La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.
Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.
Del maquillatge a l’art
La mostra inclou objectes històrics relacionats amb la bellesa, com cosmètics antics, perruques, cotilles, màscares LED o cremes blanquejadores: la pressió estètica existeix des de fa segles. Però darrere de la denúncia també hi ha una celebració: la bellesa és universal i la idea que està limitada a uns cossos o ideals concrets no deixa de ser una il·lusió òptica construïda pel context social, cultural i pels interessos dels grups de poder.
A través de diferents obres, es qüestiona com la societat decideix què considera bonic. Una de les peces destacades és la videoinstal·lació de Lorenza Böttner, que es representa com la Venus de Milo —sense braços— per reflexionar sobre per què alguns cossos són acceptats com a bells dins l’art però no en la vida quotidiana.
També hi ha obres que critiquen els estereotips de feminitat, com reinterpretacions d’obres canòniques amb pèl corporal o fotografies de concursants de Miss Regne Unit amb el maquillatge desfet després del certamen. Altres peces destacades són les fotografies de JD ‘Okhai Ojeikere, que documenten pentinats tradicionals africans com una forma de bellesa creativa i diversa, demostrant que els ideals estètics poden variar enormement segons el context cultural.
