[title]
“Per censurar una obra d’art cal tenir poder, però, a vegades, n’hi ha prou que algú es planti davant d’un quadre amb un ganivet per esquinçar-lo”, observa Taxto Benet. Durant cinc anys, el periodista i empresari ha col·leccionat obres censurades de tot el món que ara veuran la llum en al Museu de l’Art Prohibit. Les parets de la Casa Garriga Nogués, la finca modernista que havia acollit la Fundació Maphre, ara estan decorades per peces d’art que, per motius de tota mena, han estat agredides, denunciades o retirades de museus i exposicions. “A la col·lecció tenim 200 obres”, informa Benet, “però al museu només n’hi ha 42 d’exposades”. Un recorregut de 2.000 metres quadrats amb una museografia excel·lent i un relat suggestiu, obra de la directora Rosa Rodrigo i del director artístic Carles Guerra, s’encarrega que el visitant aprofundeixi en cada peça i descobreixi per què i com va ser censurada. Quan demanem a Taxto Benet que ens faci una tria de les seves predilectes, riu: “Tinc por que em surtin massa cristos!”. Més enllà d’aquesta figura, una de les més censurades de la Història de l’Art, la col·lecció ens descobreix obres que han ofès a tots els bàndols possibles. “Hem reunit peces vetades per tants motius, que algunes et semblaran infames i d’altres no entendràs per què van ser polèmiques”, reflexiona Benet. I amb aquest diàleg entre obres antagòniques, el nou museu neix per ser un espai de reflexió en contra de la censura i a favor de la llibertat d’expressió.
1. Piss Christ’, d’Andres Serrano
“Quan vaig començar a explicar que estava col·leccionant obres d’art censurades, tothom em demanava si tenia intenció de comprar el Piss Christ!”, explica Tatxo Benet. La peça -poc coneguda a Espanya, però famosa arreu- és obra d’Andres Serrano, un dels fotògrafs contemporanis més importants del món. Forma part d’una sèrie de fotografies on l’artista submergia figures en diferents tipus de líquids, com ara llet, sang o orina. Una d’elles, que mostra un crucifix dins un recipient ple del pipí del mateix artista, ha estat víctima de censures i agressions a cop de martell. Ara la peça està fora de perill. “Va ser difícil d’aconseguir, però ara el Piss Christ forma part de la col·lecció del Museu de l’Art Prohibit”, somriu Benet.
2. ‘La civilización occidental y cristiana’, de León Ferrari
“El papa Francesc, que diuen que és tan modern i progressista, va condemnar aquesta obra d’art”, alerta Tatxo Benet. L’argentí León Ferrari va crucificar Jesús contra un F-16, un avió militar de la Força Aèria dels Estats Units, per denunciar els bombardejos de la guerra del Vietnam i la polèmica va esclatar arran de la primera retrospectiva dedicada a l’artista a Buenos Aires. El que aleshores era arquebisbe de la ciutat, l’actual papa Francesc I, va qualificar la peça de “blasfèmia”, desencadenant manifestacions contra Ferrari i protestes de tota mena fins que van retirar l’obra del museu. La censura que va patir aquesta obra anava més enllà de la religió: “Per ell, l’Església era un dels pilars de civilització occidental, que rebutjava profundament”.
3. ‘Silence’, de Zoulikha Bouabdellah
Trenta catifes de pregària islàmica i de trenta parells de sabates d’agulla. Amb aquesta instal·lació, inquietant i bella a parts iguals, l’artista franco-algeriana Zoulikha Bouabdellah volia reflexionar sobre el paper de la dona en la religió musulmana. Com relata Benet, “és un cas d’autocensura”, ja que la mateixa artista i l’Ajuntament de Clichy van decidir eliminar-la d’una exposició, en un moment de tensió a França pels atemptats jihadistes a la redacció Charlie Hebdo. A més, l’obra va ser la primera que Benet comprava conscient que estava fent una col·lecció d’art prohibit, força després d’adquirir de l’obra sobre els presos polítics Santiago Sierra, censurada a ARCO. “Vaig anar a França expressament a buscar-la, i va ser l’inici de la meva recerca d’obres censurades per tot el món”, explica el col·leccionista.
4. ‘Los caprichos’, de Francisco de Goya
La peça més antiga del Museu de l’Art Prohibit és de Goya. El mateix artista la va treure del mercat per por de ser represaliat per la Santa Inquisició, a finals del segle XVIII. Es tracta d’una sèrie d’aiguaforts satírics que, sota el títol de ‘Los caprichos’, criticaven els defectes d’una Espanya corrupta i endarrerida. “El títol ja és una forma d’autocensura”, explica Tatxo Benet, “perquè vol amagar el vertader significat de l’obra sota un títol positiu”. Goya “és l’únic artista de la col·lecció que no és contemporani, però és el pare de l’art modern” i els quinze gravats que es poden veure al Museu de l’Art Prohibit -costa trobar-ne tants d’aquesta sèrie junts en un mateix lloc!- reivindiquen la seva faceta d’il·lustrat i crític de la societat en què vivia.
5. ‘Suite 347’, de Pablo Picasso
Rafael, mentre treballava en els tapissos de la Capella Sitxina, tenia una amant que duia el sobrenom de La Fornarina perquè era filla d’un forner. La llegenda diu que el Papa del moment els deixava tenir relacions sexuals al Vaticà per espiar-los pel forat del pany. I així ho va dibuixar Picasso. La ‘Suite 347’ és una sèrie de gravats del malagueny censurats el 1968, a la galeria Louise Leiris de París, on es va habilitar una sala privada d'accés restringit a adults per exposar-los. Molts eren de temàtica eròtica, amb l’afegit polèmic del voyeurisme, que exposava a figures religiosos i artistes reconeguts. L’obra és divertida, s’hi aprecia el traç tan característic de Picasso i ens recorda que ni el més gran dels artistes és immune a la censura.
