L’obra més romàntica de la cartellera és a la Sala Muntaner. Romanticisme autèntic. Res de tou sentimentalisme. Pura atracció a l’abisme, parafrasejant Rafael Argullol. Els primers romàntics coincideixen a donar-li forma als dimonis interiors. La bogeria adquireix identitat pròpia. El llenguatge directe i brutal que usa Amélie Nothomb a 'Cosmètica de l’enemic' és només forma. Una servitud contemporània. El fons està ancorat en les mateixes pors que assotaven fa 200 anys poetes i literats: l’insuportable pes de la culpa i l’angoixa de perdre la raó. Ningú no està fora de perill, ni l’executiu que en un aeroport parisenc espera el vol a Barcelona i és assaltat per algú amb massa dades sobre la seva intimitat.
Magda Puyo i Pablo Ley controlen l’evolució de la història des de la intranscendència d’una trobada tan fortuïta com invasiva a l’atmosfera irreal d’un relat de terror situat en un entorn asèptic. En canvi, la personalitat escènica dels dos personatges no és tan equilibrada. El tractament de la figura de l’assaltant és impecable, com la interpretació de Lluís Soler. Amb el punt just d’enigma. La seva presència s’imposa pel control que exerceix sobre la situació. Xavier Ripoll, l’assaltat, tendeix a mostrar les cartes des del primer minut i es veu obligat a visualitzar la seva lluita interior en una crispada coreografia. Com si Puyo hagués volgut fer un pas més –i innecessari– en l’exhibició del monstre. –Juan Carlos Olivares.
