[image]
[title]Lluís Homar està pletòric. Per ser més exactes, està eufòric. Ho diu ell mateix. Assegura, veu ferma, convençut, content, que està en un d'aquells moments dolços de la vida i que tot té a veure amb l'amor. I és un home de 57 anys que s'emociona quan li preguntem els seus lligams afectius amb Terra baixa, l'obra que va posar de llarg a Temporada Alta i que ja és al Borràs. És un home que és la història viva del teatre i del cinema català. Un amant que vol tornar alguna cosa al públic, a la gent. Fa prop de 35 anys, va veure Michael Pennington fent de Hamlet a l'Aldwych Theatre de Londres per a 1.200 persones. "Vaig veure un actor que es mostrava com a ésser humà". I això és el que vol fer ell amb l'obra d'Àngel Guimerà, mostrar-se com a Lluís Homar mentre interpreta el clàssic dels clàssics del teatre català. Per què? Doncs, perquè, confessa, està en un moment vital en què veu les coses clares, en un d'aquells instants en què "comences a entendre de què va la vida". I 'Terra baixa' té una mica a veure amb tot això. Té a veure amb què és una obra que ha marcat la seva vida, amb què ha crescut, amb què s'ha fet.
Als 17 anys, Homar va fer per primer vegada de Manelic. Era a Horta. I Josep Montanyès el va veure. De seguida li va proposar de passar a formar part de la companyia Teatre de l'Escorpí, embrió dels que fundarien el Teatre Lliure el 1976, amb Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Anna Lizaran, Carlota Soldevila i companyia. Més tard, el 1990, al Mercat de les Flors, Homar tornava a encarnar Manelic en la que seria l'última obra que va dirgir Puigserver, mesos abans de morir. I el 2003 va interpretar el monòleg 'Et diré sempre la veritat', on en Manelic tornava a treure el cap al costat de Valmont, Hamlet o Fígaro. Ara, però, no podia encarnar el bon salvatge de Guimerà. Li tocava fer, més aviat, de Sebastià. Va pensar a dirigir-la, però un dia es degué llevar inspirat i es va dir: "Vull ser Terra baixa". És a dir, ser l'obra, fusionar-s'hi. Ser Manelic, Sebastià i Marta. I afegir-hi una nena innocent, la Nuri.
"Hi ha gent que, quan arriba a certa edat, decideix escriure un llibre per explicar la seva experiència en aquest món. Ho fa perquè pensa que pot ser útil a la resta de la gent. Però jo no sé escriure i 'Terra baixa' em serveix per això". Homar deixa clar que no pretenia abordar cap "exercici de virtuosisme", sinó que fa "un exercici de generositat", com si Guimerà es plantés damunt l'escenari i expliqués l'obra. Una peça de cambra, com un quartet de Schubert.
Homar diu que es reconeix en l'obra, que els recorreguts de tots els personatges són una mica la seva vida. En Manelic, tanmateix, és una mena de mirall per a ell, una manera d'explicar-se. "Baixa de la muntanya i coneix una realitat que desconeixia, i se sumeix en la foscor, encara que al final troba el sentit últim de la vida. I 'Terra baixa' és un tractat sobre el coneixement de l'ésser humà escrit a través de l'amor".
Si hi ha una cosa que ha mobilitzat Homar fins a l'últim cartílag és la possibilitat que molta gent vegi el seu 'Terra baixa'. Ara mateix, després del 'Terra de ningú' de Harold Pinter que va fer la temporada passada al Teatre Nacional, deu ser l'actor que més gent vol veure en un escenari. I ho sap. Fins i tot ha reflexionat sobre què vol dir la paraula 'popular'. "El destinatari d'aquesta obra és el gran públic i el Teatre Borràs compleix aquesta funció de teatre desvinculat". Queda clar que podria haver tirat endavant el projecte en qualsevol teatre públic, i sap que algun amic seu potser s'ha enfadat, però no volia etiquetes, que només el veiessin els fans del Lliure, del Nacional o del Romea, posem per cas. I també buscava fer convergir dos conceptes que semblen oposats: 'popular' i 'de qualitat'.
"Em sento responsable del projecte i tinc un grau de por important. De vegades faig coses de manera inconscient i, quan arriba el moment, em cago". Homar sap que l'actor no ha de deixar-se emportar per la por i que les coses funcionen quan se sent a la corda fluixa. Aquí, diu, és on es troba ara, abans de l'estrena, i en això té un paper molt important el dramaturg i director de la peça, Pau Miró.
La trobada entre Miró i Homar no va ser casual. Ell, d'entrada, no hi va caure i va ser un tercer qui li va suggerir. Tanmateix, buscava el seu perfil, algú que fos autor i director alhora. Tot i que no havia de ser per força més jove. "La diferència generacional ha estat una cosa molt útil i indispensable, perquè jo vinc d'on vinc, enganxat a la tradició, a una manera de fer. I ell, en canvi, no. Sap el que vol i, sobretot, el que no vol". Poca broma, doncs.
El punt de partida d'aquest 'Terra baixa', el moment zero, comença amb una pregunta: "què puc oferir jo a aquests personatges?". Homar va pensar en una frase de la gran mestra d'actors nord-americana Uta Hagen, quan es demanava per què els actors sempre pensen en el que no tenen dels personatges. I en una altra sentència del director anglès Peter Brook, quan deia que els personatges són sempre més grans que un mateix. Així que va decidir aportar la seva ànima als Manelic, Marta, Nuri i Sebastià. I a ell, el commou la baixa autoestima de Marta, es reconeix en la força i el sentit primari de Manelic, es veu en la innocència de Nuri i accepta la part fosca, mental, la capacitat de manipular la gent de Sebastià.
Fa més d'una dècada, Homar va topar-se amb Hamlet. En un moment de transició en la seva vida, entre la fi del seu període al Teatre Lliure i l'inici d'una profitosa carrera cinematogràfica, va encarnar el boig shakespearià i va adonar-se de les seves limitacions. "Jo era el príncep del teatre i Elsinor es va ensorrar". Més gràfic, impossible. Aquella experiència va obrir-li els ulls. Es va adonar que estava cansat de fer teatre, i va 'oblidar' mitja vida passada dalt d'un escenari. "Tot va deixar de tenir sentit", admet. Necessitava canviar.
Aleshores, va ser quan va trobar refugi en un altre lloc i va posar en marxa la seva vida al cine, que l'ha portat a rodar desenes de pel·lícules i a guanyar premis importants, a banda de ser un dels intèrprets més cobejats pels millors directors de l'estat. Més tard, Gerardo Vera, aleshores director del Centro Dramático Nacional, li va encarregar portar la batuta a Luces de bohemia, de Valle-Inclán, i va tornar-se a enganxar al teatre, un art, assegura, que li permet treballar en els seus projectes, "cosa que difícilment puc fer en cinema o televisió". I aquest 'Terra baixa' n'és la prova, encara que ara mateix estigui molt content d'haver rodat una pel·li a Nova York i tenir tres cintes a punt d'arribar a la cartellera cinematogràfica. Això sí, ha deixat de dir sempre sí quan li truquen per posar-se davant la càmera.
Ara, sovint, Homar mira enrere i pensa què faria si tingués 40 anys, si tingués l'edat de Pau Miró. Veu que s'ha adonat que li encanta treure el nas a tot arreu, cosa que fa 20 anys no sabia. I hi ha una cosa que no tornaria a fer: dirigir el Lliure. Diu que se sentia dins el vestit d'un altre, que no sabia quin era el seu, tot i que ell va posar el seu granet de sorra a l'hora de renovar tant el discurs teatral com personal. Calixto Bieito, Carme Portaceli o Àlex Rigola van despuntar a mitjans anys 90, quan el nostre Manelic comandava el teatre que havia fundat. Aleshores, no sabia què volia. Avui, sí: "transmetre".
I el que veurem a 'Terra baixa' fa olor de vida intensa i d'emocions viscerals, d'un viatge emocional, on l'home que ha estat tots els personatges possibles, l'intèrpret eficaç, sincer, senyor de la guerra vil i amant delicat, dolç somiador i boig malvat, serà tot això i serà ell mateix. D'un actor que fa 40 anys que es passeja pels escenaris i que té al cap una frase de Spooner, el personatge que interpretava a 'Terra de ningú': "El destinatari del que fas no ets tu, sinó l'altre". Aquí, penso, en aquest 'Terra baixa' tindrem l'oportunitat de gaudir d'una cosa que mai no podem veure quan un actor està en un teatre: l'ésser humà.
