[category]
[title]
Quan tenia 8 anys, l'Anna Alarcón està ingressada a l'hospital per anorèxia, al límit entre la vida i la mort. Els seus pares, desesperats, decideixen recórrer a l'André Malby, un xaman d'origen francès força conegut a l'època, ja que és col·laborador habitual de diversos programes de ràdio i televisió, com El mundo por montera, de Fernando Sánchez Dragó. Tres dies després, l'Anna comença a menjar i pot abandonar l'hospital. Què ha passat? Com, qui o què l'ha curat? Aquestes preguntes acompanyaran l'Anna durant tota la vida, fins que fa uns anys va decidir enfrontar-s'hi a través d'un documental. Al projecte, que s'ha estès durant cinc anys, s'hi va sumar en Ventura Dural com a director, realitzador amb qui ja havia treballat a L'ofrena.
Supernatural és precisament el viatge personal que l'Anna fa per arribar a entendre qui era el Malby i tot el que representava. Com a contrapés del món màgic del xaman i dels seus acòlits, en el documental participa en Mathurin, el fill de Malby, qui defensa fermament la ciència i rebutja qualsevol tipus d'experiència o poder fora de la realitat empírica. Aquest joc de tensions entre espiritualitat i ciència i els dos són el motor d'aquesta pel·lícula que, d'alguna manera, també convida a l'espectador a posar les seves creences.
Parlem amb l'Anna sobre Supernatural, el que considera el projecte més personal que ha fet mai.
D'on va sorgir la necessitat de fer aquest documental? Per què vas decidir que aquest era el moment de fer això?
Anna Alarcón: El meu germà va comprar les coves on l'André Malby va passar els seus últims anys de vida. En el moment que el meu germà, amb la dona i els fills, està vivint allà, vam pensar fer un documental sobre l'André. Perquè a les coves hi havia molta gent que l'havia seguit. La família del meu germà va comprar una càmera i fèiem una cosa molt amateur. Llavors, li vaig dir: "Artur, no en fotrem res d'això!". Jo havia fet L'ofrena amb el Ventura [Ventura Dural] i mentre estàvem en un viatge a Valladolid amb tren, a la promoció de L'ofrena, li vaig dir: Tinc aquesta idea amb el meu germà d'aquest documental". I li vaig explicar una mica també la història meva en relació a l'André i li vaig passar –perquè justament en aquella època vaig estar escrivint un relat que es diu Cuando tenía 8 años naufragué– que és el que jo recordava del meu passat. El Ventura es va llegir el relat, més el que jo li vaig explicar i dies després em va dir: "Jo crec que aquí hi ha un documental, però que el fil conductor crec que has de ser tu". No és sobre l'André, sinó que és arrel de tu.
I sobre el Mathurin. Us va costar convèncer-lo?
Una vegada ja havíem començat el documental, el Mathu, el fill de l'Andreu, va anar a les coves a veure el meu germà, qui li va explicar que estaven fent un documental sobre el seu pare. Ell, esclar, ens havia de donar l'ok. Llavors, el meu germà ens va dir: "Jo crec que el Mathu hauria d'estar en aquest documental". El Ventura li va proposar, per Zoom, perquè ell vivia als Estats Units –ara ha vingut a viure aquí, després d'acabar el documental–, i li va costar molt. Estava súper reticent, tancat: "No, no, no, no". I finalment va dir que sí.
Quina era la teva relació o de la teva família amb Malby? Com hi van arribar els teus pares?
Anna Alarcón: Jo tinc anorèxia als 8 anys, m'ingressen en un hospital i em posen un psiquiatre d'aquests del mateix hospital amb el que no m'entenc. Una tarda que tenia sessió amb ell, encara recordo –tinc pocs records, però algun els tinc–, que va arribar i tenia el plat de menjar allà encara, no havia tocat res. Recordo que el paio es va emprenyar, es va posar molt xungo i em va dir: "Fins aquí". I em va treure de males maneres la família, les visites, el telèfon i la tele. Em va fer un aïllament. En aquest moment, els meus pares –jo estava en una situació molt limítrof, de vida o mort ja– estaven molt desesperats. Dintre de la seva colla d'amics hi havia el Joan Melé, un gran coneixedor i un gran transmissor del que és l'antroposofia i que coneixia a l'André Malby, que havia ajudat un cunyat seu a sanar-se d'un càncer. Llavors, els meus pares, que no creien en res de tot això, li van dir: "Escolta'm, Joan, allò que tu ens havies dit sobre aquest xaman, què passa?". I el Joan Melé se'n va anar a veure l'André Malby.
I que va fer en Malby?
L'André va dir: "Traedme una foto de ella" i el Joan li va demanar als meus pares una foto meva. I aquí s'inicia com aquest doble procés de sanació. Per un costat, el relat és que ell va començar a treballar amb la meva fotografia i va fer un treball de curació a distància, i en paral·lel, va preparar uns pols fets d'herbes homeopàtiques, que jo em prenia d'amagat, amb una infermera que m'ho donava, que estava conxorxada amb un doctor que era íntim de l'Andreu. Estic parlant de l'any 1989, o sigui, estava a pediatria, no en una planta de trastorns de conducta alimentària. L'anorèxia no es coneixia i menys amb una nena de 8 o 9 anys. És a dir, era inviable. Em van dir: "Et curaràs d'aquí tres dies". Dos o tres dies, i va ser així.
View this post on Instagram
Com el definiries, l'André Malby?
Era una persona potent, físicament gran, una persona que tu ja ho veies que tenia unes capacitats que estaven en un altre lloc, que no eren les capacitats que estem acostumats a veure entre els humans. Ell ja vivia, fora dels límits que estan establerts com a societat. No conduïa, perquè deia: "Jo no puc conduir". La seva capacitat de percepció –i això sí que es podia veure amb ell– era superior a la mitjana. Vivia d'aquesta manera, havia agafat un camí de vida. I tenia una intel·ligència superior a la mitjana. Recordo l'última sessió amb ell [quan l'Anna tenia 26 anys]. Estàvem a les coves, en una part que és el menjador, tot tancadíssim. I vaig veure com ell movia una planta. Em va dir: "Mira esto"? I jo vaig veure-ho, com movia la planta. Ara, el que em plantejo jo en el present és: ell va moure la planta o em va fer creure a mi que la movia? On poso jo ara el focus, i el Malby diu al documental, és que guanyaria un Nobel la persona que sabés explicar-nos, o que fes un estudi real, sobre la suggestió i el placebo. Jo crec que ell tenia aquesta capacitat molt potent de veure't, de veure l'altre. Hi havia sessions que ell acabava suant, que acabava malalt, perquè es donava: hi havia una generositat en ell extrema. Però per altra banda, també tenia aquesta capacitat d'entrar en tu i de fer-te creure coses que que un igual no es creuria.
El que em plantejo jo ara és: ell va moure la planta o em va fer creure a mi que la movia?
El documental és sobre Malby, però sobretot és sobre la dualitat d'aquests dos mons: el de la ciència, la certesa i l'empirisme que representa en Mathu i el de la teva experiència, el de l'espiritualitat, diguem-ne, més alternativa...
A.A: Exacte. Jo realment he dubtat molt, i també em passava que coneixia molta gent que deia coses com que podia convertir l'aigua en whisky i al final hi ha una part que fas: "Fins a quin punt s'està activant la nostra fantasia o les nostres ganes de creure?". I d'alguna manera, a mi això m'emportava a, soc una mica més escèptica, dir: "Un moment. Calibrem les coses", no? És a dir, jo m'he cregut un relat també des dels 9 anys que aquest home era pràcticament un ser màgic. Anem a col·locar-lo aquí, no? Ara, el que sí que et dic: on està aquest aquí? És aquest aquí gris que ens hem cregut i quadrat? No. Segons el que jo crec. Jo al final sí que crec que tot és un joc de percepcions, segons el relat que ens hem construït. És a dir, sobre allò que ens hem construït, veiem i percebem unes coses i no unes altres. Que podria ser molt més ampli, n'estic convençuda. Ara, no sé fins on això pot arribar.
I el Mathurin també fa el seu propi camí a través de la pel·lícula.
Sí, i un dels camins per mi essencials d'aquest documental és que, de cara al Mathu, és una reconciliació amb el seu pare, i de cara a mi, és una reconciliació amb la meva infància, que al final té a veure amb un procés d'acceptació que crec que hem fet tots dos en aquest procés de recerca. El meu ha sigut un viatge menys explícit, més cap endintre, més d'un qüestionament intern, i el seu podríem dir que és més obvi, en el sentit que es veu: "És el meu pare, busco, pregunto als familiars". I el meu és més des de l'escolta i des de mirar-me endintre i, al final, també des de fer un procés d'acceptació de d'una etapa de la meva vida i acceptar un dolor que, al final, no és per parlar de mi, perquè crec que tots i totes tenim coses a transcendir.
Supernatural està en la línia de Los domingos, en el sentit que no llança certeses, sinó que exposa dubtes, planteja preguntes i que cadascú arribi a les seves conclusions.
Sí, el Ventura ho defineix molt bé: al final, la pel·li acaba sent com un mirall còncau on cada persona, segons les seves vivències i el punt en què està, es reflecteix d'una manera o d'una altra. Jo crec que funciona molt bé també com a joc de tensions. Es troben unes tensions externes entre diferents punts de vista –en aquest cas representades pel Mathu i per mi–, pivotant al voltant de la figura de l'André. I també a través d'unes tensions internes, que són les tensions que sent el Mathu i unes tensions que sento jo. Per l'espectador, és també una mica així, hi vas pivotant perquè tampoc tenim certeses, ni ningú les té.
Supernatural s'estrena als cinemes a partir del 5 de desembre.
