[title]
Gènesi, la sèrie de ficció de sis episodis que explica com elBulli es va convertir en el restaurant més rellevant del món –i d’on va sorgir la darrera gran revolució culinària a nivell mundial– és una coproducció de 3Cat amb Minoria Absoluta i Fishcorb Media. S’estrenarà el 21 de setembre a 3Cat. "El 28 de novembre la presentarem amb Netflix, que la distribueix a quasi tot el món, i New Regency, que s’ocupa d’Àsia. Les xifres són brutals: estem parlant d’uns 4500 milions de possibles espectadors", m’explica entusiasmat Ferran Adrià, una estoneta abans de rebre la Medalla d’Or de la Generalitat.
Els anys passen, però la fita d’elBulli, avui un museu, segueix sent una osca en el passat gastronòmic de Catalunya i del món que projecta la seva història –narrada en excel·lents llibres de no-ficció, com els de Xavier Moret o Lisa Abend– no sé pas si cap al futur, però sí ben fixada en el present. "Aquesta és la primera sèrie de ficció de la història que s’ha fet d’un restaurant real!", exclama (com elBulli1846 és el primer museu de la història dedicat a un restaurant).
I també deu ser de les poques vegades que un cineasta documentalista s’aboca a fer ficció de la realitat que coneix. En David Pujol era l’home ideal: el rosinc va dirigir la sèrie documental elBulli: Història d’un somni, un recorregut exhaustiu en 15 capítols de la història del restaurant de Cala Montjoi. "Si ho hagués fet qualsevol altre director, li hauria calgut tot un any d’immersió. Perquè elBulli era molt difícil, si no eres a dins. A nivell d’exigència era brutal!", recorda Adrià.
Gènesi és la primera sèrie de ficció de la història basada en un restaurant real
La trama de Gènesi té una línia doble temporal i argumental: per una banda, es remunta a la dècada dels 80, quan un jove Ferran Adrià, interpretat per Miquel Fernández, arriba de rebot a elBulli –per haver fet amistat amb Fermí Puig a la mili, qui per cert, interpretat per Xavi Caudevilla et fa veure un Puig jove i alhora el Corey Feldman dels Goonies!– i coneix Juli Soler, encarnat per Ivan Massagué.
Aquesta trobada marca l'inici d'una revolució gastronòmica que convertirà un remot restaurant gastronòmic a Cala Montjoi en un referent mundial de la cuina i la creativitat. Per l'altra, narra la història fictícia de Glòria Canabach (Mònica López), estrella de la crítica gastronòmica retirada corsecada per la culpa, que torna dels Estats Units després de la mort del seu pare i es retroba amb la seva neboda Lola (Joana Vilapuig), amb qui decideix reobrir el restaurant familiar, Can Canabach.
El realisme esborra la paròdia
Adrià descarta la ironia en què una de les productores sigui Minoria Absoluta, responsables d’haver arrelat al subconscient col·lectiu la seva paròdia al Polònia ("bé, això és igual, ells han fet moltes altres coses") però subratlla que el treball de Miquel Fernández és "extraordinari". I és cert: Fernández s’ha convertit en Adrià, les inflexions facials, gestuals i de veu són tan mimètiques que qualsevol rialleta s’esfuma.
"Una anècdota: jo era a casa mirant la sèrie, parlava en Miquel Fernández, i la meva dona, que era a deu metres, crida: "què dius, que no et sento?". La fidelitat de la reconstrucció del restaurant i la cuina també esparvera (qui escriu, ha estat a elBulli diverses vegades, i desconeixent que els interiors s’havien rodat a Terrassa, es pensava que eren filmats dins del restaurant, després de veure els dos primers episodis).
Cal preguntar a Adrià si tot el que s’explica a Gènesi sobre elBulli és real o han fet autoficció: "Tot el que hi surt ha passat! Però hi ha inexactituds en la línia temporal, és clar, perquè per explicar-ho tot de manera exhaustiva haurien calgut sis temporades!", opina. Amb tot, afegeix que "aquesta és una sèrie de TV3 i al final ells decideixen què surt i què no surt al guió". El treball per construir secundaris decisius com Albert Adrià, Juli Soler o Xavier Sagristà s’ha fet a base d’assessoria de caràcters, parlant amb les persones reals o amb el seu entorn familiar (que bé que ho fa Carlos Cuevas, interpretant un Albert adolescent i els seus chuchis!).
Els plats, tal com es van crear
Ara bé, on elBulli ha exercit d’elBulli és a l’hora de deixar l’empremta de rigor gastronòmic i tècnic en el rodatge: els plats inicials de la revolució bulliniana –el gaspatxo de tomàquet granissat, per exemple– arriben a taula exactament com foren concebuts i cuinats en el seu moment: "Teníem cuinant en un food-truck els caps de cuina d’elBulli d’aleshores, en Marc Cuspinera, l’Eduard Bosch i l’Alain Devahive. Fer això amb un assessor gastronòmic és impossible", assegura (i l’equip de rodatge agraïa després menjar-se aquests grans èxits reviscuts).
Soc un xaval de l’Hospitalet i t’explico la meva vida en cinc minuts. No té cap interès, fora de la cuina
Adrià descarta el terme biopic: "Perquè no hi surt res de la meva vida personal. A la sèrie, no saps si estic casat o no! Perquè la meva vida personal mai ha influït en la meva feina. La meva dona m’ha ajudat suportant-me, i ja està. Tinc tres amics, milers de coneguts, la meva vida personal no té cap interès. Soc un xaval de l’Hospitalet, i en cinc minuts te l’explico. No té massa sentit parlar de la vida personal de la gent que estàvem allà, si el que vol explicar la sèrie és una altra cosa, que és la cuina".
Tot i aquesta afirmació tant contundent, la vida personal a Cala Montjoi sí que va influir en el tancament d’elBulli, "perquè quan la gent va començar a tenir fills i família, jo no tenia ganes de formar un altre Albert Adrià, Oriol Castro o Lluís Garcia" (quelcom que no s’aborda en la sèrie, perquè, com el seu nom indica, tracta l’esclat de l’etapa d’Adrià al restaurant).
Sí que hi apareix reflectida la relació inicial d’amistat entre Adrià i Santi Santamaria: "Pensa que en Santi i jo érem íntims. La relació va anar canviant per diferents situacions, però el 2000-2001 era així. Ell venia cada diumenge amb el seu fill Pau a elBulli. Després va venir tot allò de ‘Ferran Adrià envenena’ a The Guardian, però la majoria de gent que parla d’aquest tema, o dels quatre anys que va passar en Juli malalt, no en tenen ni idea del que va passar", lamenta.
Gènesi és una sèrie impulsada pel govern català per vendre la cuina de Catalunya al món
La dicotomia de cuina d’autor i tradicional en què es basa la trama de la sèrie es correspon amb la seva intenció instrumental: "Al final, Gènesi és una sèrie impulsada pel govern català per vendre la cuina de Catalunya al món. I si hi hagués una segona temporada, la intenció divulgativa de la primera hauria de tenir molt més pes", vaticina.
Adrià, que en el seu moment va ser l’abanderat de la revolució de la cuina tecnoemocional ("pensa que el 80 % de la innovació tècnica vigent a dia d’avui la vam fer del 92 al 2015") creu que és el moment que el Govern de Salvador Illa aposti per internacionalitzar la cuina tradicional catalana, "que s’ha de vendre igual que vam vendre la creativa", opina, rotund. "Perquè tenim una cuina tradicional al nivell de les deu millors cuines del món, com la mexicana o la francesa. I a Catalunya hem de millorar en dues coses: treure’ns del damunt tanta humilitat i tenir clar que comunicar no és una despesa, sinó una inversió", rebla.
El Govern català ha vist que això no és un joc, que una cuina de qualitat comporta turisme de qualitat
En aquest aspecte, Adrià celebra que "els governs espanyol i català hagin anunciat la creació d’un pla nacional al món per impulsar la nostra cuina: Perquè han vist que això no és un joc; si un país té una gastronomia de qualitat, siguin bons entrepans o llocs com El Celler de Can Roca, vindran clients de qualitat. I per això és tan important poder fer més restaurants de cuina tradicional canònica".
Som un país de bars... per sort
Per a Adrià, dir que "som un país de bars" no és pejoratiu. No pot estar més en desacord amb el grup d’economistes de l’informe Fènix, que defensen que un problema cabdal de l’economia catalana és el pes que té el turisme per damunt d’altres sectors. "Quan sento això, m’emprenyo com una mona. Menys mal que som un país de bars! Que s’espavilin les altres indústries! Què hem de fer, convertir-nos en Nvidia, que val dues vegades el PIB de Catalunya? El que hem de fer és ser realistes, conèixer els nostres forts i ser innovadors on ens ho podem permetre".
Sense oblidar, rebla, que "cal més educació, perquè l’educació és allò que ens iguala a les persones. I més formació en el restaurant com a empresa. Perquè si t’hi fixes, a Instagram ara només hi ha assessors d’empreses en lloc d’influencers. El 80 % de negocis de restauració ja no guanyen diners, diuen, com a molt mantenen els sous, i aquest tema és molt seriós". Com va predir durant la pandèmia, ara fa cinc anys, els menús de migdia les estan passant magres ("qui es pot permetre pagar 20 euros per un menú, ara?") i les hamburgueseries gurmet també.
La ficció de cuina favorita de Ferran Adrià
Amb Ferran Adrià és habitual seure a xerrar de cuina i empresa, però no pas de ficció culinària. I en sap un niu: "Me les he empassades totes! Allò més difícil en una pel·lícula de cuina és que la part gastronòmica sembli un documental, no pas quelcom fictici. Per exemple, The Bear: és la sèrie més famosa de ficció de cuina de la història. El guió i l’actor són brutals però la cuina no me la crec!", dispara.
El guió i l’actor de The Bear són brutals, però la part de cuina no me la crec
És inevitable demanar-li què n’opina del film d’humor i terror El Menú, on Ralph Fiennes interpreta un transsumpte (físic) d’ell mateix: "Visualment és molt dolenta, perquè tots els plats són artificials. Entenc que és una sàtira, però com a sàtira m’agrada molt més El Xef, sobre la cuina molecular. O Muslo o pechuga on Louis de Funès, on interpreta un inspector de la Guia Michelin" (que en aquesta memorable film de Claude Zidi, és la Guia Duchemin). "La gran pel·lícula d’humor sobre l’alta cuina encara ha d’arribar!", considera Adrià.
L'alta cuina de Barcelona passa per aquests restaurants amb estrella Michelin
