El rei borni

  • Teatre
  • Teatre contemporani
Recomanat
0 M'encanta

David és un individu binari. Un home d’acció que activa els ressorts de la seva ment com un interruptor. Obeeix. No pensa, no sent. Un mutilat emocional. El perfecte soldat. El perfecte agent antiavalots dels Mossos d’Esquadra. David és un dels protagonistes d’El rei borni de Marc Crehuet. El seu antagonista és Ignasi, hipster benintencionat, fòbic social i documentalista de les causes justes. En una manifestació es veuen les cares. David actua. Dispara. Ignasi perd un ull. Ignasi, el cineasta borni. Tornaran a veure’s les cares davant un plat de cuina creativa...

Comèdia cruel sobre les trinxeres que genera la crisi. Crehuet provoca el màxim absurd a través del xoc de dues personalitats tipus –simplificades, ridiculitzades– en una trobada d’entrada tan intranscendent com un sopar de parelles. No hi ha res tan dramàticament explosiu com una convenció social manipulada per l’autor omnipotent. Agitar el fang que, com un dens pòsit, impedeix que surti el veritable jo dels convocats..

Això és només el principi del conte. L’obra de Crehuet –èxit segur de la programació de la Sala Flyhard– és un divertit experiment sobre el que, amb sorpresa, podem arribar a considerar normal. Un text sobre la banalitat com a tret universal, també quan s’aplica a la violència o la reafirmació ètica. Sembla que l’autor s’apunta a la teoria que la humanitat està sumida en una imparable idiotització, inflada per una cacofonia de paraules buidades de contingut, de la qual no se salva ningú. Ni els bons ni els dolents.
Per això l’autor ha creat uns personatges a la mesura de les seves necessitats. Els fa servir com a conillets d’índies i juga amb ells i amb el públic per mostrar-nos que el circuit-laberint no té sortida. Un moment: n’hi ha una. David la trobarà. Només ha de deixar de ser imbècil, encara que hagi de pagar un alt preu a canvi. Cal esperar que arribi el sorprenent final de la funció per veure la factura i ofegar el riure.

El rei borni és Ignasi, és Miki Esparbét perfecte en el seu paper d’activista amb fre, però el rei de la funció és Alain Hernández (David). Ha de ser dur assumir un personatge antipàtic, un Dorian Gray de l’estupidesa, que a més és conscientment abandonat per l’autor fins a deixar-lo sol davant la porta de sortida. Aquesta soledat necessita un gran intèrpret i Hernández demostra que ho és.

LiveReviews|0
2 people listening