Ja hem vist l'última pel·lícula de Miyazaki: és una obra mestra (aquí teniu el tràiler!)

És l'última pel·lícula de Miyazaki. Última en el sentit de més recent, però també en el sentit de final, de testament cinematogràfic. El llegendari cofundador de Studio Ghibli, que ara té 82 anys, va dir que es retirava, però una dècada després del seu darrer llargmetratge, 'El vent s'aixeca', hi torna amb 'Kimitachi wa do ikiru ka / The boy and the heron' (primer s'havia traduït com 'How Do You Live?') que diu que ha fet perquè el seu net el recordi quan ja no hi sigui. Estrenada al Japó el 14 de juliol amb gran èxit de públic –ha fet el rècord de recaptació d'una pel·lícula de Ghibli al seu país–, arriba a Europa aquest 22 de setembre, quan inauguri la 71a edició del Festival de Sant Sebastià.

Els assistents de la gala al teatre Kursaal seran els primers de veure-la al nostre continent –abans haurà passat pel festival de Toronto–, però Emma Steen, de Time Out Tokyo, ja l'ha vist i ens explica que és "una obra mestra madura i complexa, que teixeix el passat, el present i el futur del director: un bell enigma que promet que l'espera val la pena". La pel·lícula arriba envoltada de misteri. Fins ara no se n'havia vist cap més imatge que el pòster promocional i no hi havia tràiler, una estratègia pensada perquè el públic s'hi acostés sense prejudicis. Però ja que l'hem vist, compartim amb vosaltres el que en diu l'Emma des de Tòquio:

Un món d'esperits encantador i perillós

"Vagament inspirada en la novel·la homònima de Genzaburo Yoshino de 1937, 'How Do You Live?' segueix un nen anomenat Mahito mentre es trasllada de Tòquio al camp amb el seu pare durant la Segona Guerra Mundial. La mare d'en Mahito ha mort tràgicament i el seu pare s'ha casat amb la tieta de Mahito, que ara espera un fill. Malgrat el seu estoïcisme, les lluites del jove Mahito per adaptar-se a aquesta nova vida són palpables.

L'única distracció són les peculiaritats de la seva nova llar, inclòs un amenaçador agró gris que parla i una misteriosa torre als voltants, amb una escala que està tancada. Quan la tia d'en Mahito desapareix misteriosament al bosc un dia, intenta trobar-la, només per ser conduït a un món d'esperits encantador i de vegades perillós.

Malgrat la seva qualificació "G" al Japó, l'últim film de Miyazaki té un to marcadament més madur i ofereix moments més inquietants que 'La Ponyo al penya-segat' i 'El meu veí Totoro'. En un moment donat, Mahito es fereix deliberadament per escapar dels assetjadors de l'escola i hi ha criatures estranyes, com periquitos antropomòrfics menjadors d'homes, que rivalitzen amb el sense cara i l'esperit pudent a 'El viatge de Chihiro'.

Aquesta maduresa tonal es va reflectir en la composició del públic que vaig observar el dia de la première a Tòquio, on van ser majoritàriament adults els que es van afanyar a omplir les butaques del cinema. Per descomptat, encara no són vacances escolars, però és un recordatori del lloc de Miyazaki al cor de tota una generació que va créixer amb les seves animacions icòniques. Com les altres, compta amb una partitura commovedora del compositor mestre i col·laborador de Ghibli durant molt de temps, Joe Hisaishi.

També hi ha nombroses picades d'ull als treballs anteriors de Miyazaki escampats al llarg de la pel·lícula, encara que la gran quantitat d'idees de tant en tant distreu de la narració. Però hi ha brillantor visual en abundància en aquesta faula 'coming-of-age' a la qual el dibuix a mà de Miyazaki ha donat una vida impressionant."

NO T'HO PERDIS: El millor de la cartellera del mes als cinemes de Barcelona