[title]
Un concert no és només allò que sona pels altaveus. Ni només allò que veiem dalt de l’escenari. Un concert és un acte social, comunitari. En els últims mesos hem pogut assistir a actuacions a l’aire lliure, asseguts, separats els uns dels altres i amb mascareta. Està bé, és un pedaç, però no és el mateix, no es pot convertir en la norma, com tampoc s’hi poden convertir els concerts en streaming.
Esclar que hem de ser prudents, però no ens podem oblidar de defensar la cultura en viu, de sala, on l’experiència és molt més complexa, completa i necessària, per al públic i també per als músics, els promotors i, en definitiva, per a la indústria del directe. Si no ho fem, quan despertem d’aquest malson potser ja no hi seran.
I un concert en una sala són moltes coses. És quedar mitja hora abans per menjar un bocata i fer una birra. És l’excitació compartida a la cua, usar els colzes per conquerir un lloc a la barra i potser creuar una mirada, fins i tot un somriure, amb una persona desconeguda. És trobar-se amb vells amics que saps que hi seran. Que s’apaguin els llums i adonar-te que està a punt de començar. Un concert és l’emoció compartida amb desenes o centenars de persones que bateguen alhora. I també és reconeixe'ns els uns als altres a través d’unes cançons que ens hem fet nostres.
Un concert no se sent només amb l’oïda, sinó també amb el tòrax, l’estómac i a través de la pell. Un concert és quedar exhaust, amb un somriure als llavis i sortir al carrer amb una aura de felicitat. Un concert és tot això i molt més. No ens podem permetre perdre aquesta part de les nostres vides.
