"Per què ningú no va dir res? Com pot ser que de sobte tots els alemanys fossin nazis i no hi hagués ni una veu que denuncies el que passava?”, pregunta, crec, Steve, un dels alumnes de l'institut a la classe d'Història de Ron Jones després d’unes projeccions sobre el conflicte i els camps d’extermini. L’onada és un text basat en un experiment real que va fer un professor de Palo Alto (Califòrnia) amb els seus alumnes el 1967 i que ha estat portat al cinema en dues ocasions, la primera més fidel als fets reals i la segona en versió més lliure, però potser més contundent.
L’obra que ens arriba ara al Lliure és un text original basat en els fets i que ha comptat amb la col·laboració d’alguns dels protagonistes. Un text diàfan, clar i directe d'Ignacio Garcia May, que vol contestar la pregunta d’aquell alumne tot mostrant com la manipulació de conceptes que en principi poden ser positius (el poder de la disciplina, de la comunitat i de l’acció) pot incidir sobre les persones perquè donin suport a la injustícia, al menyspreu de l’altre i a la crueltat.
Els alumnes de l'institut reaccionen en principi amb desconcert i fins i tot amb negativitat, però les maniobres del professor que persisteix en el seu experiment aconseguirà crear un grup que recorda inevitablement les joventuts hitlerianes i que canviarà les relaciones entre ells. En aquest sentit, l’obra completa molt bé el procés descrit, a partir també de fets reals, a Adreça desconeguda, que és representa a La Villarroel.
Eduard Farelo s'erigeix en el rei de la funció. Té el poder com a professor i també com a actor i juga amb intel·ligència actoral i emotiva amb els alumnes. Magnífic Farelo. Poderós en la curta distància i per com passa amb habilitat de la amabilitat a la duresa, del col·leguisme a la imposició. El director, Marc Montserrat Drukker, pel que sabem ànima del projecte, demostra així mateix un bon domini del moviment i de la posada en escena, un afinat sentit del ritme dramàtic i resol amb absoluta eficàcia el repte de fer creïbles uns alumnes/intèrprets molt joves. Tots ells precisos i segurs. Enhorabona. Brillant el final de l’obra. El punt final que hi posa Ron Jones és un crit contra la desmemòria, de com podem ser capaços de repetir els errors quan aquells poc a poc és va esvaint. Res no ha passat. L’onada és una funció d’obligada visita per els joves, que a més gaudiran, i un espectacle totalment recomanable per a tots els públics que s’hagin plantejat la pregunta de l'Steve sense trobar una resposta clara.
