Núria Graham: “M’he trobat 50.000 comentaris de merda, però també bons consells”

La Núria Graham es queixava que no hi havia dones productores i es va dir “doncs me’l produeixo jo, joder, i aprenc a produir”. Així ha cuinat el seu nou i cinquè àlbum, 'Cyclamen' (2023), jugant amb el piano de paret del menjador de la casa de l’Empordà on viu des de fa dos anys i on ha trobat la tranquil·litat necessària.

Contrabaix, quartet de cordes, fagot, flauta, arpa, saxo... Aquest és un punt d’inflexió en la carrera de Graham. "Sí, hi ha hagut molts passos de frustració que he anat superant, tot i que no renego de res, i sí que és un principi una mica fresc, de sobte s’han obert moltes coses al meu cap", assegura.

A la gent la fa riure, perquè quan vaig allà soc la que té un accent raríssim

No només ha agafat les regnes del seu so, sinó que publica el disc amb el segell estatunidenc New Deal (de Verve Forecast), juntament amb Universal i Primavera Labels. A més, a la tardor va estar de gira per Europa i pels Estats Units (i hi torna al març). Pel que fa a Barcelona, presenta el disc en directe a Paral·lel 62, dins el Guitar BCN, el 17 de febrer. 

Quines reaccions t’has trobat en aquestes gires internacionals?

Una cosa que m’ha fet gràcia és que em pregunten per les lletres. A la gent la fa riure, perquè quan vaig allà soc la que té un accent raríssim, entre català i irlandès, no sé si graciós, i dic coses que no diria una persona nadiua. Però és una feina de picar molta pedra, de tornar a començar.

El disc anterior, 'Marjorie' (2020), parlava molt d’Irlanda.

Sí, però vaig haver de parar de fer bolos perquè aquell disc va agafar una dimensió i un significat que em va espantar. 'Connemara', que parlava de la mort, és la regió on vivia la meva tieta, vam anar a gravar el videoclip allà mateix, caminàvem pel cementiri. Després, la meva tieta es va morir i de sobte ja no era capaç de cantar aquesta cançó. He tingut un dol no resolt.

He tingut un dol no resolt

Hi ha una Núria més rockera, l’has abandonat?

Inclús ma mare m’ha dit: "¿Dónde está el rock’n’roll?". Però hi ha cançons com 'Disaster in Napoli' que tenen aquesta cosa bruta i trallera. Són diverses Núries que he anat recuperant i m’ha sortit un disc tranquil perquè segurament he estat en un moment tranquil de la meva vida. No he abandonat les guitarres elèctriques perquè ja les trobo a faltar, però tinc temps d’anar endavant i enrere i buscar sons diferents.

Vas estar un any sense tocar.

Sí, vaig estar molt tancada al menjador de casa, em vaig comprar un piano i d’aquí ha sorgit tot. El procés més difícil va ser decidir produir-lo jo, llavors em vaig deixar portar pel procés d’estar a casa, fer maquetes i gravar els pianos amb l’ajuda del meu enginyer, el Jordi Mora. La música et va portant cap a algun lloc i jo m’assec al seient del darrere i em deixo portar.

Durant una temporada vas ser la guitarrista de l’Amaia.

Vaig fer dues cançons per a ella, però la cosa es va anar animant i va passar a ser una cosa més de fer de músic, d’ofici. M’ho passava molt bé i en vaig aprendre molt, però va arribar un punt en què vaig veure que no podia aportar res meu.

T’has produït el disc, Helena Cánovas n’ha fet els arranjaments i Heba Kadry la masterització. Tot dones. Alguna cosa està canviant?

És un procés que cada vegada va més de pressa, però encara no hi hem arribat, encara hi ha passos a fer.

Et trobes gaire 'mansplaining' quan vas pel món a tocar?

Vaig començar sent dona i jove i m’he trobat cinquanta mil comentaris de merda, però també bons consells. Es tracta d’envoltar-te de persones que valguin la pena. He estat un mes de gira, era l’única dona i hi havia dies que no tenia contacte amb cap altra dona, però jo em fixo en les persones, i els homes que m’acompanyen tenen una energia superfemenina.

Hi havia dies que no tenia contacte amb cap dona

Vas començar amb 16 anys i ja tens deu anys de carrera.

En algunes coses ja hi tinc el cul pelat i en d’altres soc una inexperta. A vegades em diuen: “Aquest és el disc de la maduresa”, i jo dic: “Però què dius, carinyo, si jo no vull madurar mai!

Com et veus d’aquí a deu anys?

Vull ser igual, aquest esperit de nen petit és el que em porta a fer música. I em veig fent tota la música que pugui, havent après a produir millor, havent-me fotut quatre hòsties més de les que porto, però no gaire diferent.

Però què dius, carinyo, si jo no vull madurar mai!

T’ha canviat la veu?

Abans deia que era guitarrista i no em preocupava tant per la veu. Ara he sigut més perfeccionista i noto que m’està canviant, canto més greu. Ara que he estat tocant vint dies seguits la veu agafa una elasticitat genial i mira que fumo una mica i no me la cuido al màxim, però tinc ganes de sentir un disc meu d’aquí a deu anys amb una veu així “arghhh”, ben greu.

Dius que serà un disc més exigent de cantar en directe.

Sí, el 'Does it ring a bell' (2017), que era més rocker, estava pensat per cantar quasi de ressaca, era més parlat, era una època on anava de Lou Reed per la vida, ha-ha. En canvi, aquest disc demana més de mi, he d’estar molt connectada.  

Núria Graham serà a Paral·lel 62, dins el Guitar BCN el divendres 17 de febrer, a les 21 h. 15-25 €.

NO T'H PERDIS: Els millors concerts de 2023 a Barcelona