[title]
“No he fet tants quadres, jo! Aquí hi són gairebé tots”, riu. Antonio López no es considera prolífic, però les sales de La Pedrera són plenes a vessar de pintures, escultures i dibuixos que l’artista ha fet entre 1953 i 2023. Als seus 87 anys, explica que aquest any s’ha escapat en AVE a Barcelona per pintar una vista sobre Montjuïc. El llenç li guarden al MNAC.
Com vas decidir des d’on faries aquesta pintura sobre la ciutat?
Fa temps que volia pintar Barcelona. Quan venia, em duien a llocs de tota mena. Però no em convencien. Però un dia vaig veure una imatge de Barcelona amb el mar i, al damunt, el cel. I vaig pensar: aquesta és la Barcelona que vull pintar. Vaig descobrir que la fotografia l’havien fet des del Park Güell, però no era pràctic ni factible pintar des d’allà... I un dia, sortint del MNAC, el que es veia des de Montjuïc em va meravellar. Després vaig tenir la idea de fer-ne també la vista oposada, des de l’altra banda de la ciutat. Per això estic treballant en dos quadres de Barcelona, actualment.
Pintar au plein air és crucial per a tu?
Si puc treballar al natural, ho faig. És més complicat: emboliques els altres, t’han de fer favors com ara guardar-te el quadre o el cavallet, t’has de desplaçar. És una feina lenta i que s’ha d’interrompre quan canvia la llum, però el que t’ofereix no t’ho dona cap altra manera de pintar. És una decisió que he pres i que defineix el meu treball. Com ha de ser el mateix veure una fotografia d’un arbre que pintar el que tens al davant?
Però quan tornes al quadre, el paisatge pot haver canviat. O tu mateix!
Jo fa molt que no canvio [riu]. El que pot ser és que l’any següent ja no t’agradi el quadre, que fos un enamorament fugaç. Aleshores l’has d’abandonar. No passa res, no totes les obres s’han d’acabar com havies previst. Però hi ha temes que sempre m’han interessat i pels quals no perdré mai l’interès. Es repeteixen.
Són tots aquí a La Pedrera?
Hi ha ciutats. Tomelloso, Madrid. Les persones. La infantesa. Hi ha l’habitatge, els interiors. I les flors. Són temes que no em cansen mai, encara que passi el temps.
I el cos humà?
El cos m’agrada molt [riu]. Ens interessa a tots! Hi ha nus en l’art romà, en el Renaixement. Em sap greu que a Espanya, que s’ha pintat tan bé el món real, no s’hagin fet més cossos despullats. Jo sempre he estat un pintor figuratiu. M’interessa la realitat. I el cos en forma part.
Et molesta, que et diguin que ets un pintor realista?
No! Per què és dolent partir de la realitat? El que no m’agrada és el prefix híper, em sembla exagerat! No sempre soc híper, ni soc part d’aquest corrent que va néixer a Amèrica i que té una manera de treballar que no és la meva.
Hi ha artistes que acaben superant la figuració. Tu t’has compromès amb la realitat?
El meu amor per la realitat no és un compromís o una promesa. És un fet natural. La pintura abstracta m’agrada, i l’admiro, crec que ha incidit en la mirada de l’espectador perquè sàpiga valorar el que no és objectiu. Però en la pintura figurativa també hi ha subjectivitat. Si no, per què et prens la molèstia de pintar el quadre quan podries fer una fotografia? Hi ha una cosa que sorgeix quan pintes que té a veure amb tu, amb els teus sentiments i amb el fet de pintar. I això val moltíssim la pena.
Quan tornaràs a Barcelona a acabar els quadres?
No ha de ser ni estiu ni hivern, per la llum. També ho estic fent en altres ciutats d’Espanya, com Bilbao i Sevilla.
És un projecte molt ambiciós.
Sí, bé… No tinc pressa.
