[title]
La nova pel·lícula de catàstrofes de J.A. Bayona està ambientada en una remota glacera andina, on, l’octubre de 1972, els supervivents d’un accident d’avió van intentar fer l’impossible i sobreviure fins que va arribar el rescat. Davant la fam, el grup, format per joves jugadors de rugbi uruguaians i alguns familiars, finalment va recórrer al canibalisme per sobreviure. No hi ha res de l’escenografia de ‘Viuen’ de Frank Marshall, la pel·lícula de Hollywood de 1993 d’aquesta història. Aquí hi ha la mossegada salvatge del fred i el xiulet inquietant del vent que colpeja el fuselatge de l’avió. Comparteixes la desesperació dels supervivents quan s’assabenten, a través d’una ràdio arreglada, que s’ha cancel·lat la recerca.
A diferència de ‘Lo imposible’, on Bayona va enfrontar-se a les crítiques per centrar en un grapat d’occidentals una catàstrofe asiàtica aclaparadora, ‘La sociedad de la nieve’ té la cura de commemorar els morts d’una manera commovedora i significativa. Cada mort rep un epitafi amb subtítols, i molts dels joves tenen un 'flashback' de dies més feliços.
La representació de l’accident farà que no torneu a viatjar
La representació de l’accident farà que no torneu a viatjar. Els cossos volen mentre l’avió es trenca en dos i la carn i el metall s’amunteguen. Després ve la dura realitat a la glacera: el pipí es torna negre, la capacitat cerebral disminueix i els cigarrets i els cordons de les sabates s’utilitzen com a aliment. Un humà crema tres vegades més calories en aquesta altitud, de manera que cada incursió suposa un gran peatge.
Aquesta és una pel·lícula més trista i reflexiva que ‘Viuen’. Els personatges, des de l’optimista Marcelo (Diego Vegezzi) fins al genial ‘outsider’ Numa (Enzo Vogrincic Roldan), que fa la veu en off de la pel·lícula, no s’autocompadeixen, però a poc a poc es van trencant. A mesura que les barbes creixen i les galtes comencen a enfonsar-se, és difícil fer un seguiment de qui és qui.
Pel que fa al canibalisme, normalment és un tabú cinematogràfic reservat als zombis i algun assassí en sèrie, i Bayona ens n’estalvia els detalls. En lloc d’això, es concentra en el cost espiritual i psicològic que aquest dilema moral té sobre aquests joves catòlics. És la veritable força de la pel·lícula: la idea d’un sagrament impiu que els omple el ventre, però els buida l’ànima.
