[category]
[title]
Nao Albet està en un moment dolç de la seva carrera. No només perquè té molta feina sinó perquè pot triar quins projectes li interessen. Fa poc el vam veure amb el seu còmplice creatiu, Marcel Borràs, fent Els Estunmen al Lliure i ara inaugura el festival Grec 2026 fent de Mack the Knife, el protagonista de L’òpera dels tres rals, una peça cabdal del segle XX, en què Bertolt Brecht signa el llibret i Kurt Weill la música. Quedem per fer les fotos i l'entrevista al Bar Makinavaja, local de resistència del Raval que connecta amb l'esperit revolucionari de l'obra. Durant la sessió, en Nao no dubta a ficar-se al pogo que es crea durant el concert dels Chisourray en un dels vermuts musicals rockers que es poden trobar cada dissabte al migdia al Maki.
Què ens pots explicar de L’òpera dels tres rals que veurem primer al Grec i després al Lliure?
És una proposta que crec que té un potentiel estètic molt important, perquè això és una de les qualitats de la Marta Pazos, però també és un espectacle molt complet en tots els sentits. És multidisciplinari perquè és un musical i hi ha números de cant i de dansa (la Mabel Olea està fent unes coreografies impecables i superinteressants). És molt coral, tothom té els seus moments i jo gaudeixo molt veient com treballen els meus companys de repartiment. Espectacular seria una bona paraula per definir-ho tot plegat.
L’últim cop que es va veure L’òpera dels tres rals a Barcelona va ser el 2002, en un muntatge on, de fet, hi participava el teu pare. Tu aleshores tenies 12 anys, tens algun record del muntatge de Calixto Bieito? L’has recuperat ara?
El meu pare no només participava en aquella versió del 2002 sinó que a casa, com que la música hi és molt present, havíem escoltat molt Kurt Weill. Quan la Marta em va trucar per proposar-me fer el Mackie, vaig pensar que m’havia tocat la loteria. La música sempre l’he tinguda molt a prop a la meva vida, però mai he fet un musical com a tal. Poder estrenar-me amb L’òpera dels tres rals, que és un musical que està una mica fora de la norma, que no és ben bé un musical de Broadway sinó que s’apropa més aviat al jazz, em fa superfeliç.
Us heu format musicalment, el repartiment? Perquè no veniu del musical…
No venim del musical, però tots teníem certa relació amb la música, a tots ens agrada cantar i tots tenim nocions musicals. Tots ens hem posat molt les piles: classes de cant, preparació vocal… però la gràcia d’aquesta peça és que no hi hagi veus canòniques del musical. De fet, Ute Lemper, que és qui va fer una de les primeres versions de l'original, no tenia una veu canònica ni de líric ni de musicals; era una actriu que s’atrevia a cantar. I aquesta essència era important mantenir-la i la Marta Pazos s’ha atrevit a fer-ho amb actors que cantem.
L'òpera de tres rals és una de les obres cabdals del segle XX, una sàtira descarnada del capitalisme, la hipocresia i la moral burgesa, escrita en període d’entreguerres. Havent recuperat ara el text, què diries que la fa actual?
No hem actualitzat res del text, però la temàtica és rabiosament actual perquè el capitalisme ens continua devorant a tots. Ho fa des de les tecnologies, des del mass media, des de les xarxes, però segueix allà, escanyant-nos. El Marc Rosich [que n’ha fet l’adaptació] ha mantingut l’acció a Londres, que ja va bé per respectar el distanciament brechtià, perquè a la vegada parla de nosaltres.
Interpretes Mackie Messer, que és un criminal, però probablement també és el personatge més seductor de l'obra. Com l’has treballat, com t’hi relaciones?
De manera molt intuïtiva perquè la Marta deixa espai a la sala d’assaig per trobar el camí. Junts hem acabat trobant un Mackie Messer que per mi neix d’una construcció física molt bèstia que cada cop es fa més fosca. I mirant molts referents del teatre del Berlin Ensemble, de tota l’escola que Brecht va crear allà.
És el segon cop que treballes amb la Marta Pazos. Com ha anat?
Molt guai. Espero que no sigui l’última perquè ens entenem superbé, em fa feliç ser la seva musa. Ella dona molt i com que jo soc creador també aprenc molt en aquest sentit. Com a intrepret també és un regal. Crea unes dinàmiques molt bones, es nota molt que és una dona, que hi ha una mirada femenina i una manera de prioritzar que tothom estigui bé a la sala d’assaig. A més, artísticament em sembla increïble.
Enllaces aquest projecte amb el d’Els Estunmen, que vam poder veure al Lliure i també heu fet parada a Madrid, i tots flirtegen amb el món de l’òpera. Ha estat casualitat o tens intenció de tirar cap aquí?
Ha estat molt casual. Són dos projectes que es van aixecar en paral·lel i s’ha donat que a la mateixa temporada han sortit tots dos. De fet, durant una època estava treballant en les dues peces alhora i em feia patir que al meu cap es barregessin, però no ha passat, he aconseguit separar-ho.
Quins personatges o quines històries t’interessen en aquest moment de la teva carrera?
Jo em vaig enamorar del teatre quan era molt petit i vaig tenir molt clar que em volia dedicar a això, però a mesura que m’he fet gran he vist que no m’agradava tot el teatre. He hagut de deixar d’anar tant al teatre, he començat a saber triar i intento anar a les coses que sé que m’agradaran: un teatre més postdramàtic i postmodern, que no posa el text al centre i que és més multidisciplinari. Els catalans ens hem desentrenat una mica els últims anys –pels directors artístics que hem tingut o no sé ben bé per què– i ara tenim un tipus de teatre que no interpel·la tant aquestes noves formes. Tot i que tampoc ens podem queixar, hi ha prou oferta i hi ha festivals com el Grec, on pots veure molt teatre d’aquest tipus.
Aquesta producció celebra els 50 anys del Grec i del Lliure. Tu has treballat molt al Lliure. Què suposa per a tu inaugurar la temporada del 50è aniversari?
Fa especial il·lusió, la veritat. Els inicis de la dupla creativa amb el Marcel van ser allà. Jo començo a fer de nen actor al Lliure i conec la professió allà. I no només la professió, sinó també aquesta manera de fer teatre més oberta a explorar noves formes. Crec que el Lliure sempre ha defensat prendre’s el teatre com una forma d’art, no tant d’entreteniment, i això jo com a creador ho comparteixo molt. A més, això no sé si ho sap molta gent, però la meva àvia era amiga íntima de Fabià Puigserver i crec que no consta com a fundadora, però estava allà en el moment que es crea el teatre. Ella havia estat sastre i havia ajudat amb escenografies del Fabià i després també va estar a la taquilla. Tinc un vincle molt fort amb el Lliure no només perquè m’ha vist créixer com a actor i creador sinó a través de la meva àvia paterna.
Reivindiquem-la, doncs. Qui era la teva àvia?
I tant! Era la Montserrat Sunyer.
-
L'òpera de tres rals es pot veure al Grec del 29 de juny a l'1 de juliol, i al Lliure de Montjuïc, del 17 de setembre a l'11 d'octubre
