[title]
El Guillem Gisbert artista en solitari ja és una realitat. Després que Manel decidissin prendre’s un merescut descans –i amb ‘Per la bona gent’ (Ceràmiques Guzmán, 2019) van deixar el llistó molt alt– va arribar la sorpresa: Gisbert ens continuaria proporcionant mandanga (que s’entengui, el tipus de cançons als quals molts som addictes). De lletres llargues, literàries, que admeten diverses interpretacions i proporcionen converses apassionades entre els fans. Cançons que es converteixen en hits malgrat trencar-ne totes les regles. Cançons que, contra tot pronòstic, fan forat en la memòria col·lectiva.
Ara, per fi, ja ha arribat ‘Balla la masurca!' (Cerámiques Guzmán, 2024), un compendi de cançons farcides d’idees líriques i musicals que desafien constantment l’oient i que estrena en directe aquesta primavera amb la seva primera gira en solitari. Com que les taules de la sala Apolo serà les primeres que trepitjarà amb el nou projecte –el 3 de maig, amb totes les entrades exhaurides–, hem decidit fer-li l’entrevista a la mítica sala barcelonina.
És cert que vas estar a punt de gravar veus amb el micro de la Montserrat Caballé?
El David Soler i el Marcel Bagés em van parlar d'un paio de Caldes d’Estrach que té una col·lecció de micròfons i em van suggerir que anéssim a gravar les veus de les cançons que van produir. I em diuen “gravaràs amb el micròfon de la Montserrat Caballé”. Vaig interpretar que tenia el model de Montserrat Caballé, però era el micròfon amb què la Montserrat Caballé gravava no sé què.
Quan vas sol, hi ha molta més gent que t'opina sobre l'outfit, la cançó que li ha agradat més, o sobre si això ho hauries hagut de fer així
Això a quina cançó?
No, no ho vaig fer. Hi ha molta mitologia amb el món de la microfonia. Òbviament, està bé gravar amb coses bones, però també és molt important l'ambient, que estiguis relaxat. Hi ha un aspecte psicològic quan estàs gravant veus que per mi és més important que l'aspecte tècnic, sempre que el tècnic no sigui un desastre. La part psicològica és molt més important. Has d’estar còmode i relaxat.
Quan has escrit les cançons del disc? Abans o després de decidir l’aturada amb els Manel?
El ritme ha estat molt similar al d'un disc de Manel, però com que la producció de les cançons ha canviat, he trigat més. L'última vegada que havia estat a l'Apolo vam fer tres concerts amb Manel, encara ens faltaven uns quants mesos de gira de ‘Per la bona gent’. Moltes de les cançons d'aquest disc no les tenia escrites, però sí que tenia la idea principal apuntada i entre setmana ja hi treballava de mica en mica. En aquell moment ja havíem parlat que possiblement ens deixaríem una mica en pau els uns als altres, i per tant les cançons les tenia com embastadetes.
Que no has parat mai d’escriure, vaja.
En general, quan fa temps que et dediques a això, de la mateixa manera que tu deus tenir un instint per anar pensant temes que puguis anar proposant, jo tinc un instint que és que em van sortint de manera natural idees o interessos per convertir-los en format de cançó. Va començar a mutar quan, en lloc d'anar amb la idea de cançó o amb la cançó escrita als meus tres companys de Manel, vaig agafar un telèfon i vaig trucar al David Soler i el Marcel Bagés per a dues cançons, i a altra gent. El ritme el veig com sempre. I la sensació d'escriptura també. La nostra manera de treballar tampoc ha sigut mai fer discos conceptuals i en aquest cas tampoc ho era, simplement hem anat fent cançons. Jo sempre ho veig molt així, que faig com illetes... Després mires enrere i sí que al final, amb els anys, les coses es van aplanant més i vas veient realment que són èpoques, estètiques sobretot, però mentre estàs fent les cançons tens la sensació que són molt independents les unes de les altres.
No soc el perfil de persona que pugui defensar un repertori sol en directe, toco instruments d'una manera molt d’anar per casa i amb la qüestió tecnològica em perdo
O sigui que tu ja tenies clar, més o menys des d'un inici, que això aniria a un disc teu, oi?
Sí, però potser hi ha idees que fa quatre anys que estan allà apuntades i, per tant, segur que en aquest disc hi ha algun rastre de quan treballàvem amb l'últim disc de Manel. Sempre passa que hi ha alguna idea, alguna imatge, que la treballes una mica, al final la deixes estar i després hi tornes. La idea de fer una cançó que primer havia de ser un diàleg entre la Torre Mapfre i l'Hotel Arts fa temps que l'arrossego. Crec que no va arribar mai a ser una cosa que es plantegés seriosament perquè entrés a ‘Per la bona gent’, perquè ja teníem altres coses al cap, però feia temps que hi anava pensant.
Pel que fa al procés, hi ha alguna regla que et posis a l'hora de fer un disc que no és de Manel?
Et vas trobant obstacles i després et vas trobant també sorpreses molt gratificants. La part d'obstacle és que tota la meva vida el procés d'escriure cançons l’he fet tenint tres persones al costat que no s'hi posaven només al final, a l'hora de fer banda. Jo explicava les idees de les cançons, anàvem al local, ens posàvem davant de l'ordinador i pensàvem el concepte. És veritat que, en un percentatge important, jo acabava escrivint-les, però hi ha una part d’“escolta, què et sembla aquesta idea?” i de xerrar-ho, que és molt diferent d’una cosa que no consultes amb ningú i que es queda dins teu fins que la treus. Aquesta és la primera cosa que realment era molt diferent. El grup és molt autosuficient i cadascú aporta una cosa i de cop la cançó està feta. Jo faig melodies, faig lletres, tinc una idea general de l'arranjament, però després necessito músics que em solucionin moltes coses a l'hora de fer un disc. I aquí han entrat els productors. I al final m'he acabat veient com un compositor de cançons que treballa amb músics.
A ‘Boy band’ hi havia aquell vers del concert d'un cantautor a La Boîte, ara ets un cantautor?
No tinc clara la definició de cantautor, l'associo a una guitarra espanyola i un micròfon. El disc no té res a veure amb aquest concepte, tot i aquesta definició que t'acabo de donar és una definició segurament molt antiga. A l'hora d'entendre com es podia fer un disc amb un artista en solitari, hi ha coses que em produeixen molta enveja d'indústries menys precàries que la nostra. Estrelles d'aquestes en solitari però que en el fons són discos absolutament corals, que treballen amb 25 productors, beatmakers, gent que els ajuda amb la melodia, arranjadors, tot aquest rotllo, o fins i tot, jo què sé, un disc de Rihanna, o fins i tot també els cantautors dels 60 i dels 70 que treballaven recolzats per tota aquesta indústria. He volgut reproduir-ho en el sentit d'anar parlant amb molts productors diferents i que vagin aportant coses, que és destil·lar una mica el seu talent i aprofitar-te'n per la teva cançó. Em veig més intentant reproduir de manera precària un model d'indústria potent, que no pas en el concepte clàssic de cantautor.
M'imagino que hauré de fer ‘callo’ i que hauré de trobar la meva manera de posar-me dins d'aquest univers dels artistes en solitari
Com et presentaràs en directe?
Aniré amb banda. No he començat a assajar i he de veure encara el format, però en qualsevol cas hi haurà músics a l'escenari. Entre altres coses, també per això que et deia, que jo no soc el perfil de persona que pugui defensar un repertori sol en directe, és que no ho soc. Toco instruments d'una manera molt d’anar per casa i amb la qüestió tecnològica, em perdo, no és lo meu.
Hi haurà cançons de Manel al repertori?
Al disc hi ha onze cançons. Per tant, és possible que en directe inclogui alguna de les que he escrit abans, que estaven totes a Manel. A veure com ho faig, perquè com a públic mai m'ha acabat de fer el pes quan en projectes paral·lels s'interpreten cançons del grup principal, és una mica decebedor. Després, clar, la vida és molt llarga, però ja veurem com ho faig.
Segurament t'ho demanaran.
Això no em preocupa tant, perquè la gent que ens dediquem a això ens acabem convertint en especialistes a rebre opinions de la gent, i les opinions de la gent són tan variades com éssers humans hi ha. El grup al final fa com una pinya i, en canvi, quan vas sol, hi ha molta més gent que t'opina des de l'outfit a la cançó que li ha agradat més, o això ho hauries hagut de fer així. Llavors, no decideixo això en funció del que la gent em demani, i a part hi ha determinades cançons de Manel que no poden estar en aquest directe. Aniré a buscar coses menys òbvies.
Que lliguin amb el material nou?
M'ho hauré d'anar preguntant. Les gires són llargues i van mutant, de manera que faré el primer concert i m'imagino que quan porti tres o quatre mesos ho hauré anat enriquint d’alguna manera, que encara no sé quina serà.
Hi ha alguna cosa que et posi nerviós del fet d'anar sol?
Que hagis tingut una carrera com a grup, amb molta feina feta, amb una primera embranzida d’èxit al principi i que hagis anat guanyant públic amb els anys... Si has estat quinze anys en un grup de música i has estat a gust, com és el meu cas, en el fons vol dir que hi ha una cosa dins teu i del teu caràcter, que està còmoda amb el format. I ara el format és molt diferent, el format no té res a veure. Per exemple, amb la promo, l'exposició de l'artista en solitari i també l'energia i la força que se li pressuposa és completament diferent que en una banda, on es reparteix molt, i el focus d'atenció també és molt diferent. M'imagino que hauré de fer ‘callo’ i que hauré de trobar la meva manera de posar-me dins d'aquest univers dels artistes en solitari. Ara mateix encara no l'he trobat, vaig fent, em van passant coses, però hauré de fer ‘callo’, segur, perquè el grup et protegeix d'una manera... El grup no són només quatre éssers humans, és una altra cosa, és un artefacte que et protegeix. Per tant, ja ho veurem.
Evidentment, [als Gaudí] em va sortir el tret per la culata. Mentre cantava pensava “potser el realitzador farà plans curts i trauran els micros d’ambient i no es veurà”… i quan va sortir… [riu]
Com vas viure la gala dels Gaudí?
És una experiència bastant bona per començar a fer ‘callo’. A questes gales en directe sempre són molt perilloses per qualsevol persona que puja a l'escenari, pot passar qualsevol cosa. Vaig pensar que tenia sentit presentar la cançó allà, i també pensava que ara que estic començant estava bé sortir a la tele. Evidentment, em va sortir el tret per la culata. Absolutament. Mentre cantava pensava “potser el realitzador farà plans curts i trauran els micros d’ambient i no es veurà…” i quan va sortir… [riu]. Tota la meva preocupació era fer-ho bé: cantar bé la cançó, no oblidar-me de la lletra, que em sentís bé amb el pianista, aquestes coses, tota l’altra part no la podia controlar. També fa molta gràcia perquè, vaig pujar a l'escenari i a fer el que fot quinze anys que faig, però llavors t'adones que el context és absolutament important. Jo surto allà, canto la cançoneta fent-me el mono, la gent està en silenci, escoltant-me, i, hòstia, és de puta mare. I, en general, he tingut la sort que a l'altra banda sempre hi ha hagut gent que ha dignificat tot el que feia. Ara, fent exactament el mateix, veus les imatges i és molt patètic. És el que hi ha. Són coses que passen en directe. No hi va haver mala intenció per part de ningú. Evidentment, la gent de la gala es pensaven que sortiria millor del que va sortir. I la gent que estava allà, simplement, feia un munt d’hores que eren allà, van entrar a publicitat i estaven per anar a pixar, anar a fumar, el que fos.
Cada cançó del disc és un univers, he intentat buscar un fil invisible i no l'he acabat de trobar, però sí que he tingut la sensació que són com narracions curtes, al final podria ser com un llibre de contes. Hi estàs d’acord?
No, el fil no existeix. Estic pensant si són més narratives que en altres moments de la meva carrera, i no ho tinc clar. De vegades em pregunto com serien aquestes cançons si fos un disc de Manel. Que tampoc ho sé, no t'ho sé dir. Jo no he tingut la intenció de fer cançons més narratives, almenys que habitualment. Sí que hi ha cançons com ‘General Lluna’, que és clarament narrativa, la mateixa ‘Azcona’ és clarament narrativa, però després n’hi ha d'altres que són més donar-li voltes a una emoció, intentar-la mirar des d'angles diferents i construir una mena d'artefacte. La cançó que es diu ‘Hauries hagut de venir’ dona voltes al concepte de vergonya, però llavors genera com una mena d'escena que no és exactament una narració, és més una situació. ‘Les dues torres’ també és més una situació, és gairebé un monòleg, hi ha la primera part d'un narrador omniscient, però després apareix un monòleg. Hi ha una part més acústica, més amb piano, però després, amb la part digital entres en una altra manera d'expressar la mateixa emoció. És anar trobant recursos.
Al final, una cançó és com un monòleg teatral, o com una ària, aquell moment en què s'atura l'acció i un personatge expressa una emoció. I no tens per què ser narratiu, el que has de fer és buscar-te la vida per transmetre aquesta emoció. Després hi ha casos que són més narratius. Hi ha ‘Miracle a les Planes’, que també és molt narrativa, però és una narració molt diferent de ‘Les aventures del General Lluna’, que és com un còmic, són vinyetes, amb un to molt desenfadat, amb sentit de l'humor, que no és realista. En canvi, ‘Les planes’ és una cançó com d'experiència, molt realista. És un gènere completament diferent. I la narració d'Azcona [Un home realitzat] està feta a partir d'una declaració de Rafael Azcona al periodista canari Juan Cruz, l'any 91. Vaig fer la transcripció i a partir d'aquí vaig construir la lletra i és una altra manera completament diferent d'anar a la part narrativa d’una cançó.
Aquestes narratives s'entenen molt bé. I després n'hi ha que són més surrealistes?
Són més fosques, són més críptiques.
Amb certs elements que s'escapen a la física.
Per exemple, hi ha ’Empatia total’, que jo intentava que fos bàsicament sensorial i de trobar imatges en les quals les fronteres entre els éssers humans es dilueixen. Aquesta la va produir el Jake Aron, que és el productor dels últims discos de Manel, i va fer aquesta i ‘Hauries hagut de venir’. I clar, imagina't explicant-li al Jake de què anava ‘Empatia’, una cosa complicadíssima. I les cançons que són narratives, que s'han d'entendre bé, són molt mal parides d'escriure, perquè per una banda has de fer que l'acció avanci, gairebé igual que un guionista, que no sigui avorrida, però a sobre també hi ha llengua i mètrica. Per tant, ho has de controlar tot i que tingui sentit, perquè es pot entendre i pot tenir ritme, però pot caure de cop si lingüísticament no té gràcia, si és avorrida o vulgar.
Al disc hi ha diverses apostes estètiques. Hi ha coses molt diferents, com la del ‘General Lluna’ amb La Ludwig Band o les que fas amb el bateria Borja Barrueta i cordes, que no tenen res a veure.
Sí, el Borja va arribar al disc pel Jordi Casadesús [productor], amb les cançons que va produir ell, i el vam contractar sobretot per ‘Les dues torres’. Un dels discos que m'ha agradat més últimament de la Fiona Appple és el ‘Fetch the volt cutters’ i volia donar-li aquest aire. Com que el teníem a l'estudi, durant dos dies, vam fer ‘Les dues torres’ i les altres dues que estava produint el Jordi. A ‘Miracle de les planes’ li vaig dir “imagina't que ets un músic d'una orquestra italiana, que vas uniformat i que en un moment donat tens una partitura al davant, comences a tocar” i vam fer-ho així, i després hi ha la d'Azcona, que té un ‘solaco’ al final. Amb la Ludwig vam dos o tres dies d'assajos, potser.
El grup no són només quatre éssers humans, és una altra cosa, és un artefacte que et protegeix
I aquest tema és potser el que s'escapa més de l'estètica general del disc, no? És molt dylanià.
Sí, és molt dylanià i és la primera cançó que vaig fer de tot el disc. Està escrita en confinament i crec que és la vegada que he escrit una cosa més per evadir-me. Si tens una cançó dylaniàna i necessites que algú t'ajudi a gravar-la, són molt bons. Ho van fer de puta mare i va ser molt senzill d’entendre’ns.
El general Lluna està inspirat en algun personatge històric?
Hi ha una cançó del Dylan del ‘Bring it all back home’ que és ‘Bob Dylan's 115th dream’ que comença: “I was riding on the Mayflower when I thought I spied some land”. Va dins del Mayflower i arriba en un continent verge, des del seu punt de vista. I el vaixell mític de la nostra cultura és el Català. I d'aquí el joc amb l’havanera i arribes a la guerra de Cuba, però des d'un punt de vista completament diferent. En comptes de tenir aquesta mena de càrrega heroica és un tio que va de polissó i que quan passen successos d’‘El meu avi’ fot el camp, perquè els altres estan morts. I llavors al final hi ha aquest moment de la guerra i dels ianquis, de la pèrdua de les colònies i aquestes coses.
Els ianquis que li acaben donant feina, oi?
Exactament.
Gent que potser tornaven aquí com herois, però la realitat era molt menys heroica.
Sí, uns esclavistes, una cosa terrible, no? Crec que en aquest sentit hem anat agafant consciència en els últims anys, però jo recordo que quan estudiava la figura de l'indiano era una figura molt simpàtica, quan ho ens ho explicaven, oi?
Encara fan la Fira de l'Indiano a Begur.
Sí, hòstia, això m'ho van ensenyar l'altre dia. Jo el que veia era fotografies de gent disfressada d'esclavista, no? Fort, sí, sí.
Recordo que quan us vaig entrevistar ‘Per la bona gent’, em vau dir que Manel éreu sobretot un grup d'amics quedàveu encara que no fos per treballar. Continueu quedant ara?
Precisament, el grup és feina, i fer feina creativa de vegades és malparit, es generen tensions, i per tant ara estem més relaxats que mai. El que segurament estàvem buscant, era rebaixar una mica la neura de la part creativa. I a part d'això, tots tres m'han fet moltíssim costat i m'han ajudat tant com han pogut per on em podien ajudar. Vull dir que tot molt bé, en aquest sentit.
Han sentit el disc?
Sí, home, evidentment.
T'han dit alguna cosa?
No han format part del procés de producció xcom abans, però hi han estat molt al damunt per bandes diferents. No és que m'hagin dit una cosa, me n'han dit 30.000 [riu].
La conversa amb els Manel “d’home, aquesta nosaltres l'hauríem fet millor", com a broma, ha existit
Per ells també deu ser curiós, oi? Igual que per a tu és veure com funcionen les teves cançons sense ells, per a ells és veure cançons que podien haver sigut Manel, però que han anat per una altra banda.
Sí, sí, clar. La conversa d’“home, aquesta nosaltres l'hauríem fet millor”, com a broma, ha existit. Evidentment que ha existit. I segurament és cert. Però crec que hi ha molta sensació que ens anirà bé el fet que cadascú estigui explorant camins, que també investiguem i fem alguna altra cosa, i crec que estem tots bastant còmodes amb la situació actual.
Això continua sent indefinit o hi ha alguna previsió de tornar a engegar Manel?
No, no tenim previsió de data. Sabem que passarà, i sabem que no serà d'aquí molt, molt, molt temps, però òbviament, d'aquí un any treure un disc de Manel seria com haver posat la punteta en una experiència i després treure-la. Hem d'anar veient com ens anem trobant, hi ha un punt que quan et dessincronitzes, t’has de tornar a sincronitzar,però aquesta conversa encara no ha arribat.
Tu ara tens el teu projecte per davant, que tindrà un recorregut.
Exacte, jo estic començant això i els altres estan amb altres coses. Tampoc serà la cosa més impossible del món, ens veiem molt sovint i parlem pràcticament cada dia, però haurem de veure el moment en què encaixi, que realment hagi corregut l'aire, però que hagi corregut de debò l'aire. I ara no ha corregut encara suficient.
Agafar aire per poder fer coses noves?
Sí, i que tingui un sentit fer-ho. Vam veure clar que era absurd fer un gran comunicat utilitzant paraules fortes com separació perquè sabíem que acabaríem fent més discos junts.
