[category]
[title]
Fa gairebé 50 anys que es dedica a la interpretació, que es diu aviat. Pel·lícules tan icòniques com El año de las luces (1986), Si te dicen que caí (1989), Amantes (1991) i Belle Époque (1992) el van convertir en un nom imprescindible d'aquell cinema espanyol de l'època, que feia un salt qualitatiu i començava a internacionalitzar-se. Aleshores, Jorge Sanz (Madrid, 1969) ja feia temps que habitava els platós: va començar de ben petit, a La miel (1979), i qui més qui menys el recorda com la versió infantil d'Arnold Schwarzenegger a Conan el Bàrbar (1982). Es va anar fent gran envoltat de càmeres, treballant en èxits com Orquesta Club Virginia (1992), ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? (1993) i Los peores años de nuestra vida (1994), convertit en un dels homes més populars d'Espanya.
Va esprémer a fons la fama i tot el que comportava; s'ha escrit molt sobre aquells temps, i el mateix protagonista també n'ha explicat detalls. I va conèixer de prop l'altra cara de la indústria, la del fracàs, la dels telèfons que deixen de sonar, la de films objectivament molt pitjors respecte dels films objectivament molt millors. La seva vida ha estat tan de pel·lícula que res millor que recórrer a aquella joia de l'autoficció anomenada ¿Qué fue de Jorge Sanz? (2010), la sèrie que va fer amb el seu amic i còmplice David Trueba, i que, d'alguna manera, ens advertia que continuava amb ganes de retrobar-se a si mateix, de riure's de tot el que havia viscut i de renéixer.
Ara presenta 9 lunas, una pel·lícula–abraçada que narra la peripècia d'un home trans que ha de decidir què fer quan es queda embarassat sense haver-s'ho proposat. Al film, Jorge Sanz interpreta el pare del protagonista, un home en ple procés de deconstrucció que només aspira a entendre i a acompanyar el seu fill en un procés tan complicat. Ens trobem amb el nostre entrevistat per parlar d'aquesta feina, però també del context que vivim, del significat de l'èxit, d'etapes vitals i professionals. Fem broma amb el seu vincle amb Barcelona, ciutat que ha trepitjat sovint per mil raons, també interpretatives: "He rodat moltes pel·lícules aquí... home, que soc el Timbaler del Bruc", diu en un català perfecte entre rialles, recordant el ja llunyaníssim llargmetratge del mateix títol rodat el 1982. I gaudim, en definitiva, de la trobada amb algú que és història viva del cinema espanyol.
Hi ha una frase de Patricia Ortega, la directora de 9 lunas, que és tota una declaració d'intencions: "Contra l'odi, tendresa radical". Aquesta és l'aposta d'una pel·lícula que parla de l'experiència trans sense traumes, sense dolor.
És que els temps canvien molt ràpidament. Fa pocs anys, l'experiència de les persones trans, dels tractaments i tot plegat, podia ser una cosa més sorprenent. Ara ja no. Ara, per a mi, el que és estrany és que algú s'estranyi que hi hagi aquest tipus de famílies o aquest tipus de casos. Afortunadament ja no és una cosa traumàtica, ja no és una cosa per la qual hagis de lluitar a la feina o al carrer. El que és estrany és no acceptar aquesta realitat...
Però continua havent-hi odi cap a aquest col·lectiu, per això és tan important la frase de la Patricia.
A veure, que es fotin! Si de debò hi ha gent que creu que ha d'odiar algú perquè està buscant la felicitat allà on sigui, perquè pensen que allò no és "com Déu mana", que no es correspon amb com hem estat tota la vida, i que no es pot permetre... Ells són els que es veuran retratats. No a la pel·lícula, que també, sinó a la vida en general. Ja els val!
La gent que odia algú per buscar la felicitat... que es fotin!
Què et va interessar d'interpretar el pare del protagonista, algú en plena deconstrucció de la seva masculinitat?
Jo pertanyo a una generació en què, socialment i en tots els aspectes, calia ser molt mascle. Els homes no ploren, les noies juguen amb nines i els nois, amb pistoles. Els maricons i les lesbianes, allà apartats i assenyalats. I els mascles aquí, deixant anar floretes a les noies. I de sobte, és clar, els temps canvien, i molt de pressa. I cal saber adaptar-s'hi, viure en els temps que corren, i aprendre. Aprendre a no emprenyar ningú, a intentar ser la millor persona possible, i a comprendre que tothom té dret a buscar la felicitat, sigui on sigui. En el cas d'aquest pare amb el seu fill, la qüestió és dir: "M'hauràs de perdonar, però no entenc res. Explica-m'ho dues vegades i jo faré el possible per comprendre-ho. Tardaré una mica més, però explica'm bé això que estàs embarassat". Llavors és molt divertit, perquè el meu personatge representa molta gent que vol canviar i estar al dia dels temps, encara que tingui unes creences, una educació, un determinat format del disc dur. I volen ser feliços i que la gent que els envolta també ho sigui.
Pertanyo a una generació en què calia ser molt mascle
En el context que vivim, fer pel·lícules tendres, lluminoses, boniques, com 9 lunas, és més necessari que mai?
A mi això que el cinema sigui necessari em sembla una mica massa. El cinema té la seva funció: portar-te a uns espais, fer-te reflexionar, plantejar-te què faries tu en una situació semblant a la que et mostren, que t'acompanyi a un lloc que et desperti alguna cosa per dins d'alguna manera... No diria necessari, lloant-lo, però sempre és bonic que algú t'expliqui històries, que et canti una cançó, que t'emocioni. La veritat és que per això hi som.
A 9 lunas ets un secundari de pes...
He estat nen actor, galant jove, galant romàntic, galant còmic, galant madur... ho he fet pràcticamente tot. Excepte primera dama en una companyia de teatre [riu]. Com a intèrpret, arribar a ser un secundari de pes és collonut perquè pots tenir molta feina i t'obre un ventall de possibilitats molt gran. Si ets el protagonista guapo, tens feina i és molt xulo, d'acord, però també és més limitat. En canvi, el secundari és a tot arreu.
"Jorge Sanz, història viva del cinema espanyol". Què et suggereix aquesta frase?
Res d'especial... A més, és que em fa gran, tio. I ja soc prou gran [riu). Història viva? No, home. Supervivent, més que una altra cosa. Portar una carrera llarga en aquest ofici és el que té més mèrit. I soc a prop de fer 50 anys a la professió. Començo a pensar a prejubilar-me i no em fa cap mal rotllo ni em genera cap mala consciència; fa 50 anys que m'ho treballo. Si hi ha algú que s'ha guanyat la prejubilació en aquest país... soc jo [riu].
Si hi ha algú que s'ha guanyat la prejubilació en aquest país soc jo
No trobaries a faltar actuar?
Sí, és clar, totalment. Aquest ofici m'apassiona. Afortunadament, els actors no tenim una edat per retirar-nos. Si volem, podem aixecar una mica el peu de l'accelerador –afortunadament–, perquè els artistes i els toreros tenim un conveni especial en no tenir feina tots els dies de l'any. Dit això, jo no puc ni vull deixar de treballar. Quan realment soc feliç de debò és quan estic treballant.
Per sobreviure en aquest ofici tants anys, i més en un cas com el teu, que has estat a dalt i a baix i te les coneixes totes, fins a quin punt són importants el sentit de l'humor i la capacitat de resiliència?
D'una banda, el sentit de l'humor em sembla una manera meravellosa d'anar per la vida, i jo crec que la gent intel·ligent acostuma a ser divertida. També et dic que l'odi és molt nutritiu: hi ha gent que es guia per l'odi i pel "no canviaré", i també els va bé. Però jo procuro anar per la vida amb un cert sentit de l'humor. Pel que fa a això de ser resilient, jo crec que és una cosa que et ve donada. I que, o ets resilient o estàs fotut. Però també cal entendre que, en aquest ofici, no pots ser sempre a la millor pel·lícula, o a la sèrie de moda. No t'ho pots permetre, cal deixar respirar el públic.
Quina importància han tingut els Trueba en la teva carrera i en la teva vida?
Vaig decidir que volia dedicar-me a això durant la resta de la meva vida quan vaig fer El año de las luces, amb Fernando Trueba i amb la seva dona, Cristina [Huete]. Tenia 16 anys, i ja feia uns quants anys que hi treballava. Però era una criatura. Llavors, de sobte, me'n vaig anar a Portugal a rodar la pel·lícula tot sol. Perquè, fins aleshores, sempre havia anat acompanyat de la meva mare o d'algú. Em veig com a protagonista d'una pel·lícula meravellosa. I amb aquests paios que gaudeixen de la vida, dels rodatges i del camí fins a arribar a tenir la feina acabada. I que, a més, fan pel·lícules precioses. Allà vaig veure clar que jo volia ser com aquesta gent tota la vida. Després van arribar en David i totes les pel·lícules, tots els viatges, tots els projectes que hem fet junts. Ha estat meravellós. Crec que ells han estat els qui més m'han influït en la meva vida i en la meva carrera.
Fernando i David Trueba són els que més m'han influït en la meva vida i en la meva carrera
Un dels teus treballs amb David Trueba connecta amb el que parlàvem del sentit de l'humor. A la sèrie ¿Qué fue de Jorge Sanz?, et despullaves i, esquitxant-ho de ficció, feies broma amb la llegenda que hi havia al teu voltant i que tu mateix has confirmat en algunes ocasions...
Es confirmen totes soles [riu]. Va ser un projecte molt important per a mi. Primer, perquè vam poder fer el que volíem i com volíem. Vam ser els primers a fer un tipus d'autoficció que sí que es feia fora d'Espanya: Larry David a HBO amb Curb your enthusiasm, o The office amb aquesta cosa del fals documental. Després, poder riure't de tu mateix és un luxe que molt pocs actors tenen a l'abast de la mà. Perquè, encara que ho vulguis fer, necessites que la gent sàpiga que ets Jorge Sanz, el guapet, el que lliga. Èxit? Mira'n la cara B! Els personatges maltractats són molt eficaços i molt agraïts: tu castigues el teu personatge, que algú ensopegui i caigui... no se sap per què, però és molt graciós.
La sèrie era una ficció basada en fets reals...
Recollíem l'anecdotari comú de molts dels que ens hem dedicat tota la vida a això. Coneixes les anècdotes de Juan Luis Galiardo, de Fernando Fernán Gómez, d'Agustín González... Hi havia molt material que ens guardàvem per a nosaltres. Però, evidentment, no tot el que li passava al meu personatge m'ha passat a mi. La gent em preguntava: "Estàs tan malament?" Estic de puta mare, fent la sèrie de televisió que volia i cobrant una pasta.
Estic de puta mare, fent la sèrie de televisió que volia i cobrant una pasta
Sovint has dit que la fama és collonuda. Com et relaciones ara amb aquesta fama que potser ha canviat una mica?
Ara és menys cansada. Més relaxada. Abans, la fama gairebé va acabar amb mi. És clar, amb 18, 20, 22 anys i ets allà dalt... Noi, què vols? Jo l'he viscuda a fons, a fons. Sempre amb una premissa que em va donar Verónica Forqué, amb qui tenia una relació com de germà petit des que ens vam conèixer, quan de nen vaig fer amb ella una de les meves primeres pel·lícules, El canto de la cigarra. Aleshores, amb 16 anys, jo començava a ser conegut i allò et pesa molt. I la Verónica em va dir que començaria a ser com el cosí segon de tothom, aquell que veus una vegada l'any per Nadal. És collonut, així que acostuma-t'hi i aprofita la fama. I em sembla meravellós passar per aquesta vida sent famós... encara que amb una feina al darrere. Perquè jo no soc famós per haver matat ningú. Encara. Però ser famós per fer pel·lícules que la gent recorda...
En aquests gairebé 50 anys treballant, i protagonitzant pel·lícules icòniques, com veus el cinema espanyol actual?
Abans una pel·lícula era l'esdeveniment de l'any. Quan vaig començar, estrenaves una pel·lícula i podia estar un any sencer en cartell. I tothom anava a veure-la. Ara tot passa molt més de pressa. Però crec que la corba d'aprenentatge del cinema espanyol és ascendent. Cada vegada es fan pel·lícules millors, i estem més ben considerats dins i fora d'Espanya –no només a Llatinoamèrica, on sempre ha estat així, sinó a tot el món–. Se'ns respecta pels actors que tenim i per les pel·lícules que fem. I és una manera molt bonica de mostrar-nos a l'exterior. Crec que el cinema espanyol sempre ha tingut una mala salut de ferro, de fet, però sempre hi som.
