En els terrenys de l’antiga –1674– masia de Can Baró –avui escola–, s’hi va cultivar blat durant molts anys: un mar d’espigues cobria el vessant sud del Carmel. A partir del 1919 el propietari se’ls va anar venent i es va començar a urbanitzant el barri amb 60 torres promogudes per la Cooperativa de Periodistes. Més o menys a la mateixa època es van obrir les dues cicatrius que solquen Can Baró: les dues pedreres que produïen calç i pedra que el moviment veïnal va aconseguir aturar el 1967.
A tocar, fins als 80 hi va haver el nucli dur de les barraques de Francisco Alegre i també fruit d’una important lluita social es van derrocar per donar una qualitat de vida millor als seus habitants. Al cim del Turó de la Rovira, les remodelades bateries antiaèries completen el quadre del barri. Al bell mig de Can Baró hi ha una plaça el·líptica que fa una mica de pendent. Té dos nivells, una mica com una cinta de Moebius, i en una cantonada hi ha la Bodega Montferry. Una altra Montferry?, us preguntareu. Sí, n’hi ha a Sants, a la Barceloneta, a Navas i n’hi havia gairebé a cada barri de la ciutat: era una franquícia que es va treure de la màniga el Pere Virgili, de Montferri de l’Alt Camp, per donar feina a gent del seu poble i distribuir la producció de vi de la seva zona.
A Can Baró se’n va encarregar el senyor Vicenç i ara la Mariana Ruiz, del barri de tota la vida. Ella i la seva mare –parella de baixetes molsudes en permanent diàleg picabarallesc– peixen els parroquians amb cargols, seitons, calamar, morro, bacallà a la llauna, ronyons, tot en racions generoses i sucosíssimes a molt bon preu. Abans d’arribar al lavabo, cinc aixetes fan rajar a granel vi del Priorat, Gandesa, moscatell i vermut de Tarragona. De l’euro noranta als dos amb vuitanta el litre! Televisió encesa, escurabutxaques, tres tines, terrassa, ambient familiar: un lloc formidable per fer-hi un vermut-dinar, ben lluny dels eixos gentrificadors de la ciutat.
