Espais Volart - Fundació Vila Casas

Cinquanta anys després de la seva mort, la Fundació Vila Casas recupera la figura de  Francesc Domingo i Segura amb una exposició que reuneix obres de totes les seves etapes artístiques. Originari de Sant Just Desvern, va desenvolupar la seva carrera artística costat de Josep Llorens Artigas fins a esdevenir un referent de l’art proletari. També va formar part de l’Agrupació Courbet, juntament amb Enric C. Ricart, Rafael Sala i Joan Miró, els quals va conèixer al Cercle Artístic de Sant Lluc i als quals s’hi van afegir Josep Francesc Ràfols, Marian Espinal, Rafael Benet, Josep Obiols i Joaquim Torres-García. La trajectòria de Domingo culmina amb una autèntica traducció cultural en la seva etapa del Brasil, on sublimarà el tema de la maternitat, que beu de les marededeus de l’art romànic i gòtic catalans. A São Paulo, l’artista explorarà la presència que la muntanya de Montserrat i la Moreneta tenen en l’imaginari dels emigrants, símbol de l’enyorança per la terra.

Madola ha estat sempre compromesa amb un mateix material: la ceràmica. La terra, l’aigua, l’aire i el foc són els pilars d’aquesta pràctica ancestral que ha dominat al llarg dels seixanta anys de trajectòria, durant els quals l’artista ha consolidat un treball escultòric que ens parla dels gestos més senzills i, a la vegada, dels més espirituals. De fet, la ceràmica de Madola ens parla d’aquesta dualitat entre allò que sembla fàcil perquè ens remet a l’arrel (les pràctiques ancestrals de la ceràmica, que es tradueixen en actes simples com tallar, aplanar, amuntegar o transformar el fang) i allò que ens sembla tan difícil: que una escultura pugui parlar-nos d’una cosa que no es veu. A la cruïlla d’aquest misteri hi trobem les peces de Madola, que són a la vegada una casa i un temple, un vas i un calze, una taula i un altar, una capsa i una urna, una pedra i un monument. Aquesta exposició, comissariada per Caterina Almirall, aglutina obra de diferents moments de la seva trajectòria, des dels seus inicis a mitjans dels anys seixanta fins avui dia en sis àmbits temàtics. El sentit de la mostra és també un viatge del buit al ple, dels primers anys on l’artista va deixant enrere les formes tradicionals com ell vas o el gerro fins a l’arribada de les grans formes escultòriques. A més, també hi ha obres més recents que mostren una Madola preocupada per la problemàtica de la contaminació mediambiental i reflexionen sobre el món natural com a ecosistema. Tot sempre en els tres colors q