El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest octubre

De què va? “Ara que comencem a parlar del tema, surten dones que han avortat de sota les pedres”, diu la cineasta Marta Duran Lozano en un moment de Les culpables. Ella mateixa va prendre la decisió d'aturar el seu embaràs quan tenia 17 anys, i d'aquelles vergonyes i d'aquells silencis imposats neix una pel·lícula que transita entre la realitat i la representació d'altres realitats: a partir de més d'un centenar de testimonis de dones que van viure fets similars, sis noies expliquen i escenifiquen experiències pròpies i/o alienes vinculades amb l'avortament.

Per què l’has de veure? Impulsada pel Master en Documental de Creació de la Pompeu Fabra, tot un segell de prestigi, aquest magnífic llargmetratge presenta un mosaic de veus que convergeixen en una mateixa vivència que acaba sent col·lectiva. A mig camí entre el documental i la posada en escena, Les culpables aposta, justament, per acabar amb l'etiqueta, per treure's del damunt el pes de la culpa de tantes i tantes nenes, adolescents i dones que no van voler ser mares quan un accident o una imprudència amenaçaven amb estroncar les seves vides.

Testimonis que parlen de la manca d'educació sexual, de l'ús d'anticonceptius, de les regles irregulars que endarrerien les sospites d'un embaràs, d'una certa inconsciència (“no pensava que em podria passar a mi”), de tests fets al lavabo de l'institut, de l'autonegació (“en aquell moment no m'ho podia permetre”), de projeccions (“durant un parell de dies vaig fantasiejar amb tenir-lo”), de xocs anímics i pors lògiques, d'avortaments clandestins i legals.

I, en molts casos, de la manca d'empatia de la parella, de la família i de professionals de la salut. Tot plegat fins arribar a la decisió final, presa en soledat i marcada pel tabú. “Sempre em pregunto per què la gent no en parla”, sentirem a dir. Les culpables, i la seva directora en primera persona, ho fan, obrint la porta a la sanació d'un impacte emocional que comparteixen totes les dones que han avortat.

Quan s'estrena? L’1 d'octubre.

Dir.: Marta Duran Lozano (Espanya, 2026). 85 min.

De què va? Un poderós magnat del petroli provoca una catàstrofe ecològica que fins i tot podria arribar a desencadenar una guerra nuclear. Un desastre però també una oportunitat per donar-li la volta als fets i convertir-se en salvador de la humanitat.

Per què l’has de veure? Descrita com una comèdia de proporcions bíbliques, la nova pel·lícula del mexicà Alejandro González Iñárritu planteja una realitat pre-apocalíptica ben singular. Un entregat Tom Cruise, envellit, calb i panxut (no és nova la seva tirada a disfressar-se, recordeu-lo divertidíssim i transformadíssim a Tropic Thunder), fa tota una exhibició de recursos en una interpretació que els especialistes en la carrera dels Oscar pronostiquen que podria significar la primera estatueta de la seva carrera després de tres nominacions.

Acariciant un gatet, potser una picada d'ull als clàssics dolents de les pel·lis Bond, Cruise esdevé l'estrella d'una funció que també deixa espai per Sandra Hüller (Anatomia d'una caiguda) i per recuperar un John Goodman que torna al cinema després de set anys d'absència, posant-se a la pell del dictatorial president dels Estats Units (una altra picada d'ull als nostres dies?).

Amb l'espectacularitat visual que suposa haver-la rodat en VistaVision, l'aposta de González Iñárritu per la sàtira política pot recordar a la icònica Doctor Strangelove (1964) d'Stanley Kubrick, tot i que la personalitat del director de Birdman o Amores perros assegura una mirada completament insòlita que de ben segur polaritzarà les reaccions de crítics i espectadors.

Quan s'estrena? 2 d'octubre.

Dir.: Alejandro González Iñárritu (EUA, 2026). 128 min.

De què va? Naza és el terme que fa servir l'exèrcit israelià per denominar els danys colaterals. Un eufemisme, perquè parlem de milers de víctimes civils en un genocidi retransmès en directe a tot el món. Naza és, també, el títol d'una pel·lícula que, durant 80 minuts, presenta els testimonis d'una vintena de militars, experts en inteligència i funcionaris, de l'estat d'Israel. Des d'un terrat de Tel Aviv, i amb la cara tapada, expliquen a càmera moltes de les barbaritats comeses pel govern de Netanyahu en nom de ves a saber quina justícia.

Per què l’has de veure? Premi Especial del Jurat al darrer Festival de Venècia, i probablement la pel·lícula-esdeveniment i el més gran impacte que s'hi va projectar, aquest documental és un cop de puny a l'estómac que hauria de convèncer el més negacionista, al major defensor de les accions comeses per Israel contra el poble palestí.

Yuval Abraham i Rachel Szor, dos cineastes israelians que ja van codirigir la molt rellevant No other land (2024), llavors signant-la amb els palestins Basel Adra i Hamdan Ballal, han aixecat un film rigorós i documentat fins a l'infinit. Veure com els testimonis donen detalls de la maquinària assassina israeliana posa els pèls de punta. La crueltat i la indecència de les paraules que escoltem indignaran l'espectador, però també el deixarà emocionalment devastat.

En un moment de Naza, s'hi veu projectat un altre documental, el monumental Shoah (1985) de Claude Lanzmann, que explicava l'Holocaust jueu comès per l'exèrcit nazi en primera persona: el paral·lelisme de genocidis està servit. Absolutament imprescindible.

Quan s'estrena? El 2 d'octubre.

Dir.: Yuval Abraham & Rachel Szor (Regne Unit, 2026). 80 min.

De què va? Jeff Horwitz, periodista de The Wall Street Journal, entra en contacte amb Frances Haugen, ex treballadora de Facebook que li fitra milers de documents interns que demostren que la companyia de Mark Zuckerberg era perfectament conscient dels efectes nocius de les seves xarxes socials. Aquestes proves ajuden al reporter a completar una investigació que publicarà al diari el setembre de 2021 sota el títol de The Facebook Files. Les revelacions desencadenaran un escrutini polític i judicial sobre l'empresa.

Per què l’has de veure? Per l'impacte en les nostres vides de la història que s'explica. Aquest perfecte complement de la fabulosa La xarxa social (aquesta, “complement”, és la paraula que els seus responsables fan servir i no pas “seqüela”, perquè en realitat canvia el focus de l'original) reflecteix una investigació periodística real sobre com les grans tecnològiques, propietàries de Facebook, Instagram, Tiktok i X, han impulsat l'extrema dreta, la polarització salvatge i la desinformació, i també han afectat la salut mental dels adolescents, i no només.

En mans d'un reconegut idealista com Aaron Sorkin, El precio de la red és, també, un homenatge al periodisme de veritat, cada vegada menys freqüent. Qui fora creador de la sèrie El Ala Oeste de la Casa Blanca és una assegurança de vida per no perdre's la pel·lícula, com ho és també el record d'aquella La xarxa social (2010) que ell mateix va escriure i que va dirigir David Fincher. Un altre poderós reclam és el seu trio protagonista: Jeremy Allen White (tota una estrella gràcies a The Bear), Mikey Madison (guanyadora de l'Oscar a Millor Actriu per Anora) i un Jeremy Strong (guanyador de tots els premis per Succession) que hereta el personatge de Zuckerberg de Jesse Eisenberg. D'alguna manera, El precio de la red és el Tots els homes del president (1976) dels nostres dies.

Quan s'estrena? El 9 d'octubre.

Dir.: Aaron Sorkin (EUA, 2026). 112 min.

De què va? Quan només tenia 14 anys, la Lucila va veure com la seva mare fugia d'una realitat que l'ofegava, i abandonava Mèxic per buscar-se la vida a Madrid. Anys més tard seguirà les seves passes amb el seu germà petit, però hi ha massa ferides obertes i la jove decideix prendre el seu propi camí i instal·lar-se a Barcelona, on seguirà trobant els mil i un entrebancs que han de superar tants i tants migrants que arriben a Europa cada dia.

Per què l’has de veure? Per conèixer el costat creatiu de l'actor Diego Luna, moltíssim més que el Cassian Andor de l'univers Star Wars. La seva interessant carrera com a cineasta (en pel·lícules com Abel o sèries com Todo va a estar bien, a Netflix) el porta a la seva pel·lícula més madura: un relat sobre la migració i el desarrelament, el racisme i el classisme, però sobretot una història sobre l'absència materna i les conseqüències emocionals que comporta.

En aquest sentit, la protagonista de Ceniza en la boca és una dona jove que va perdre massa aviat la innocència, i que s'ha dedicat a les cures (al seu germà petit, primer, i després als nadons i ancians dels quals es fa càrrec en arribar a Espanya) sense que a ella s'hagi sentit cuidada mai. En aquest sensible retrat humà brilla la jove actriu mexicana Anna Díaz, que carrega amb tot el pes de la narració a les esquenes. Rodada en part a Barcelona, i amb més presència de la llengua catalana que moltes pel·lícules espanyoles situades a casa nostra, Ceniza en la boca esdevé cinema social i polític des de la intimitat i l'empatia.

Quan s'estrena? El 9 d'octubre.

Dir.: Diego Luna (Mèxic-Espanya, 2026). 97 min.

De què va? Després de sobreviure a un escape room mortal, l'Edu i la Marina, la Vicky i el Rai, es retroben cinc anys més tard en un local de moda instal·lat en l'antic parc d'atraccions de Montjuïc. De seguida s'adonaran que la seva trobada potser no és tan casual. Un vell túnel del terror els posarà de nou en perill, i els farà plantar cara a les seves pròpies contradiccions vitals.

Per què l’has de veure? Amb més de 200.000 espectadors en les seves quatre temporades als escenaris (als cinemes catalans també va funcionar molt bé), Escape room fou tot un èxit que es va repetir amb la seva segona entrega, que va portar als teatres a 162.000 persones. Adaptar les funcions al cinema encaixa perfectament amb la voluntat de Joel Joan de fer pel·lícules comercials en català. La fòrmula és intel·ligent i molt més que eficaç: barrejar la comèdia esbojarrada i el terror lleuger, amb l'esperit Scooby-Doo i, fins i tot, de les velles paròdies d'Abbott i Costello.

Amb una excel·lent feina en la direcció artística i el disseny de decorats, i repetint la química del pòquer protagonista (el mateix Joel Joan, Ivan Massagué, Mònica Pérez i Paula Vives), Escape room 2 manté tambié la capacitat de riure's de si mateixa i de seguir fent befa del moviment independentista des de dins (no cal recordar la implicació personal i la ideologia de Joel Joan), com ja passava a l'original. Una divertida opció per seguir creient que és possible fer un cinema en català pensat pel gran públic.

Quan s'estrena? El 9 d'octubre.

Dir.: Hèctor Claramunt (Espanya, 2026). 88 min.

De què va? La visita d'uns veïns especialment sorollosos quan es deixen anar sexualment converteix una agradable nit de vi i formatge (i un pernil que no és pernil) en una bomba de rellotgeria que amenaça l'estabilitat dels seus amfitrions, un matrimoni de llarga durada que no sembla passar pel seu millor moment.

Per què l’has de veure? “Hauríem d’estar sempre enamorats. I, justament per aquesta raó, no ens hauríem de casar mai”. Amb aquesta cita d'Oscar Wilde, que pertany a una de les seves obres, comença la versió nord-americana de la catalana Sentimental (2020), amb la qual Cesc Gay autoadaptava la seva obra teatral Els veïns de dalt. El cineasta barceloní ha vist com el seu reeixit text ha viatjat pels escenaris de mig món i com aterrava a diverses cinematografies: se n'han fet remakes a Itàlia, França, Suïssa, Rússia, la República Txeca o Corea del Sud, abans d'arribar a Hollywood.

En mans d'Olivia Wilde a la direcció i de la parella Rashida Jones-Will McCormack al guió, La invitación amplia l'univers escrit per Gay i presenta una agredolça comèdia, lleugera i profunda a parts iguals, sobre rutines i toxicitats en el món de la parella. A estones, sembla fer una picada l'ull a Qui té por de Virginia Woolf? (1965) i al cinema de Woody Allen: de fet, la pel·lícula està dedicada a una tal Diane... Keaton, en qui una estupenda Olivia Wilde sembla inspirar-se per compondre un dels quatre personatges protagonistes.

Els altres tres són Seth Rogen, Edward Norton i Penélope Cruz, i tots ells, entregadíssims, funcionen com un rellotge suís. Si heu gaudit amb Sentimental o Els veïns de dalt, no patiu: amb La invitación trobareu noves perspectives i un trajecte narratiu que va una mica més enllà, per servir-nos una de les comèdies més intel·ligents arribades del cinema nord-americà en els darrers temps.

Quan s'estrena? El 16 d'octubre.

Dir.: Olivia Wilde (EUA, 2026). 108 min.

De què va? Promesa del karate des de joveneta, Sandra Sánchez ha de deixar l'esport durant uns quants anys per ajudar a les cures de la seva mare malalta. Convençuda del seu potencial i malgrat la seva edat, torna a entrenar-se amb l'objectiu d'assolir grans fites. Preparada per Jesús del Moral, Sánchez aconseguirá obrir-se pas fins arribar a competir pel campionat del món en la modalitat de kata, i formar part de la delegació espanyola als Jocs Olímpics de Tòquio de 2020, celebrats l'any 21 per culpa de la pandèmia.

Per què l’has de veure? Per l'aposta de fer un biopic a l'americana de factura molt cuidada, posant el focus en una llegenda de l'esport espanyol que potser no ha estat tan mediàtica com d'altres: campiona del món i medalla d'or a les Olimpiades, Sandra Sánchez i el seu entrenador (i parella a la vida real) Jesús del Moral van participar activament en la preparació d'aquesta pel·lícula, convertint l'actriu protagonista en, quasi bé, una karateka de nivell després d'any i mig de dur entrenament.

Qui es posa a la pell de la protagonista és Andrea Ros, intèrpret amb una interessant carrera paral·lela com a divulgadora de temes vinculats a la maternitat (podeu seguir-la a @madremente o al podcast La vida secreta de las madres), en una èpica història de superació, d'amor i d'amistat amb la gran rival de l'esportista, la japonesa Kiyou Shimizu.

Quan s'estrena? El 30 d'octubre.

Dir.: Aritz Moreno (Espanya, 2026). 110 min.

De què va? Després de trencar amb cinc anys d'intensa relació sentimental, en Leo i la Lorea viuen ara les conseqüències emocionals de la ruptura: la tristor, la recerca d'una improbable llum al final del túnel, aquell dolor a l'ànima que no sembla voler marxar mai. Paral·lelament, ell transita les responsabilitats familiars i el descobriment d'antics secrets de llarg abast enterrats, mentre ella troba una inesperada amistat que tindrà molt d'inspiradora i transformadora. Seguir endavant és, però, la gran lluita que tots dos han d'encarar després del desamor.

Per què l’has de veure? Per la lucidesa a l'hora de parlar d'una experiència que, qui més qui menys, tots coneixem de primera mà. En el seu primer llargmetratge després del merescut èxit de la sèrie Yo, adicto, el cineasta Javier Giner torna a comptar amb uns espectaculars Oriol Pla i Marina Salas per oferir un drama tan demolidor com ple d'esperança sobre el desèrtic camí fins a la reconstrucció personal després de tocar fons.

I enmig del caos d'una ruptura amorosa, l'entorn només ofereix precarietat i solitud. Dues històries creuades de supervivència emocional en una pel·lícula plena de melancolia que afegeix un evident posicionament polític en assumptes com la manca d'oportunitats laborals, les cures a la gent gran o els drets LGTBIQ+. Per damunt de tot, Esta soledad emociona per la seva càrrega de veritat i per una preciosa conclusió. Excel·lent, el debut al cinema de Giner.

Quan s'estrena? El 30 d'octubre.

Dir.: Javier Giner (Espanya, 2026). 110 min.

De què va? Una inexplicable massacre sacseja una petita comunitat de Corea del Sud i posa en alerta la policia local. El cap de la investigació i una jove agent esperen reforços per enfrontar-se a una amenaça que no acaben de comprendre, mentre un grup de caçadors surt a la recerca dels aparents culpables de la matança, siguin qui siguin i vinguin d'on vinguin. 

Per què l’has de veure? El director de The Yellow Sea (2010) o El extraño (2016) proposa la seva obra més ambiciosa a tots els nivells. Posant el focus en els grans blockbusters nord-americans sense perdre el seu segell d'autor, el coreà Na Hong-jin aposta pel cinema de gènere: l'acció i la ciència-ficció s'emparenten de forma tan espectacular com sorprenent i vertiginosa, picant l'ullet al kaiju eiga (o cinema de monstres) japonès, i afegint-hi tocs d'humor en una muntanya russa que agafa de la mà a l'espectador per servir-li dues hores i mitja de pura diversió.

I compte amb la molt particular intervenció en el projecte de dues estrelles com Michael Fassbender i Alicia Vikander. Hope és tot un insòlit espectacle convertit en cult-movie des del seu pas pel Festival de Canes. De ben segur no us deixarà indiferents.

Quan s'estrena? El 30 d'octubre.

Dir.: Na Hong-jin (Corea del Sud, 2026). 160 min.