El que passa aquests dies al Lliure és una excepció que hauria de convertir-se en norma, com succeeix a molts racons d'Europa i com succeïa al mateix Lliure en èpoques pretèrites: l'estrena d'una òpera contemporània. Amb música de Fernando Velázquez, l'orquestra del Gran Teatre del Liceu i llibret i direcció de Nao Albet i Marcel Borràs, Els estunmen demostra que l'òpera no és, en absolut, un gènere museístic, mort, que ja no pot aportar res a la contemporaneïtat.
És com si Albet i Borràs haguessin agafat l'última escena d'Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach (TNC, 2013) i ens haguessin portat fins a aquí, a un viatge cap a les clavegueres de la masculinitat a la qual li canten les absoltes. Tot comença amb un noi provocant una massacre. Acte seguit, els seus pares, l'Evangelina i en Klaus, assisteixen al lloc dels fets i es presenten com a víctimes. Per què el seu fill ha portat a terme un fet tan atroç? Aleshores, la mare (Núria Lloansi) enceta una investigació: vol saber les raons que van portar el noi a cometre la barbàrie.
L'estètica de l'espectacle, entre l'actioner i el còmic de Marvel, és de les més treballades del que hem vist en molt de temps
En escena, l'Evangelina toparà amb un reguitzell d'homes, actors, cantants i stunts, els especialistes de les pel·lícules. I, és clar, amb Albet i Borràs, narradors i ideòlegs, també percussionistes, fabricadors d'efectes especials, actors ocasionals... Fins i tot eixuguen el terra. La seva posada en escena és de primera. Desvergonyida, agosarada i amb una capacitat per ocupar l'espai brillant. Els agraden les escales, a aquest parell. I és que l'estètica de l'espectacle, entre l'actioner i el còmic de Marvel, és de les més treballades del que hem vist en molt de temps. S'ha de destacar la feina de Mac Glaenzel (escenografia) i Sílvia Delagneau (vestuari).
La música que Fernando Velázquez ha escrit per a Els estunmen té vida pròpia, és molt cinematogràfica, amb interludis en els quals repassa la història de l'òpera, del barroc al segle XX. Els cantants canten en català i castellà, però també en anglès, italià i alemany. Destaquen Gabriel Díaz (contratenor) i Sandra Fernández (soprano), encarregats de doblar l'Evangelina i en Klaus.
El problema, potser, el trobem en el fons, en què tenim una vintena d'homes i tan sols dues dones en escena, mentre el discurs és un clar atac a la normalització de la violència en la ficció i a la figura del mascle alfa, l'heroi. Quan diuen que només nou dones han perpetrat una massacre, mentre que el nombre d'homes s'enfila a més de 2.500 ja no cal afegir res més. Però en Klaus, en la llista de greuges comesos que exposa, ha de demanar perdó per no aixecar la tapa del vàter per anar a pixar? Aquí és on tot descarrila una mica.
Els estunmen és una proposta atrevida i excepcional, prop de dues hores de teatre i òpera de primera qualitat que demostren tot el que Albet i Borràs poden fer. Tot i tenir només trenta-i-tants tenen al darrere una carrera molt sòlida com a creadors: els coneixem des que eren adolescents i mai han fet una passa enrere. Aquesta és la seva proposta més expansiva. Només esperem que no sigui l'última. A De Nao Albet i Marcel Borràs (TNC, 2023) van dir que, quan es passessin a l'òpera, plegarien. Ja esperem la propera.
