[title]
El preu del lloguer de l'habitatge és allò que pot fer capgirar el vot a les pròximes eleccions. O això és el que es desprèn de la darrera enquesta del Centre de Investigacions Sociològiques (CIS): l’habitatge és el problema més important que hi ha ara mateix per al 55, 7 % dels ciutadans. Qui escriu, té la sensació que la crisi de l'habitatge de lloguer –gent que paga la renda mensual i es queda amb 300 o 200 euros per sobreviure– s’ha traslladat a l’àmbit del restaurant. Almenys a Barcelona. En els darrers mesos hem vist com tancaven institucions de la cuina de la ciutat de totes mides i menes. Des de petits restaurants familiars com el Sifó o el Dr Zhang, de tiquet assequible, fins a un gran negoci –també familiar– com El Merendero de la Mari, i també un colós propietat d’un grup hoteler com Lomo Alto/Lomo Bajo.
A Espanya hi ha una cultura de la compra de pis des de temps immemorials (és a dir, des del franquisme, concretament des dels volts d’aquell "volem un país de propietaris i no pas de proletaris" d’un Ministre de Vivenda el 1957; perquè convertir els treballadors en propietaris mitjançant hipoteques a llarg termini reduïa la conflictivitat social). El 73 % de la població d’Espanya viu de compra, la resta de lloguer.
El 87 % dels restaurants de Barcelona estan de lloguer
Però en el cas dels negocis de restauració a Barcelona, aquesta proporció s’inverteix. Segons Enquesta d’Activitat del Sector de Restauració de Barcelona de l’any 2025 de l’Ajuntament de Barcelona, el 86,9 % dels negocis de restauració de Barcelona són locals de lloguer, i la resta de propietat. Per què és això?
"Que la majoria de restaurants estiguin de lloguer no és una anomalia. L’habitatge és un bé de consum i un actiu patrimonial, mentre que per a un restaurador el local és un factor de producció", m’explica l’economista especialitzat en economia regional i urbana i professor de la UOC, en Carles Méndez.
A Barcelona, prossegueix, hi ha el factor addicional de l’elevat preu del lloguer comercial en segons quines zones de la ciutat: "això converteix la compra en difícilment assumible per a petites i mitjanes empreses, i estar de lloguer permet reduir la inversió inicial i mantenir una certa flexibilitat".
Permet o permetia? Estem a l’inici d’una crisi dels lloguers traslladada a la restauració? S’ofeguen, els petits negocis? Méndez és molt prudent a l’hora d’afirmar que s’estigui gestant una crisi generalitzada per a la supervivència del sector. Entre altres factors, perquè creu que “aquesta crisi ja s'està manifestant en determinades zones de Barcelona, tot i que no necessàriament en forma de tancaments massius” (i insisteix en que calen dades sistemàtiques per parlar de crisi massiva).
"La crisi dels lloguers dels restaurants ja s’està manifestant a Barcelona, però potser no com a tancaments massius"
El que sí que està passant, manté, és que "l’augment dels costos immobiliaris fa que molts negocis tradicionals, familiars o independents tinguin cada cop més dificultat per competir amb grans grups empresarials que poden assumir lloguers elevats". No és que tanquin restaurants: el problema és que reobren amb "operadors amb més capacitat econòmica, i una ciutat amb molts restaurants i, al mateix temps, amb una oferta gastronòmica cada vegada menys diversa i menys vinculada a la seva població resident", reflexiona l’economista.
El propietari sempre té la paella pel mànec
En tenim un parell d’exemples ben recents: el Dr Zhang, un restaurant de petit empresari va estar obert durant quasi deu anys en dues localitzacions: a Sepúlveda, 137, i després també a Aribau, 245. L’Èlia Caral, xef i propietària, el va tancar recentment, per no poder assumir el lloguer. "Al local d’Aribau vaig assumir un lloguer molt elevat des d’un inici, 2.700 euros al mes més IVA. I les despeses fixes eren tan elevades que això em suposava haver d’omplir cada dia. Estava estancat, perquè cobria despeses i punt, i això realment no és un negoci", explica.
"La compra del local del restaurant per part del petit o mitjà empresari s’ha convertit en impossible a Barcelona"
Al final va optar per tancar, però no abans que "la propietat, que també ho era de tot l’edifici, em fes un xantatge, perquè no es pot dir de cap alta manera: em va dir, ‘si vols traspassar el local, vull un 20 % de tot el traspàs. Si no em dones aquests diners, no et deixaré traspassar, li diré que no a tots els inquilins". El resultat van ser que 10.000 euros van anar directes a la butxaca d’un gran tenidor, dividits en A i B, si m’enteneu.
La jungla del lloguer comercial, s’ha de regular?
Un gran problema de fons és que el mercat de lloguer de locals comercials és absolutament lliure, cada tracte que es tanca depèn de la llibertat de pacte entre inquilí i propietat. "Un petit restaurador que hagi invertit molts diners a adequar el local i a construir una clientela vinculada a la seva ubicació es pot trobar en una situació molt vulnerable a l’hora de renovar el contracte", valora Méndez, que no defensa traslladar als locals comercials la regulació del lloguer d’habitatge, però sí “trobar fórmules que estableixin mecanismes transparents de l’actualització de rendes i incentivin els contractes de llarga durada”.
"És impossible negociar amb els propietaris de l’immoble, sempre tenen la paella pel mànec"
"I la propietat sempre té la paella pel mànec", resumeix Caral en una frase. Posa l’exemple del primer Dr Zhang: una encantadora caixa de mistos de 45 m² i una terrassa amb quatre cadires. "Al principi pagàvem 1.200 euros, una quantitat raonable. Però quan ja portava nou anys, el local estava molt vell i calia fer obres. Però el lloguer estava a punt d’acabar-se. Jo havia de fer obres o traspassar el local. I la propietat em va dir: ‘No et preocupis, Èlia. No et demanarem res pel traspàs. Però per ser un nou contracte , t’apujarem un 60%". I va passar de pagar 1.200 a 2.000, "per un raconet de Sepúlveda de 45 m²!".
Va decidir tirar la tovallola: "Els propietaris dels dos locals eren grans tenidors. I se’ls en fotia que el meu negoci fos un projecte local a Barcelona, enfocat a un públic familiar. ‘Ens és igual què hi obri, mentre ens paguin el que volem’, em van dir. I al final tots els restaurants nous acaben sent iguals", es lamenta Caral. Que tanqui un restaurant no vol dir que desaparegui l’activitat al lloc, matisa Méndez: "el local sovint és ocupat per un operador amb més capacitat econòmica. No és un problema quantitatiu, sinó qualitatiu: quin tipus de restaurant pot sobreviure i quin model de ciutat s’acaba configurant".
Quan el client ja no es pot ni pagar un menú
És ingenu pensar que la crisi del lloguer comercial està separada de la del lloguer residencial. Que li diguin al Pablo Antico, ex-soci del restaurant Sifó, un clàssic del menú de migdia al cor del Raval, que fa un any que va tancar, després de 23 de servei: "Mai vam tenir problemes l’augment de la renda. Teníem un lloguer barat que va acabar sent raonable, i vam tenir algun estira i arronsa amb la propietat per temes de reformes. Però res més”.
Ara bé, l’estocada va venir per la part “d’aquells 300 euros d’augment de lloguer que van patir els clients, com a mínim. Aquesta és la part que a finals de mes li falta a la gent per poder menjar un menú, per prendre una copa, per tenir un xic d’oci".
"El 1999 jo era un cambrer novell, i amb un sou de 150.000 pessetes pagava tres vegades el meu pis de 50.000 al mes!"
Van desaparèixer "tots els xavals que ja no poden venir més a dinar perquè ara paguen 500, 600 euros per una habitació". Aquest experimentat cap de sala i hostaler opina que "tot això va de l'habitatge. Jo vaig arribar el 1999, i amb el meu sou de cambrer sense experiència, comptant propines, cobrava unes 150.000 peles. Vivia en un pis que estava bé, per un lloguer de 50.000. El 1999, el sou d'un cambrer sense papers donava per pagar tres vegades el lloguer!". La pèrdua de poder adquisitiu, remata Antico, "ha estat terrible, i l'habitatge se n'ha endut la pitjor part!".
La tenalla de la pèrdua del poder adquisitiu del client i l'augment del lloguer és mortífera, i no respecta ni restaurants petits ni grans. És el cas del gegant del Passeig Marítim, el Merendero de la Mari, que es va veure abocat al tancament a finals del setembre passat. Obert d'ençà l'any 1995 al Palau de Mar, aquest restaurant d'una nissaga centenària de la Barceloneta tenia una capacitat per a 200 comensals.
"Vam passar de pagar 40.000 a 53.000 euros de lloguer i va caure la clientela"
"Amb el darrer increment de la renda, ens van apujar el lloguer fins a 53.000 euros", explica la Rosa Maria Ribera. Aquesta renda ve del 2024, quan els van fer una pujada del 25% del preu del lloguer. És a dir, que amb un equip de trenta treballadors ja pagaven un lloguer de 40.000 euros. "I a l'estiu solíem treballar molt, però aquest últim va ser horrorós. Alguns migdies hem fet només 15 persones. Com hem de tirar endavant així?", es lamenta Ribera.
Per cert, els casos de Dr Zhang, Sifó i Merendero de la Mari ocorren en zones de Barcelona on la concessió de noves llicències de restauració està limitadíssima (cas de Ciutat Vella) o directament congelada, com l'Eixample. Això pot generar el que en economia anomenen una renda d'escassetat: "el seu valor no prové únicament de les característiques del local o de la seva ubicació, sinó també del fet que existeix una limitació administrativa per desenvolupar la seva activitat en altres establiments", explica Méndez.
I paradoxalment, aquesta limitació, que vol protegir el descans ciutadà i les diversitats d'usos dels negocis dels barris, "pot incrementar el valor dels locals que ja poden acollir restauració i reforçar la posició negociadora dels seus propietaris", assegura l'economista. És a dir, exactament l'efecte contrari.
Els bars més mítics de Barcelona
Aquest article s'ha publicat el 2 de novembre a les 16 h
