Coses per fer a Barcelona aquesta setmana

Amb la primavera arriben les ganes de fer plans a l’aire lliure, i tancar-se amb aquest bon temps en un museu sembla un crim. Ara, però, pots fer les dues coses alhora, i a més gratuïtament, al el Jardí Geològic.

Aquest nou espai museístic a l’aire lliure es troba a la Zona Universitària i té l’objectiu de divulgar la geologia i les ciències de la Terra. Es tracta del primer museu de Barcelona al carrer i s’ubica concretament a les portes de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB, al carrer de Menéndez y Pelayo.

Aquesta primavera ens transportem al Japó amb el JAPANIMERAMA, el nou cicle de la Filmoteca de Catalunya que porta l’anime a la pantalla gran. Dècades d'història d'aquest gènere, que s'ha convertit en un fenomen global, de l’1 d’abril al 28 de juny.

A través de títols populars, clàssics i també de menys coneguts, dels inicis de l'anime fins a produccions més actuals, aquest cicle vol reivindicar l'animació japonesa com una tradició rica i diversa, capaç de connectar amb públics de totes les edats. Perquè quan a Occident es va normalitzar l’animació per a adults, al Japó ja estava més que consolidada.

A la FilmoXica, l'espai dedicat als més joves, també hi trobem una programació familiar pensada per apropar aquest univers als més petits.

Les entrades varien entre els 2 i 4 euros, mentre que els socis de la Filmoteca hi poden accedir gratuïtament

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral.

Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana?

Per què aquest escultor desconegut d’època romànica ha rebut el sobrenom de “el Picasso del segle XII”? En les cares geomètriques amb ulls expressius del Mestre de Cabestany i en la desporporció i els volums impactants de les seves escultures hi ha tot allò que des del present hem sabut anomenar modernitat. 

En ple romànic, les obres del Mestre de Cabestany tenien un estil característic que el diferenciava dels seus coetanis. Per això, tot i que sabem pocs detalls de la vida d’aquesta figura, el seu treball s’ha reconegut des de la Toscana fins el Migdia francès, passant per Catalunya i Navarra. 

Amb aquesta exposició, el MNAC ret homenatge a l'escultor més cèlebre del romànic català tot partint de la incorporació recent de noves peces al museu; concretament, fragments que formaven part de la portalada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes. Per tant, la mostra se centra en la construcció del mite de l’abadia de Rodes, un espai únic, destinació de peregrinatge, vinculat a un paisatge ancestral i a l’antiga Roma. El Mestre de Cabestany va escollir aquell indret per a fer la seva obra mestra, i això ens diu molt de les passions que movien el misteriós escultor, que va admirar els antics en va imitar les tècniques per crear un llenguatge visual molt disruptiu pel segle XII. 

La Fira d’Abril del 2026 celebra la seva 53a edició a Barcelona, organitzada per la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya. Com en anys anteriors, l’esdeveniment té lloc al Parc del Fòrum i es duu a terme durant nou dies, del 24 d’abril al 3 de maig. Durant aquest període, la ciutat s’omple d’ambient andalús, amb més d’un centenar de casetes on es pot gaudir de la gastronomia típica, música i espectacles de flamenc en directe.

Un dels moments més esperats és l’encesa del pòrtic d’entrada, que té lloc el mateix dia de la inauguració, el 24 d’abril al vespre, marcant l’inici oficial de la festa.

El que passa aquests dies al Lliure és una excepció que hauria de convertir-se en norma, com succeeix a molts racons d'Europa i com succeïa al mateix Lliure en èpoques pretèrites: l'estrena d'una òpera contemporània. Amb música de Fernando Velázquez, l'orquestra del Gran Teatre del Liceu i llibret i direcció de Nao Albet i Marcel Borràs, Els estunmen demostra que l'òpera no és, en absolut, un gènere museístic, mort, que ja no pot aportar res a la contemporaneïtat.

És com si Albet i Borràs haguessin agafat l'última escena d'Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach (TNC, 2013) i ens haguessin portat fins a aquí, a un viatge cap a les clavegueres de la masculinitat a la qual li canten les absoltes. Tot comença amb un noi provocant una massacre. Acte seguit, els seus pares, l'Evangelina i en Klaus, assisteixen al lloc dels fets i es presenten com a víctimes. Per què el seu fill ha portat a terme un fet tan atroç? Aleshores, la mare (Núria Lloansi) enceta una investigació: vol saber les raons que van portar el noi a cometre la barbàrie.

El Centre de Fotografia KBr de la Fundació MAPFRE presenta una col·lecció d’un dels fotògrafs nord-americans més reconeguts de tots els temps i una de les grans influències del fotoperiodisme i de la fotografia artística contemporània: Walker Evans. L’exposició es pot visitar del 26 de febrer al 24 de maig.

"Mirar fixament. És una manera d’educar l’ull, i més enllà. Mirar fixament, tafanejar, escoltar, espiar. Morir sabent alguna cosa. No ets aquí gaire temps". Aquesta és una de les frases més cèlebres de l’artista (prové d’una entrevista publicada a Art in America l’any 1971), que va utilitzar la càmera per retratar la vida de la gent dels Estats Units de mitjan segle XX i que és considerat un dels pioners de la fotografia documental.

Art, ciència i tecnologia són els tres pilars fonamentals de l'IDEAL Centre d'Arts Digitals, i ho demostren en la nova exposició de Els últims dies de Pompeia, una proposta que convida els visitants a ser part d'una de les tragèdies més impactants de la història.

En aquesta ocasió, però, l’exhibició no té lloc a l’espai habitual de l'IDEAL al Poblenou, sinó que es trasllada a Montjuïc, concretament al Palau Victòria Eugènia. Després de passar per diferents ciutats del món com Madrid, Londres i Beijing, i arribar als 850.000 visitants, l'experiència de més de 2.000 m² es pot veure a Barcelona a partir del 20 de març, i n'hi han entrades disponibles fins al 29 de juny.

Va ser inspirada per la novel·la d'Edward Bulwer-Lytton amb el mateix títol del 1834, una obra que va fixar la imatge romàntica i tràgica de Pompeia. I ha sigut premiada amb diferents reconeixements com a millor exposició de caràcter històric el 2024 de National Geographic.

L’essència irònica i els dissenys desenfadats de Rocío Quillahuaman arriben al Centre Cívic Urgell amb la mostra gratuïta 'Querida Barcelona'. Fins al 5 de maig, la il·lustradora peruana hi retrata la relació d’amor i odi que manté amb la ciutat des de fa vint anys, una Barcelona que l’ofega i li encén la creativitat a parts iguals.

L’univers creatiu de la il·lustradora es pot experimentar a través del taller La meva Barcelona, la teva Barcelona, el 14 d’abril a les 18 h amb inscripció prèvia. A partir de les experiències de les persones que hi participin, es construirà un mapa de la ciutat que vagi més enllà de les imatges turístiques ideals de sol i platja.

L’artista també destaca a l'exposició el seu documental A Barcelona, que explora la relació que té una immigrant amb la ciutat a la qual migra.

Després de sis mesos de reformes integrals que han canviat l’espai de dalt a baix, el Phenomena Experience, l'històric cinema del carrer Sant Antoni Maria Claret, ja té data oficial per a la seva reobertura: el proper dijous 2 d’abril.

Els dies 28 i 29 de març se celebraran dues sessions VIP perquè els fans del cinema puguin descobrir totes les novetats abans que ningú. Les entrades ja són a la venda, i es poden adquirir al web oficial.

Una sola nit. Cap segona oportunitat. El pròxim 13 de maig a les 19.30 h, el Gran Teatre del Liceu acull una única funció de Semiramide, de Gioachino Rossini: una d’aquelles cites que passen ràpid, però deixen empremta. Una òpera en versió concert (sense escenografia), on tota la força recau en la música i en unes veus capaces de convertir el bel canto en pura tensió dramàtica. 

Estrenada el 1823 a Venècia i inspirada en la tragèdia de Voltaire, Semiramide és una obra de frontera: una de les darreres òperes italianes de Rossini, un comiat amb focs artificials vocals i ombres dramàtiques que encara avui enlluernen. La trama és pura dinamita emocional: la mort del rei Nino, un assassinat sense nom i una reina atrapada entre el desig i el pes del passat. Semiramide s’enamora sense saber que el seu amor és també el seu mirall més fosc. Aquí no hi ha innocents, només veritats que esperen esclatar.

Rossini desplega una arquitectura sonora que és alhora virtuosa i visceral: àries impossibles, conjunts que respiren tensió i, sobretot, moments que exigeixen als intèrprets una tècnica gairebé sobrehumana. Entre ells, l’ària “Bel raggio lusinghier”, una joia que brilla, retratant la lluita interna d’una reina dividida entre el cor i la corona.

A més, el Liceu ha apostat fort per aquesta vetllada irrepetible amb dos cantants que són pura adrenalina vocal. D’una banda, Vasilisa Berzhanskaya en el rol de Semiramide, una de les veus més excitants del panorama actual, capaç de fer del bel canto una filigrana viva, plena d’agilitat i elegància. De l’altra, el contratenor Franco Fagioli, un fenomen tècnic que converteix les coloratures en vertigen pur, amb una expressivitat que travessa l’escenari com una fletxa, cantarà el rol d'Alsace.

No és només una òpera. És una cita amb el límit de la veu humana, amb la bellesa que incomoda i fascina alhora. I, sobretot, és una oportunitat única: una sola funció, una sola nit. Al Liceu, això vol dir una cosa molt concreta: si hi ets, ho recordaràs; si no, algú t’ho explicarà amb els ulls brillants.

Hi ha obres que traspassen la ficció i acaben influint en la realitat. Això és el que va passar amb Les tribulacions del jove Werther, la novel·la que Johann Wolfgang von Goethe va publicar el 1774 amb només 25 anys. Inspirada en vivències personals, explica la història d’un jove que, incapaç d’assumir que la dona que estima es mantingui fidel al seu compromís amb un altre home, acaba suïcidant-se. L’impacte del llibre va ser immens: es va convertir en un fenomen literari, però també en un problema social, ja que va provocar una onada de suïcidis per amor entre joves europeus que s’identificaven amb el protagonista.

Més d’un segle després, Jules Massenet va quedar fascinat per aquesta història i en va fer una òpera. Va començar a compondre-la el 1885, però l’estrena, el 1892 a la Wiener Staatsoper, no va tenir gaire ressò. Amb el temps, però, Werther va triomfar a Ginebra i sobretot a París en la seva versió francesa, fins a esdevenir una de les obres més importants del repertori operístic. I ara la podreu veure al Gran Teatre del Liceu, amb funció especial LiceuUNDER35 el día 2 de maig i funcions normals fins al 17 de maig. I amb un repartiment de gran nivell que compta amb el tenor Xabier Anduaga, que fa el seu debut absolut en aquest rol. 

L’òpera se centra en el món interior dels personatges. Werther és un home extremadament sensible que viu un amor impossible per Charlotte, promesa a un altre. Aquesta tensió entre sentiment i deure es tradueix en una música íntima i carregada d’emoció. El paper de Werther és especialment exigent per al tenor, mentre que Charlotte protagonitza alguns dels moments més intensos i dramàtics de l’obra.

La posada en escena, dirigida per Christof Loy i procedent del Teatro alla Scala, aposta per una lectura psicològica i minimalista. Ambientada als anys cinquanta, presenta un escenari sobri dominat per un gran mur que simbolitza la barrera entre el món íntim de la família —inaccessible per a Werther— i l’exterior. Aquesta escenografia reforça la sensació d’aïllament i d’ofec emocional dels protagonistes.

El desenllaç és tràgic: les convencions socials impedeixen que l’amor prosperi. Werther, desesperat, es lleva la vida, i Charlotte arriba massa tard per salvar-lo, just quan finalment confessa els seus sentiments. El contrast final, amb el cant innocent dels nens a l’exterior, accentua encara més la força emocional de l’obra i deixa una imatge colpidora sobre el conflicte entre emoció i norma social. Aquí podeu aconseguir les entrades!

Seguint un estel fugaç és el títol de l'exposició del Monestir de Pedralbes sobre el llegat fotogràfic de Khadija Saye, artista gambianobritànica que va capturar la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra a través de la càmera. La mostra es pot visitar del 6 de febrer al 31 de maig i és especialment rellevant perquè és la primera exposició dedicada a l’artista a Espanya i la primera retrospectiva a escala mundial. Saye va assolir reconeixement internacional amb Dwelling: in this space we breathe (Habitatge: en aquest espai respirem), presentada al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia de 2017, on va ser la participant més jove.

Un estel fugaç

L'exposició segueix la breu però potent trajectòria de Saye, que va morir tràgicament en l’incendi de la torre Grenfell el 2017, on vivia amb la seva mare i on ambdues van perdre la vida, juntament amb setanta persones més. Una jove promesa que va deixar una empremta inesborrable com a artista i com a persona compromesa amb la seva comunitat. Filla de la diàspora, va créixer en un entorn multicultural al barri de Hammersmith (Londres), i les seves obres mostren una recerca que uneix l’experiència íntima amb qüestions universals.

La seva obra en pla zenital

A la mostra, podreu descobrir gran part del seu llegat, com els seus primers anys com a artista. Entre 2010 i 2013, mentre estudiava fotografia a la University for the Creative Arts de Farnham, Khadija Saye va concebre el retrat com una eina emancipadora per revelar la complexitat de la societat contemporània. D’aquesta etapa destaquen tres sèries: Madame JoJo’s (2011), amb retrats de la comunitat trans i travesti del Soho; People, sobre la mirada femenina negra com a resposta al colonialisme; i Living, amb retrats de gambians als seus salons londinencs. 

La seva sèrie més reconeguda, Dwelling: in this space we breathe (2017), consta de nou autoretrats en ferrotip que exploren identitat, espiritualitat i trauma a través d’objectes rituals gambians. Després de la seva mort, gran part de la seva obra es va perdre en l’incendi de la torre Grenfell i la sèrie només s’ha pogut preservar completa en format serigrafiat.

Si voleu veure a aquesta artista en majúscules, aquí teniu tota la informació. També podeu participar en una visita d'autor amb la comissària (diumenge, 8 de març a les 12h), en un taller de retrat fotogràfic intervingut (diumenges 12 d'abril i 10 de maig, d'11 a 13h) i de visites guiades a l'exposició en català i castellà. 

Si aneu on faci falta per escoltar el vostre músic preferit, ja no cal que feu quilòmetres fins a la capital: amb el Festival Music Veu, els teniu més a prop que mai. La trobada programa concerts d’artistassos com Rosario, Alfred García, Mariona Escoda o The Christians en diversos indrets de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, i no només això, sinó que escull espais singulars perquè l'experiència sigui encara més grandiloqüent. Alguns exemples? L’Espai Cultural Fòrum Berger, el Teatre Municipal Ateneu d'Igualada, el Teatre Casal de Vilafranca del Penedés –Societat La Principal o cellers emblemàtics del Penedès com Celler Avgvstvs Forvm, Jean Leon, Família Torres, Codorníu, Juvé y Camps entre altres.

Programació completa

Per començar l'any amb bon peu, la travessia musical arrenca el 2 de gener amb un Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. I això és només la punta de llança d’un programa espectacular. El festival continuarà el 18 de gener amb Laura Andrés, que presentarà el seu projecte Piano Piano a l’Espai Cultural Fòrum Berger, una de les pianistes més personals del panorama neoclàssic actual.

El mes de febrer s’obrirà el dia 8 amb Halldor Mar Trio, la formació del músic islandès establert a Catalunya conegut per les seves versions folk-pop i la capacitat de transformar cançons populars en peces delicades. La programació seguirà el 22 amb In Crescendo, el grup vocal que després de celebrar el seu desè aniversari s’endinsa en IN, un nou espectacle a cappella que revisita grans hits internacionals. Sense gaire pausa, el 28 portarà humor amb Miki Dkai, que arribarà a Sant Pere de Ribes amb l’espectacle Padre de Familia: Cosas de Casa.

El mes de març oferirà una doble cita destacada: el dia 14, Gerard Quintana i Jordi Batiste revisitaran l’univers de Dylan a Igualada; i el 21, la proposta d’e-Strings, un quintet de cordes elèctriques que, acompanyat de bateria i teclats, fusiona músiques i estils en un directe potent. Tot seguit, el 28, el Teatre Casal de Vilafranca acollirà Michael Legend, un tribut a Michael Jackson que repassa els moments més icònics del Rei del Pop.

A l’abril, el dia 12, el festival planta els peus a Sant Sadurní d’Anoia amb Mariona Escoda, guanyadora de la primera edició d’Eufòria, abans de continuar cap al Vendrell el 25 amb l’energia ben alta de The Black Barbies. El mes de maig arribarà carregat de grans noms: el 23 actuarà Alfred Garcia a Família Torres, i el 30, The Christians, llegendes britàniques del soul-pop, protagonitzaran una nit molt especial a Jean Leon.

El juny serà un mes intens amb l’acústic de Sole Giménez el dia 6 a Segura Viudas i el tribut impecable de bROTHERS iN bAND a Dire Straits el 13 a Codorníu, espai que també rebrà el 14 Rosario, una de les veus més carismàtiques del flamenc-pop. També hi farà parada Maria Jaume el 21, amb el seu indie íntim a Bell-Esguard, i Clarence Bekker Band el 27, que omplirà d’energia el celler Juvé & Camps.

Ja a ple estiu, el 25 de juliol comptarà amb La Reina del Pop, tribut a La Oreja de Van Gogh, a les Caves Rovellats, mentre que el 24 d’agost els més petits i famílies podran gaudir d’Els Atrapasomnis en un concert gratuït al Parc El Tívoli. La recta final del festival arribarà al setembre amb les havaneres de Port Bo el dia 19, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú, i amb la poesia musical de Roger Mas el 26, que tancarà el cicle entre vinyes al celler Llopart. A quin us apunteu? Aquí podeu comprar les entrades!

Un festival que suma cultura i compromís social

Enguany, l’acció social va destinada a l’Associació Autisme amb Futur, entitat que treballa per oferir serveis, acompanyament i oportunitats a infants, joves i adults amb autisme. L’objectiu és millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorn de l’espectre autista i de les seves famílies.