[category]
[title]
El mar va deixar cec Aitor Francesena, Gallo, però també li va donar l'oportunitat de tornar a fer surf, i no només això, sinó que des d'aleshores ha sigut sis vegades campió del món de surf adaptat. Pioner d'aquest esport i fundador de la primera escola estatal de surf a Espanya, el de Zarautz publica Surfear la vida (Espasa), una crònica en primera persona sobre com ha aconseguit superar les seves pors i sobreposar-s'hi. És el seu tercer llibre, abans havia publicat Las olas contadas i Querer es poder.
El surf sembla una de les pràctiques més difícils que existeixen, principalment perquè la superfície sobre la qual et llisques, el mar, està en constant moviment i cada onada és diferent.
Sí, tens tota la raó. A la neu llisques, però la superfície està quieta. En canvi, al mar cada onada és un món, cadascuna és diferent. Per això és tan difícil: t'has d'adaptar primer al moviment de l'onada, després al seu ritme, i finalment controlar en cada moment, conscientment o inconscientment, el que has de fer per dominar-la.
Sent cec, em fascina la teva capacitat per orientar-te en un medi que es mou constantment. Com ho fas? Desenvolupes una mena de sisè sentit per entendre on es formarà l'onada o per on has de sortir?
Quan em vaig quedar cec, el que més m'angoixava era pensar que em marejaria. Tres mesos després de sortir de l'hospital, vaig entrar al mar amb onades microscòpiques. De seguida em vaig adonar que podia orientar-me pel tacte: quan les ones em tocaven al maluc de cara, sabia que estava mirant al nord. Si em tocaven el maluc esquerre, mirava a l'est; al dret, a l'oest; i a l'esquena, al sud. Aquestes dades van ser al·lucinants! Em vaig asseure a la taula i vaig comprovar que no em marejava. Vaig sentir com una ona m'aixecava i la taula agafava inclinació. Vaig pensar: "Aquí ja em podria haver posat dret". Però aquell dia, per respecte a la noia que m'acompanyava, no vaig agafar ni una onada.
L'endemà hi vas tornar. Com va ser aquell moment de posar-te dret a la taula de nou?
L'endemà li vaig insistir per tornar-hi. Vaig notar que el mar sonava una mica més gran. Vaig entrar a l'aigua més de pressa, sentint que ja controlava les ones. Em vaig asseure a la taula i, de sobte, vaig sentir passar una onada de la sèrie i vaig pensar: "Si en ve una, potser en ve una altra". Em vaig posar a remar, vaig notar la corba, la força de l'onada i... què havia de fer? Deixar-la passar? No. Em vaig posar dret i vaig cridar "Guau!", de pura emoció. I tothom al passeig marítim es va posar a cridar amb mi. Des d'aquell dia vaig començar a fer surf cada dia, amb taules cada vegada més petites i onades més grans. En tres anys, vaig aconseguir ser campió del món.
Quan et vas quedar cec, et podia haver caigut el món a sobre. Creus que el surf t'ha salvat la vida?
El surf és molt per als que el practiquem: és natura, és llibertat. Per a mi, ha estat fonamental en tres etapes. Primer, el gaudia com a surfista. Després, mentre m'estava quedant cec de l'únic ull que em quedava, el vaig fer servir com a teràpia: entrenar la generació d'Aritz Aranburu, Hodei Collazo o els germans Acero em va ajudar a centrar-me en els seus problemes i a no pensar en el meu. I finalment, quan ja em vaig quedar cec, pensava que no podria tornar a fer-ho. Però tornes a fer surf, i d'aquí en treus una nova vida, una nova història. El mar t'ajuda a adonar-te del valor que té per suportar la ceguesa.
"(Sobre triar entre surf o sexe) Els surfistes de debò sabem perfectament el que diríem. Més d'un ha preferit un bon bany a Mundaka"
Aquesta primera onada que vas agafar cec em recorda la primera onada de qualsevol surfista, una sensació única i molt difícil d'explicar. Per què creus que el surf enganxa tant?
És una sensació que no et dona cap altre esport. Llençar-te per un pendent de neu verge és espectacular, però per a mi no arriba ni a la meitat d'una onada ben surfejada. Des que la remes, et poses dret, sents el control a la paret, li fots la maniobra que et demana, la destrosses i segueixes surfejant-la... quan tot això encaixa, és una cosa increïble. Has de fer tants càlculs a tal velocitat que, quan surt bé, la satisfacció és brutal. I això no és només en l'àmbit professional. A qualsevol persona a qui empenyis una onada, encara que sigui estirat, el simple fet de sentir aquesta energia de la natura impulsant-la és una cosa que no oblidarà a la vida.
De fet, molts surfistes es veuen en dificultats quan els poses a triar entre el surf o el sexe. T'ho has plantejat mai?
(Rialles) Els surfistes de debò sabem perfectament el que diríem. Més d'un ha preferit un bon bany, sabent que hi ha una marea perfecta a Mundaka o a Rodiles, a això que tu has dit. Tothom que viu i gaudeix d'aquest esport sap de què estic parlant. Ho deixo aquí.
Amb 55 anys, segueixes competint?
Sí, acabo de guanyar el circuit mundial per sisena vegada. Soc una persona de reptes. Si no em poso reptes a la vida, no soc feliç. Cada matí, així que el meu cervell es posa en marxa, necessita un perquè per saltar del llit i començar el dia al màxim.
Et poses nerviós abans de competir o abans d'una bona sessió?
Això és llei de vida per a un paio que ha mossegat aquest esport. Aquest nerviosisme el tenim tots. A Mundaka, l'escena més graciosa era veure a la matinada tothom al mirador i, de sobte, tots corrents a buscar un lavabo. Perquè l'adrenalina et crea un potencial allà dins que has de deixar anar. Aquests nervis de dos dies abans, mirant la previsió i pensant "quines onades que hi haurà!", els entenem tots els que vivim el mar així.
Al llibre expliques que a vegades fas surf de nit. Per a tu no hi ha diferència de visibilitat, però quins desafiaments presenta?
El fred no és el que et frena. El que més et pot tallar el rotllo és que hagi crescut el mar sense que te n'adonis. La seguretat és el primer. Estàs sol, i si et fots un cop, la persona que t'espera a la vora no et veurà. Si tu no surts i no xiules, dona't per mort. Per això només ho faig quan conec perfectament el tipus d'ona, el corrent i el fons.
Per competir utilitzes un caddie.
El caddie entra amb mi a l'aigua, sobretot en competició. És molt més fàcil, perquè ells són els meus ulls. Em marquen l'onada, em diuen si és esquerra o dreta i, si són molt bons, et diuen si va ràpida o lenta. La comunicació és un codi que vaig crear jo: ells m'avisen i em fan un compte enrere "tres, dos, u...". L'"u" és el moment exacte en què he de fer la remada més forta per posar-me dret. Quan tinc la sort de fer surf amb gent com Aritz Aranburu, que té una mirada làser i veu les ones abans que ningú, els banys són espectaculars.
Sempre vas en pantalons curts i xancles, fins i tot a l'hivern. Fins i tot vas fer el Camino de Santiago en xancles.
(Rialles) Bé, i he pujat al Teide i he fet moltes coses en xancles. Hi va haver una època de la meva vida en què ho feia tot amb xancles: treballar a la muntanya amb l'aixada, pujar les cabres... tant em feia trepitjar esbarzers. He fet fins i tot curses amb xancles. La gent em veia passar i al·lucinava, però jo anava sense cap problema, i no precisament lent.
