"Barcelona". Paraula talismà. Lluïsa Cunillé la incloïa en el títol del seu millor text (Mapa d'ombres) i Pere Riera li concedeix tot el protagonisme en la seva obra més ambiciosa en la forma i en el fons. L'ambició de fundar un mite col·lectiu nacional a partir dels bombardejos que va patir la capital entre el 16 i el 18 de març de 1938. Dramàtic assaig general de la guerra bruta contra la població civil. Tragèdia arraconada en la memòria històrica del país. Per situar-la ara en el cor del debat emocional en té prou amb un excel·lent text –amb ressons de les fortaleses interiors de Mercè Rodoreda– i una frase-epíleg de Winston Churchill, el mateix que honora la fermesa d'ànim dels barcelonins per animar els londinencs i després envia l'air force com genet de l'apocalipsi sobre la població alemanya en l'agonia de la II Guerra Mundial.
Una comèdia dramàtica tan ben construïda i tan clara en les seves intencions i objectius que només caldria demanar-li a l'autor que prescindeixi d'alguns fàcils hams emotius per enganxar i rendir el públic, i declarar sense ombra crítica que Barcelona és des de ja un dels textos ineludibles per establir el cànon de la dramatúrgia contemporània catalana. Un text universal en la seva concreció històrica. És fàcil imaginar-lo en altres produccions amb el so d'altres llengües. Producte d'exportació amb garanties com a exemple de la maduresa del teatre català. Costumisme entremesclat d'íntim conflicte ideològic i vital. Humor matisat per l'excepcionalitat de la guerra. I després l'ús magistral de la música com a fórmula màgica per fugir de la terrible realitat, amb la mateixa intel·ligència poètica que tenen a les pel·lícules de Terence Davies.
Aquests són els mèrits de Pere Riera com a autor. Com a director cal felicitar-lo per regalar al públic que vagi al teatre l'electritzant parella escènica formada per una impressionant Míriam Iscla –destinada a ser aviat respectada com "la Iscla"– i Emma Vilarasau, en la seva actuació més rutilant i camaleònica. Duel superb entre dues grans actrius que semblen retroalimentar-se per treure el millor d'elles si mateixes i conduir l'espectador per un ral·li d'emocions extremes. La companyia és àmplia i potent (Joan Carreras es reserva una colpidora escena final que encara d'adquirir profunditat), però les dues actrius són el nucli atòmic d'aquest clàssic acabat de néixer.
