Pintor, poeta, crític d’art, activista i agitador cultural. Totes les cares de Josep Maria de Sucre surten a la llum en l’exposició que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas dediquen a aquesta polifacètica (i injustament oblidada) figura de la nostra cultura, coincidint amb el 140è aniversari del seu naixement.
Des dels rostres expressius i primitivistes que pintava partint de la misèria i el patiment humà que va viure fent d’oficial criminalista als Jutjats de Barcelona, fins a la numerosa documentació que el situa com a un dels més importants promotors i impulsors de la modernitat a Catalunya, la mostra aprofundeix en aquesta doble cara: del promotor artisticosocial, al pintor ple d’intensitat expressiva.
Josep Maria de Sucre va desenvolupar un paper fonamental com a nexe entre les avantguardes d'abans de la Guerra Civil i les noves generacions de la postguerra, atorgant beques a joves creadors perquè anessin a París des de la presidència del Cercle Maillol de l'Institut Francès, i també impulsant els Salons d'Octubre. Per reflectir aquest paper de mediador, l'exposició als Espais Volart incorpora també obres d'una trentena d'artistes vinculats al seu entorn, com Tàpies, Modest Cuixart, Ràfols-Casamada, Guinovart, Maria Girona o Subirachs, entre d'altres.
En la seva pintura hi conflueixen influències de l'expressionisme europeu, el romànic català, el primitivisme o autors com Edvard Munch i Paul Klee. És per això que sorprèn adonar-se que la seva pintura va tenir un reconeixement limitat i tardà, que el va dur a viure en la precarietat econòmica més salvatge fins a la seva mort. Aquesta vida plena de misèria queda plasmada amb amb la projecció d'un document audiovisual dirigit per Joan Francesc de Lasa el 1964, que ofereix un testimoni íntim i directe dels darrers anys de l'artista.
