[category]
[title]
Un 8 de maig de fa sis anys, quan vivíem en estat d'alarma en plena pandèmia, Netflix va estrenar una sèrie de nom Valeria, adaptació de les novel·les d'Elísabet Benavent que, de seguida, es va col·locar entre les més vistes de la plataforma. Sis anys i quatre temporades més tard, la seva protagonista riu quan li recordem que, en aquella època d'incerteses sanitàries arreu del món, ella mostrava una enorme prudència respecte als camins que es podrien obrir amb la sèrie. “Si mai se sap què pot passar amb una feina, en aquell moment encara t'ho podies imaginar menys. Però la sèrie ho va petar! I mira que hi va haver moments de dubte, perquè semblava que s'havia d'acabar després de la tercera temporada. Però va funcionar tan bé que Netflix va decidir rodar-ne una quarta. Va ser una experiència molt feliç, i l'impacte... és molt fort anar a qualsevol part del món i que acabi havent-hi algú que et conegui per Valeria”, explica amb un somriure Diana Gómez (Barcelona, 1989).
De fet, que la seva cara fos familiar d'una a l'altra banda del planeta també té a veure amb la seva participació en el fenomen de La casa de papel (atents al final de l'entrevista). A tots dos projectes d'èxit hi va arribar amb una llarga carrera, amb aparicions a sèries com El secreto de Puente Viejo, Sé quién eres, El crac i El día de mañana, i a llargmetratges com Salvador (Puig Antich), Any de gràcia, Girasoles silvestres i Viatge al país dels blancs. Aviat la veurem en dues sèries més: La acusación (de nou a Netflix) i In vitro (que 3Cat estrenarà a la tardor).
Time Out s'asseu amb l'actriu per recordar el passat i els dubtes, quan la feina costava d'arribar i l'actriu va haver d'acompanyar turistes fent de guia o va servir copes al Sónar. Però sobretot per parlar d'un dels projectes més cridaners de l'any cinematogràfic. Ens referim a Cronos, que arriba a les sales el 4 de setembre i que ficciona els traumàtics atemptats gihadistes a la Rambla de Barcelona i al passeig marítim de Cambrils. Aquell 17 d'agost de 2017, la societat catalana va ser salvatgement colpejada, deixant una ferida que encara no ha cicatritzat.
Dirigida per Fernando González Molina, la pel·lícula pren el títol del nom del dispositiu policial activat pels Mossos d'Esquadra davant d'atacs terroristes. I Diana Gómez hi interpreta la cap de comunicació del cos policial, un personatge directament inspirat en Patrícia Plaja, responsable (juntament amb Marc Homedes, cap de premsa de Protecció Civil) de la comunicació dels fets a la ciutadania. Aquell seguiment minut a minut va ser reconegut, aquí i arreu del món, com una referència de gestió comunicativa, i Cronos ho reflecteix. A banda de Gómez, el repartiment està encapçalat per Enric Auquer, Mónica López, Xavi Sáez i un Pablo Derqui excel·lent a la pell del Major Josep Lluís Trapero.
Em diuen que vens a la nostra entrevista directament d'una projecció de Cronos. Ara que l'acabes de veure, quina impressió n'has tingut?
Doncs és tot un xoc. És que tots recordem què fèiem i on érem durant els atemptats, ho tenim encara molt recent. I reviure tot allò a través de la pel·lícula et deixa una mica en estat de xoc. I el final és trencador. Et queda un regust... d''Uf, i ara amb això què fem?'.
Jo em preguntava si havia passat prou temps per fer-ne una pel·lícula. T'ho vas preguntar tu quan et van proposar fer el càsting?
És curiós perquè em va passar una cosa que no em passa mai: creia que no hi havia ningú millor que jo per fer aquest personatge. Volia ser a la pel·lícula, tenia tantes ganes de fer-la... i pensava que, per responsabilitat, m'hi havia d'esforçar molt. Crec que és una pel·lícula valenta perquè, en general, tant a Catalunya com a Espanya, ens costa molt explicar la nostra història recent. Sembla que hagi de passar molt temps per fer-ho. En aquest sentit, Cronos té un guió molt intel·ligent, perquè se centra en el dispositiu policial, i és molt curós i respectuós amb les víctimes. La pel·lícula no és gens morbosa. És veritat que només han passat nou anys, i encara hi ha una ferida com a societat. Però se n'ha de poder parlar, s'ha de poder fer una ficció d'una història que ens ha passat i ens ha tocat.
És una pel·lícula valenta perquè, tant a Catalunya com a Espanya, ens costa molt explicar la nostra història recent
Dius que ningú millor que tu per fer la pel·lícula...
Sí, així ho sentia i no m'ha passat mai a la vida. Pensava que la pel·lícula necessitava algú involucrat a escala informativa de la manera com jo m'hi havia involucrat. Llavors em sortia una mena d'orgull que no m'ha sortit mai més. I és un orgull que penso que el meu personatge també té. Perquè parlem d'una dona que ha crescut en un món masculí, i en un cos policial quan ella no va uniformada. Per tant, per tal que les seves idees es posin en marxa, ha hagut de fer-se gran en un entorn que no li ho ha posat gens fàcil.
El director Fernando G. Molina m'explicava que et vas obsessionar a llegir-ho tot sobre el tema, i a parlar moltíssim amb la Patrícia Plaja. És així?
És així, és així! [Riu]. La Patrícia va ser molt generosa i em va explicar moltíssimes coses. La part bona que el meu personatge es digui Daniela i sigui una ficció és que em donava certa llibertat a l'hora d'interpretar-la, tot i que tingui força elements de la Patrícia real. És una dona molt apassionada amb la seva feina, que creu fermament que el que fa és un servei públic i per tant ho ha de fer bé, i en un moment completament únic.
Em vaig descarregar totes les piulades en tots els idiomes del compte de Twitter dels Mossos d'Esquadra
Pel que fa a la preparació obsessiva, em vaig llegir tot sobre el protocol de comunicació que havien parit la Patrícia i en Marc Homedes.També em vaig descarregar –i això va ser una feinada que em va anar molt bé– totes les piulades en tots els idiomes del compte de Twitter dels Mossos d'Esquadra. Tenint al davant tota aquella comunicació que es va fer en temps real, la vaig anar comparant amb la retransmissió en directe de TV3: allò m'anava molt bé per veure tota la rumorologia que anava sortint en aquells moments de caos, i com els Mossos anaven confirmant o desmentint l'allau de notícies que apareixien. Tot això em va ajudar molt a construir, i a tenir molt clares les coses: veient quines piulades sortien, per què i en quins moments, jo podia entendre molt millor els llocs emocionals que transitava el meu personatge.
Hi ha un altre apunt molt interessant a Cronos, i és la batalla política pel relat en un context sociopolític molt particular, en ple Procés i a poques setmanes del referèndum d'autodeterminació.
El referèndum o el Procés no es mencionen, però hi són! També hi ha un altre element que em va subratllar la Patrícia: era la primera vegada que tots aquests polítics vivien un atemptat d'aquestes característiques. Segurament, si ara tornés a passar, hi ha coses que es farien diferent. Però en aquell moment va agafar tothom de vacances. Els Mossos tenien una feina prèvia amb el protocol i un dispositiu que van posar en marxa, mentre els polítics vivien un context molt concret. Per exemple, Rajoy i Puigdemont feia sis mesos que no es parlaven. Tot això va tenyir una mica el que va passar, i a la pel·lícula es veu una miqueta. Penso que hi havia d'aparèixer i està molt bé que així sigui.
Cronos s'ha rodat en català. Com ho valores?
Penso que era necessari fer-la en català perquè és una història d'aquí, no hi ha més, no hi havia cap altra opció. I crec que està molt bé que una pel·lícula així, amb pressupost, sent una producció gran com és, es faci en la nostra llengua.
Tinc la sensació que amb Cronos es pot repetir l'èxit de Balandrau, una altra mirada a uns fets reals amb molt d'impacte a casa nostra...
Sí, jo també ho crec. No se sap mai, però espero que la gent hi vagi, en part també perquè hi ha una ferida com a societat i hi ha hagut conseqüències a partir d'aquell 17 d'agost de les quals tampoc no n'hem acabat de parlar gaire, i crec que cal fer-ho. Al final, que els terroristes fossin cinc nois d'aquí, que parlaven català, és una cosa que ens toca molt.
Has fet moltes sèries i algunes han funcionat molt bé. Pot ser Cronos el projecte que obri la porta a fer més personatges potents al cinema?
No en tinc ni idea! Aquesta professió m'ha ensenyat que a vegades tens unes expectatives sobre feines que et poden obrir segons quines portes, i al final no passa. Jo estic molt contenta i orgullosa d'haver fet Cronos, i molt agraïda a l'Eva Leira i la Yolanda Serrano, les directores de càsting, perquè no sé si jo era l'opció més òbvia, venint de Valeria, que és una altra cosa. Tinc la sensació que van fer una aposta amb mi. I he gaudit molt fent una cosa que no té res a veure amb tot el que havia estat treballant fins a aquest moment. Tant de bo d'aquí surtin moltes més feines. Ja es veurà.
Abans parlàvem de l'impacte internacional de Valeria...
És molt fort, sí. Però per a mi va ser molt gradual, perquè després d'estrenar en pandèmia encara va passar força temps fins que vam fer vida normal. Al principi, l'impacte el notava més a xarxes socials. En tot cas, és curiós que tu siguis a casa i potser t'estigui veient una persona d'Indonèsia, em sembla al·lucinant.
I l'impacte en l'àmbit professional d'un èxit així també l'has notat?
Sí i no. Tampoc no soc una actriu que estigui amb molts projectes sobre la taula. Tinc la sensació que Valeria va arribar en una edat, ja fets els 30, amb la qual ja es comença a notar una mica de cribratge, que jo crec que encara existeix amb les actrius. A partir dels 30 anys és un moment en el qual hi ha moltes actrius que ja es comencen a quedar enrere. En aquest sentit sí que, gràcies a Valeria, he pogut accedir a projectes que no han arribat a altres companyes de professió. Això sí que ho he notat.
A partir dels 30 anys és un moment en el qual hi ha moltes actrius que ja es comencen a quedar enrere.
Vius, doncs, un moment dolç. Però no fa tants anys vas dubtar del teu futur com a actriu, i et vas posar a treballar al Sónar i de guia turística...
En aquesta professió hi ha precarietat, i en un moment donat, econòmicament, de cop necessitava treballar en altres coses. Ara, per sort, Valeria ha canviat això i m'ha donat estabilitat econòmica. No s'encaren igual les aturades laborals quan tens estalvis que quan no en tens. Ara ja no hi ha motiu per dubtar de la professió. Visc un moment molt bo, però això tampoc no significa que pugui fer el que vulgui. La gent es pensa que tries què vols fer a la teva carrera, i òbviament no és així, perquè esculls depenent d'allò que t'està arribant. Però sí que tinc la gran sort de poder formar part de projectes xulos, amb personatges, arcs dramàtics i trames que m'agraden i que m'interessen. I hi ha moltes companyes que no tenen aquesta sort...
Vas ser mare no fa gaire. Conviuen bé la maternitat i la interpretació?
Doncs és veritat que hi ha moments complicats. De vegades et surt feina a Madrid i només pots venir els caps de setmana, que és justament quan la meva parella [el periodista Roger Escapa] té més feina. Ell també s'hi involucra molt i es pot ocupar del nen amb més temps els dilluns i dimarts. I sempre tirem molt dels avis, així que, al final, la logística es treu endavant. Però he de dir que al principi sí que sentia molta culpa quan tenia rodatge a Madrid, la reacció d'una criatura quan tornes a casa ho fa més difícil. Però, a poc a poc, vaig aprendre a fer conviure la maternitat i la interpretació. Al final vas entenent, i ho anem entenent tots, que aquesta és la meva professió, i que hi ha èpoques en què ets molt present i n'hi ha en què no hi ets tant.
Al principi sentia molta culpa quan tenia rodatge a Madrid
Vas debutar al cinema amb Salvador (Puig Antich), ara fa vint anys. Què et diu aquesta xifra?
Ostres! No la tenia gens controlada! Vaig fer-la amb 16 anys i vaig descobrir la figura de Puig Antich a través de la pel·li. I unes ploreres... molt fortes! Crec que és una gran pel·lícula. Vint anys després soc conscient que porto una època professionalment molt bona, així que, ara, a aquella Diana que en alguns moments ha patit li diria: “Tranquil·la, anirà bé” [Riu]. Això és un ofici, i tant de bo pugui dedicar-m'hi tota la vida.
Què t'agradaria fer en el futur?
Sempre havia pensat que m'agradaria molt fer algun projecte internacional, en anglès. Però ara em passa, i crec que serà així fins que el meu fill creixi i sigui més gran, que en l'àmbit de conciliació familiar no m'hi veig passant molt de temps fora de casa. Una altra cosa és treballar a Madrid. Ara, també desitjo que tant de bo surtin personatges que em motivin, amb bons directors i directores, però que la feina sigui aquí! [Riu]. Tinc ganes de fer cinema en català, m'encantaria treballar amb la Mar Coll, per exemple.
Fes una crida!
Mar Coll, m'encantaria treballar amb tu! Quan vulguis, estic disponible [Riu].
Acabo. Ets més culer que el pal de la bandera. Com és conèixer Messi?
[Riu] Sí, sí. Clar, per a mi Messi és... M'ha fet molt feliç durant molt de temps i l'adoro, l'estimo molt d'una manera irracional. Ara, amb els jugadors del Barça em passa que els veig molt més joves que jo i no sento aquesta devoció, però amb en Leo, sí. Llavors, quan el vam anar a conèixer a Miami i el vaig tenir al davant... jo tenia moltes ganes de dir-li que l'estimava molt. Però em vaig tallar. Sí que li vaig dir que era una alegria conèixer-lo, i que tant de bo el Barça li faci l'homenatge que tant es mereix. I res, després vam estar parlant d'altres coses.
Estimo Messi d'una manera irracional
No em diguis que havia vist alguna feina teva...
Sí, havia vist La casa de papel, i em coneixia d'allà [Riu].
