[category]
[title]
Tot i no arribar a ser un fracàs absolut, però definitivament lluny dels estàndards absurdament alts que ell mateix s'ha fixat, el retorn de Steven Spielberg a la ciència-ficció es queda com una peça de gamma mitjana dins del seu cànon personal; això sí, amb una extraordinària Emily Blunt i un parell d'aquelles seqüències d'acció boges que ben pocs altres podrien tirar endavant.
La fabulosa Blunt continua la seva bona ratxa com a Margaret Fairchild, una meteoròloga de la televisió de Detroit la vida de la qual fa un gir estrafolari després d'una trobada a la taula de la cuina amb un ocell. En qüestió de moments, comença a parlar un rus fluid amb el seu company (Wyatt Russell, de Thunderbolts) i a emetre un xiulet de so extraterrestre a la televisió en directe. Sembla que E.T. ja no truca a casa: ara presenta el temps.
E.T. ja no truca a casa: ara presenta el temps
També fuig Daniel Kellner (Josh O’Connor), un expert en ciberseguretat convertit en informant que té fitxers robats d'una agència sinistra que demostren l'existència d'aliens, amb el seu antic cap (Colin Firth, endinsant-se en un inusual paper de dolent) trepitjant-li els talons. Ah, i el món està a punt d'una guerra nuclear per culpa de Corea del Nord, tot i que aquest és un teló de fons al qual se li presta una atenció ben escassa.
Són moltes coses per encabir, i fins i tot la partitura canviant –però difícilment memorable– de John Williams sembla no tenir clar quins compassos ha de subratllar. En essència, però, és la connexió entre la Margaret i en Daniel —més Colman Domingo com a Hugo, el Morfeu de l'operació de revelació— la que sosté el thriller de fugitius que es desferma.
Fins i tot la partitura de John Williams sembla no tenir clar quins compassos ha de subratllar
Russell s'emporta els millors diàlegs com a Jackson, el company músic i una mica pallasso de la Margaret, mentre que l'exnovícia i nòvia d'en Daniel, la Jane (Eve Hewson), i la seva antiga mare superiora, la germana Maura (Elizabeth Marvel), introdueixen la qüestió de la fe en la barreja. Si els extraterrestres existeixen, on queda Déu? I el dolent de Firth, quan no utilitza tecnologia alienígena per connectar-se a la consciència dels seus objectius, planteja l'altra gran pregunta: pot la humanitat, si més no, pair aquesta nova i vasta revelació?
Un guió extenuant que lluita per trobar espai per a tot
La història d'El día de la revelación va néixer de la imaginació de Spielberg –un bon lloc per començar—, però fa la impressió que devia estar en plena marató d'Expedient X quan la va idear. Escrita per l'antic guionista de Jurassic Park, David Koepp, la pel·lícula no tracta tant de si "la veritat és allà fora" com de què passa quan li treus la pols, la deixes a punt per a la càmera i la comparteixes amb la població mundial. El guió extenuant de Koepp lluita per trobar prou espai per a les grans idees, els moments d'acció i un munt d'escenes on uns tipus sinistres amb vestit condueixen cotxes negres.
La pel·lícula avança a batzegades a mesura que va saltant entre enfrontaments, fugides i debats filosòfics. El final és potent, però, si no fos per això, la pel·lícula només encerta la tecla durant una tronadora seqüència en un tren –una escena en un pas a nivell amb ecos molt més violents d'Encontres a la tercera fase– i un parell de persecucions de cotxes capturades amb un treball de càmera que desafia la gravetat.
Més que a l'obra del mateix Spielberg, la pel·lícula que més m'ha recordat és Perseguit per la mort (North by Northwest). El clàssic thriller de Hitchcock en comparteix molts dels ingredients: la parella a la fuga, el dolent anglès suaument pervers i el seu sequaç de cara seriosa (aquí Henry Lloyd-Hughes), la conspiració i les grans escenes reeixides. Tant de bo El día de la revelación hagués tingut una mica més de la tensió trepidant i l'encant lleuger del film de Hitchock.
Als cinemes de tot el món el dimecres 10 de juny.