Litoral és la primera part de la tetralogia Le sang des promesses, de l’escriptor libanès Wajdi Mouawad, del qual fa uns mesos vam poder veure la segona entrega, Incendis, convertida en un gran èxit de crítica i de públic sota la direcció d’Oriol Broggi. Una tetralogia en què cada obra funciona independentment, però que tenen unes connexions temàtiques i d’estructura així com la voluntat de l’autor de construir uns poemes dramàtics amb ressonàncies clàssiques. Obres aixecades sobre una realitat molt concreta, la guerra del Líban (tot i que no és digui) i les seves conseqüències, que ell mateix va patir.
A Litoral, la història arrenca amb un jove que està copulant i rep una trucada en què li comuniquen la mort del pare, del qual poques notícies havia tingut. Wilfrid expressa aleshores la gran pregunta: “Qui sóc?”, il·lustrada per les circumstàncies del seu naixement i la reacció dels familiars occidentals. Comença aleshores l’epopeia, el viatge per enterrar el seu pare a la terra perduda, on aquest va néixer i on Wilfrid va ser concebut i fins on es desplaçarà, acompanyat d’un mort que parla i d’un cavaller que és un somni d’infància.
La presència d’un cadàver que parla, i es va podrint, i el viatge, són el cor d’un pelegrinatge que denuncia, com a Incendis, els horrors de la guerra i al mateix temps reivindica la memòria històrica que fonamenta l’existència d’un conjunt humà i exposa el dolor de la falta d’identitat dels exiliats, dels que van perdre les seves arrels. Obra ambiciosa que ens arriba en traducció prou àgil i precisa posada en escena de Raimon Molins, que l’encerta plenament en les transicions de les escenes.
L’autor té moltes històries a explicar i un imaginari desbordant i això li pesa, a Litoral, que amb una bona pentinada mantindria millor la indubtable tensió dramàtica. Molins manega bé els intèrprets que assumeixen una quinzena de personatges en un espai escènic molt adient, dúctil i funcional de Ricard Prat. Marc Rodríguez (Wilfrid) condueix el viatge i té prou força per portar-nos amb ell. Lluís Marco (el mort) mostra que té eines per a qualsevol paper. Brillant. Destaquem també Pepo Blasco, David Verdaguer i Xavier Ruano. Les dues actrius són la part més feble d’un conjunt d’intèrprets entregats per transmetre’ns el drama amb tota intensitat i credibilitat. A la fi, una funció de notable interès.
