10 fotos per recordar la jornada de divendres del Cruïlla 2022

Cal reconèixer l'esforç dels de Birmingham per no fiar-ho tot a la història, per continuar fent nova música i mirar de seguir sonant actuals. Tanmateix, i com és natural, els fans ens entestem a reviure un passat força més glamurós, encara que això signifiqui nedar a contracorrent i que el record ens arribi entelat pel pas de les dècades. A Simon Le Bon cada vegada li costa més arribar sense patir al to agut de les antigues cançons, però la banda és solvent a l'hora de passar el plomall als vells hits i procurar una hora i mitja de joia i ball com la de divendres al Cruïlla, especialment als que tenien 20 anys el 1982.

Duran Duran encara no sembla un d'aquells grups que s'han de guanyar la vida en creuers de jubilats, però tampoc se n'allunyen tant. El nou disc 'Future past' (2022) és bo, però és claríssim que el transatlàntic no arribaria a bon port si llencessin per la borda peces com 'The wild boys', 'Hungry like the wolf', 'Ordinary world' (amb un Le Bon fora de to, al principi), 'Girls on film' o la final 'Rio'. Però aquest és l'orgull i el principal actiu d'un grup que pot presumir de hits i que va complir la seva funció al Parc del Fòrum, aplegant un públic de totes les edats, especialment supervivents dels 80, protagonistes d'un revival tan llarg que ja dobla la durada de la mateixa dècada. –Borja Duñó

Zahara ens va prometre una PutaRave i sens dubte la vam tenir. L'artista de Jaen es va acompanyar pels músics Martí Perarnau IV i Manuel Cabezalí, per fer la versió més electrònica i ballable del seu aclamat 'Puta'. L'escenari Vueling estava ple com un ou de fans que corejaven 'Merichane' i 'Joker' mentre saltaven animats per Zahara i les deus ballarines amb què va fer diverses coreografies. Va haver-hi moments memorables com el mashup entre 'Pena, penita, pena' de Lola Flores amb 'Toxic' de Britney Spears. Per què no ens havíem adonat que combinen tan bé fins llavors? El concert va acabar amb ballarines i músics abraçats i saltant, com tantes vegades hem fet tancant en una discoteca. I encara va haver-hi temps per a un ball final quan va sonar 'The good ones', de Charlie XCX, i Zahara es va quedar sola a l'escenari com si s'hagués d'acabar el món. El que ha de ser una bona rave, vaja. –María José Gómez

Sí, Rigoberta, ens agrada el gaspatxo, i encara ens agrada més que la teva banda ens ho pregunti enmig d'un concert i que després ens reciti la recepta. Totes hauríem volgut pujar amb vosaltres a saltar a corda a dalt l'escenari, a ensenyar una teta i a ser una 'Perra'. I també estem d'acord amb tu: Barcelona és la millor ciutat del món, i encara més si és el primer lloc de la Terra on l'Amaia i tu heu cantat i cridat en directe el que potser serà el hit de l'estiu, i el que segur que és una clatellada a la història. D'aquí a uns anys recordarem que aquell dia vam ser al Cruïlla i podrem explicar que "así bailaban, así bailaban, así, así, así bailaban que yo las vi". –Eugènia Güell

The White Stripes tenien tan bon gust que van saber deixar-ho a temps. Ara res pot enterbolir el magnífic record del duo més minimalista del garage rock dels 2000 i la seva inconfusible aposta estètica. Qui podia haver imaginat que acabarien signant la cançó més corejada del segle XXI? És més, què diria Anton Bruckner si sabés que un dels motius de la seva 'Cinquena simfonia' ha acabat convertit un riff brut i greixós que retrona entre multituds a tot al món (hi havia 21.000 espectadors en la jornada d'ahir al Cruïlla) un segle més tard?

Jack White en solitari és un músic de blues dotat d'un nervi extraordinari que s'envolta d'una banda potentíssima –baix (i contrabaix), bateria, teclats–, lluny de la frugalitat que practicava amb la Megan quan es vestien de blanc i roig. Ara, pot trufar el seu repertori en solitari amb peces dels White Stripes –divertidíssima 'Hotel Yorba'– i portar-lo al clímax de 'Seven Nation Army', la cançó que tothom coneix i tothom espera, cirereta explosiva d'un concert que ens fa viatjar dels 'juke joints' del delta del Mississipí als clubs de garatge de Detroit durant una hora i mitja de distorsió i energia desbocada. –Borja Duñó

No hi ha ésser humà amb timpans i un mínim de ganes de ballar que es pugui resistir als bits melòdics i enganxosos com un xiclet de maduixa de Hot Chip. Pel seu pas pel Cruïlla els anglesos van deixar tot el seu arsenal amb els clàssics 'Over and over', 'Ready for the floor' i 'And I was a boy from the school'. Com a sorpresa final, un desfermat cover de 'Sabotage', de Beastie Boys. Molt cracs. –María José Gómez