[title]
Com hi arribes, al ‘stand up’?
Jo vaig acabar la carrera molt i molt perduda. Havia estudiat Traducció i interpretació, però tenia claríssim que no volia treballar mai d’allò. Sempre m’havien agradat els monòlegs, així que vaig buscar cursos de 'stand up' i em vaig apuntar a un intensiu d’estiu.
I com va anar?
Quan el curs va acabar, havíem de fer el nostre monòleg en públic. Jo sempre havia tingut moltíssima por escènica… però quan vaig dir el primer acudit i la gent va riure, vaig al·lucinar. La gent reia d’una cosa que havia creat jo! Vaig adonar-me que podia fer riure sent jo mateixa i vaig pensar: vull fer això, per sempre.
Charlie Pee és un personatge?
No! Tot el que explico als meus monòlegs m’ha passat de veritat! De fet, després de tants anys fent 'stand up', penso en la meva vida així. Quan tinc por de fer una cosa penso; si surt bé serà de puta mare, i si surt malament serà un monòleg.
Tot el que passa a la teva vida és carn de monòleg, llavors?
Parlo de tot. L’única barrera que em poso és quan es tracta d’una experiència compartida amb la meva mare o la meva parella, per exemple… Si ells no ho volguessin, no ho utilitzaria per fer riure.
Parles d’experiències molt personals, però. Com ho viu la teva família?
Als meus pares els és igual! La meva mare riu molt quan em ve a veure! I el meu pare, el primer cop que va venir no em va avisar: en aquell monòleg jo vaig fer acudits sobre el meu avortament, sobre sexe i sobre polles. Quan es va acabar em va dir que ho havia fet molt bé. No em fa vergonya perquè, al final, són experiències personals però també universals! Hauríem de poder fer-ne broma.
És possible viure només de fer 'stand up'?
Jo crec que és possible si passes pel procés de treballar de moltes altres coses. A mi, fer monòlegs em va obrir altres portes laborals, tot i que no ho buscava. He fet de guionista, he presentat programes de ràdio… Si no et coneix ningú, viure de l’'stand up' és molt difícil. És un món molt petit i, per tant, costa que et surtin prou ‘bolos’ ben pagats per veure d’això. Ara, si et fas un nom crec que pot arribar a ser possible. Jo volia ser monologuista en un primer moment, però m’encanta el que estic fent ara! Fer ràdio, escriure ficció… m’encanta.
Què et fa riure, a tu?
Jim Carrey em feia molt riure, de petita! El meu pare l’imitava i a mi m’encantava. Quan em deia que vivia de fer riure a la gent… em semblava la millor feina del món.
