Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
J.A. Bayona
Foto: Irene FernádezJ.A. Bayona

J.A. Bayona: "'La sociedad de la nieve' té una ànima molt femenina"

El cineasta construeix un pont entre els vius i els morts a la seva versió de la tragèdia dels Andes

Escrit per
Àlex Montoya
Publicitat

Fa 30 anys, 'Viuen' va descobrir al món la tragèdia dels Andes: l’any 1972, l’avió on viatjava un equip de rugbi uruguaià es va estavellar a les muntanyes. Els supervivents de l’accident van haver de recórrer a mesures extremes per no morir atrapats a 4.000 metres d’altura i a 30 graus sota zero. Els fets s’han recollit, des de diferents punts de vista, en una vintena de llibres i un grapat de documentals. Ara, el barceloní J.A. Bayona pren com a punt de partida 'La sociedad de la nieve', escrit per Pablo Vierci, per oferir la versió definitiva d’aquell drama. 

T’he sentit dir que els supervivents necessitaven un altre film sobre la seva experiència.

És una sensació. Parlant amb ells, crec que hi havia alguna cosa per tancar. Han fet xerrades arreu del món, han tret un grapat de llibres, com si tinguessin una assignatura pendent que pensaven que superarien explicant la seva història. Llegint el llibre de Pablo Vierci, es percep una connexió molt forta amb els morts a l’accident. A això no se li havia donat prou importància. Penso que és aquesta visió de la història, que intenta buscar un pont entre vius i morts, la que marca aquesta assignatura pendent.

Qui narra la història és un dels qui no van tornar. Tota una declaració d’intencions.

És clar, al llibre hi ha una frase de Roberto Canessa, un dels supervivents, que deia als amics morts: “Acepten en paz que vivamos su vida por ustedes”. Que la història s’expliqui des del punt de vista dels que no van tornar dona aquesta lectura més aproximada a com els supervivents viuen els fets encara avui, amb els morts presents, com si estiguessin vius.

La sociedad de la nieve
NetflixLa sociedad de la nieve

Fa deu anys vas rodar 'Lo imposible', que també explicava una tragèdia real. Ha canviat molt la teva manera d’afrontar un relat d’aquest tipus?

Sí, quan veus 'La sociedad de la nieve' crec que és evident com ha evolucionat la meva manera de fer cinema. Sempre et vas posant més a prova, t’ho poses més difícil, no únicament pel que fa a la producció, perquè les meves pel·lis sempre han estat complicades en aquest sentit, també narrativament. Aquí és on m’he sentit més exposat, i era el que necessitava venint de dues experiències a Hollywood, perquè aquest no era un film convencional. Vam rodar sense parar, partint del guió, però explorant possibilitats constantment, amb els actors molt a prop, intentant esbrinar què significava estar a la muntanya. El rodatge estava plantejat quasi com una performance, començàvem a filmar i no sabíem on acabaríem. 

És una història de fer-se gran, aprendre a sobreviure i, sobretot, aprendre a morir

El teu cinema sempre flirteja amb un cert sentit de l’espectacle. I això és delicat a l’hora de retratar fets tràgics i reals. Com es troba l’equilibri?

No penso tant en espectacle, jo sempre parlo de la capacitat de meravellar. La primera vegada que vaig anar al cinema vaig veure volar 'Superman'. Aquesta meravella és molt difícil de separar del cinema. I això pot passar en una història fantàstica, com 'Un monstre em ve a veure', o en una història realista, on de sobte la teva realitat canvia en un segon i no ets capaç d’entendre-la. Aquest viatge que fan els protagonistes per trobar un sentit al que han viscut té molt a veure, no amb l’espectacularitat, però sí amb com l’ordinari pot ser extraordinari. Això sí que m’interessa.

Hi ha molta cura a l’hora de mostrar certes imatges.

Ho vam rodar tot, també el més escabrós. No volíem endolcir la història. També necessitava que els actors passessin per totes aquestes emocions. Després, en el muntatge, ja busques la manera de comunicar de la millor manera el que vols. I aquí sí que vam tenir molta més cura, protegint la intimitat de les víctimes. Les imatges més gràfiques no provocaven més que rebuig, així que vam apostar per insinuar més que mostrar, que al cinema sempre funciona molt millor.

'La sociedad de la nieve'
Foto: Netflix

És la primera vegada que rodes una pel·lícula sense dones protagonistes i sense nens.

Sí, i hi vaig pensar molt, en això. La societat llatinoamericana dels anys 70 té una masculinitat molt preconcebuda. Llavors, després de l’accident, a la muntanya, han d’aprendre’n una altra, que passa per deixar-se cuidar, per aprendre a plorar i no sentir vergonya de fer-ho. Tenen una fisicitat molt forta, com dormien, com s’abraçaven a la nit. Això qüestionava tota l’estona aquesta masculinitat. Recordo que la productora Belén Atienza em deia que 'La sociedad de la nieve' té una ànima molt femenina. I pel que fa als nens, no n’hi ha, però sí que hi ha un aprenentatge claríssim dels personatges. I en aquest sentit, és una altra vegada una història de maduració, de fer-se gran, d’aprendre a sobreviure i, sobretot, d’aprendre a morir.

No se’n parla gairebé mai, d’aprendre a morir...

No, i no podem parlar de la vida sense fer-ho de la mort. És indivisible, com parlar de la llum sense la foscor. Jo penso que cal ser valent i la pel·lícula en aquest sentit és un calvari, però després hi ha molta llum al final. L’objectiu no és fer patir al públic, sinó mostrar el que ells van viure i el que els va col·locar en un lloc on van aprendre a apreciar, encara més, el que tenien. 

'La sociedad de la nieve' s’estrena a sales el 15 de desembre i a Netflix el 4 de gener.

NO T'HO PERDIS: Les millors estrenes del mes als cinemes de Barcelona

Llegeix el número de desembre de Time Out Barcelona amb entrevistes, reportatges i les millors recomanacions d'oci i cultura de la ciutat

Últimes notícies

    Publicitat