[title]
Iron Maiden, la banda de heavy metal més gran en actiu del món, els Rolling Stones del metall, només porten samarretes d'Iron Maiden a l'escenari, perquè són un equip de futbol que guanya tots els partits i dels quals tothom en surt feliç. Després de la introducció de 'Doctor Doctor' –himne de rock dur d'UFO– i el tema de 'Blade Runner', Bruce Dickinson va saltar a escena, abillat a quelcom semblant a un pilot d'avió –de fet ho és i exerceix– davant un Palau Sant Jordi ple de gom a gom.
La gira que va passar per Barcelona té coartada: 'The Future Past Tour' combina cançons inèdites de 'Senjutsu' (2022) en directe amb una cullerada de nostàlgia selecta: la recuperació de cançons del 'Somewhere in Time' (1986), deliciós i incomprès disc entre el rock progressiu i la malenconia pop, inspirat en 'Blade Runner'. Doncs això: el ritme cavalcant de 'Caught Somewhere in Time' va inaugurar un escenari que, segons la cançó, mutava entre el futurisme de neó dels carrers de Tòquio i les excursions al castell de Skeletor i la pedra d'Excalibur.
El guió ja estava escrit al 'setlist' previ: però aquí el més important va ser gaudir de la veu –magnífica i sense erosió– de Bruce Dickinson (en edat de jubilar-se si visqués a França) i de la tríada de guitarres
–Adrian Smith, Dave Murray i Janick Gers, el 'nouvingut' que es va incorporar el 1991– que explora, amb potència i matisos, un repertori que encara segueix sonant a glòria. Amb el mèrit de picotejar tant en el present de 'Senjutsu' com en el passat, dirigits pel baix sec i ressonant de l'icònic Steve Harris (que s'ha passat 40 anys en malles o bermudes i recolzat al monitor).
Si tens llengua, tradició, cultura i família, mai no es podran deslliurar de tu. Això em fa pensar en Catalunya, va dir Dickinson
'Writing on the wall' va sonar a himne, i abans de presentar la recent suite 'Death of the celts' –poderosos deu minuts de rock progressiu que cauen ni en l'autoparòdia ni el badall– Dickinson va demostrar que sabia molt bé on era (més que molts polítics en campanya): "De puta mare. Heu vingut tots. Veig molta gent lliure aquesta nit. D'això tracta 'Death of the celts'. Si tens llengua, tradició, cultura i família, mai no es podran deslliurar de tu. Això em recorda Catalunya". (sí, una banda de heavy fent una declaració política a Barcelona en lloc de recórrer al 'Força Barça', malgrat que juguessin un partidet contra la directiva del club aquell mateix matí).
Sí que hi va haver (poc) espai per a grans èxits: aquella plantofada de power (metal) pop que és la divertida 'Can I play with madness' i 'The Prisoner', única cita a 'The Number of the beast' i 'The Trooper '. Només va fer abaixar el ritme 'Alexander the great', plomissa epopeia progressiva. I la mascota Eddie? Molt bé, gràcies. Es va passejar per l'escenari en format gegant de festa major, disfressat de pistoler cibernètic –hilarant el combat a canonades làser entre Dickinson i el zombie-robot– i com a samurai que va intentar tallar el coll a Janick Gers.
El viatge al centre del 'lololó' va arribar amb els arpegis de 'Fear of the dark' –la més corejada de la nit– i tornades puntuals a la seva prehistòria: la vibrant 'Iron Maiden' (1979), una trompada entre l'street punk i l'speed metal que, fins i tot en un estadi, encara remet a pub enganxós i vidres trencats. I sí que hi va haver un moment per sortir del guió: la sorpresa va ser acabar amb 'Wasted Years', joia de melodia pop que fins i tot ha versionat Ryan Adams.
Maiden són una empresa, una gran corporació –és la banda de rock que més marxandatge ven actualment– però el seu producte és tan intangible com fonamental: la felicitat del seu públic. Del Sant Jordi van sortir 18.000 clients extasiats després de dues hores de renovar el contracte social en el temple del metall.
NO T'HO PERDIS: Els millors concerts del 2023 a Barcelona
