homofòbia, aprovada pel Parlament el 2014. “Vam aconseguir canviar el discurs del govern i que una llei s’aprovés en 17 mesos!”, recorda el president de la institució, Emilio Ruiz. Però com que la legalitat i la realitat del carrer no van sempre de la mà, el sentit del Casal és, per a Sergi Cubell, coordinador de l’actiu grup de joves, “esdevenir un referent per a tots aquells gais, lesbianes i trans que no saben què fer ni amb qui parlar”. “Som activistes de trinxera, estem amb els problemes del carrer...”, resumeix Cubell.
El Casal dóna resposta a totes aquestes persones mitjançant un munt de serveis i activitats: els serveis d’acollida, d’assessorament jurídic i psicològic, grups de dones, de sords, de gent gran, de joves LGBTI amb disminució psíquica... I com remarca Jordi Samsó, vicepresident del Lambda, tot això no s’ha fet a cop de talonari sinó amb la feina desinteressada dels voluntaris i socis del Casal. “Les persones passen pel Casal i potser en marxen, però no se n’obliden”, conclou Samsó.
El Casal dóna resposta a totes aquestes persones mitjançant un munt de serveis i activitats: els serveis d’acollida, d’assessorament jurídic i psicològic, grups de dones, de sords, de gent gran, de joves LGBTI amb disminució psíquica... I com remarca Jordi Samsó, vicepresident del Lambda, tot això no s’ha fet a cop de talonari sinó amb la feina desinteressada dels voluntaris i socis del Casal. “Les persones passen pel Casal i potser en marxen, però no se n’obliden”, conclou Samsó.
