Text i direcció: Jordi Casanovas. Amb: Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert, Anna Ycobalzeta.
Els trets identitaris son l’element comú de la trilogia de Jordi Casanovas sobre Catalunya que culmina amb l’esplèndida 'Vilafranca'. A 'Una historia catalana', Casanovas ens parlava de la lluita pels signes identitaris oponent els nadius als xarnegos, a 'Pàtria' construïa una faula política amb els estris de l'actualitat del país i a 'Vilafranca' despulla les misèries d’una família de la burgesia rural conservant l’oposició entre tradició i novetat però escodrinyant en l’interior d’uns personatges tan ben retratats com propers.
És sorprenent la versemblança amb què l’autor s’apropa a una realitat que no ha conegut de primera mà servint-se d’un dels temes més agraïts del teatre com un dinar de festa major en família. Tant se val el cognom d’aquests pare i mate amb dues filles i un fill ja crescuts que es reuneixen per la festa de Sant Fèlix, perquè representen la majoria de les famílies petitburgeses dels anys 80 arreu del país. Com comú és que la vetllada trontolli quan es posa sobre la taula el tema de l'herència.
Casanovas parla directament d’un retrat al començament de la funció. Exacte. Ofereix uns perfils molt ben dibuixats i una dolorosa radiografia dels sentiments. I ho fa amb astúcia per conduir el drama dins els límits del seny sense cap benevolència. A la fi, la sang no arriba el riu.
La funció, de dues hores i deu, mostra unes magnifiques interpretacions en general i sensacional en el cas de Manel Barceló. Ell és el pare malat d’Alzheimer. Carai com manté el paper durant tota la funció tot i no parlar gaire. Bravo també per Lluïsa Castells i Marta Angelat. I preciosa la cançó d'Anna Roig. Es mereix un gran èxit de públic.
