[category]
[title]
Amb aquesta pel·lícula, i fent honor al seu títol, tenen ganes de fer soroll. Ens ho diuen en un moment d'una entrevista que vol celebrar l'arribada al cinema català de dues nouvingudes amb moltes coses a dir: l'actriu Latifa Drame i la cineasta Ingride Santos –nouvinguda si parlem de llargmetratges, perquè té moltíssima experiència en el camp de la publicitat i en el món dels curts–. Per tal de xerrar amb elles, ens porten fins al Parc de l'Espanya Industrial de Barcelona, un dels llocs que serveixen de plató a Ruido, i l'escenari que, fins fa no gaire, reunia centenars de persones per assistir a espectaculars batalles de galls: la música urbana i el rap d'estil lliure, improvisat, amb competidors que juguen amb paraules i sinònims sobre un beat, i fan servir les rimes com a arma llancívola, com si fossin aprenents de Cyrano de Bergerac. El freestyle és el gran protagonista d'una pel·lícula que ens acosta un univers quotidià molt poc vist al cinema, el musical però també el vital de joves de la perifèria a la recerca de la seva identitat.
Ruido ressegueix la peripècia de la Lati, una afrodescendent aspirant a rapera que somia petar-ho en aquest masculinitzat món del freestyle. Marcada per la mort del pare, troba refugi en la música, malgrat l'oposició de la mare, una dona musulmana que representa els valors tradicionals que no veuen amb bons ulls la vida desitjada per la seva filla. Explica Ingride Santos, la directora del film, que va descobrir aquest món de les batalles de galls quan preparava el seu anterior Beef (2019), produït per Isabel Coixet i amb un reeixit pas pel circuit de curtmetratges d'arreu del món.
Ara, Santos proposa un relat de descobriment amb pinzellades de cinema social i mirada singular, visualment potent i plena d'energia, i amb el carisma d'una protagonista que és tota una força de la natura. Coneguda en el món del rap com LaTiniebla, Latifa Drame és una jove de Montcada i Reixac que, com el seu personatge al film, és filla de migrants de Mali. No és l'únic punt en comú entre realitat i ficció, perquè Ruido no va començar el seu procés com acostuma a succeir, més aviat al revés: primer es va seleccionar Drame (i també Judith Álvarez, l'altra protagonista) i després es va construir un guió adequant-lo a les actrius no professionals per les quals s'apostava. Un film que, per cert, compta amb producció de Sábado Time (Casa en flames) i Filmin.
Com neix el projecte?
Ingride: Jo havia fet un curt que es diu Beef, i la protagonista era La Tiguerita, que és una cantant de música urbana i en aquell moment feia trap. A través d'ella vaig descobrir tot el tema del freestyle, i vaig començar a anar cada cap de setmana a les batalles. I vaig tenir clar que allò havia de sortir en una pel·lícula. La idea inicial de tot plegat va ser aquella fotografia: 300 persones reunides per fer i veure una batalla de galls. Em va impressionar molt que tanta gent jove es reunís per fer aquestes lluites verbals, per entretenir-se amb la paraula. Normalment es diria que la joventut no té aquestes inquietuds, així que era bastant impressionant de veure. Per a la gent més gran és una cosa com d'un altre planeta, quasi com inexistent, fins que ho descobreixen.
Com vau fer matx amb la Lati? Com us vau trobar?
Ingride: Amb la teva segona batalla ja et van fer un vídeo dels millors moments i el van penjar a YouTube, oi? La Tiniebla era bastant espectacular, perquè es ficava el públic a la butxaca. La Lati té un swag i un flow i una posada en escena... i el que jo anomeno una latitud interpretativa: pot ser superdolça i, després, un huracà d'energia. Hi ha poques noies que s'atreveixin a fer això, i que ella, amb la segona batalla, ja tingués un vídeo viral és una cosa que em va impressionar. La Lati em va agradar molt, però vam decidir fer entrevistes a totes les noies que feien freestyle a Espanya. I només n'eren cinc a Barcelona, quatre o cinc noies més a Madrid, una a Astúries i una a Alacant. Les batalles de galls imposen molt i hi ha poques dones que en facin. Les vam entrevistar, totes tenien un talent increïble, però la Lati m'encantava per això, per com n'és de polièdrica a nivell emocional. I va ser un matx. Després vam fer un stage amb cinc o sis raperes, i després ja et vaig dir: 'Lati, sisplau, vols fer aquesta pel·lícula amb nosaltres?' I és a partir d'haver-les triat a elles que es va construir tot l'artefacte narratiu que hi ha al voltant.
Hi ha poques noies que s'atreveixin a fer això, i la Lati, amb la segona batalla, ja tenia un vídeo viral
Lati, explica'ns la teva versió del matx...
Latifa: Doncs jo vaig rebre un missatge a l'Instagram explicant-me això de les entrevistes a les raperes d'arreu d'Espanya. Em deien que em volien conèixer.
Ingride: Vas estar a punt de no venir, no?
Latifa: Sí, vaig estar a punt de no anar-hi [riuen]. És que jo soc una mica despistada amb el telèfon. Encara que sigui jove no m'agrada gaire estar remenant el telèfon ni revisant les xarxes socials. Llavors van passar uns dies fins que vaig veure el missatge. Al final vaig anar-hi, i ja es va fer aquesta selecció de les sis raperes. Per mi, tot era com un joc. Per mi i crec que per totes. Perquè l'Ingride ho va plantejar tot així, anar jugant i anar aprenent i descobrint coses.
Abans d'entrar a la pel·lícula, ja tenies una certa experiència rapejant. Ja eres La Tiniebla.
Latifa: Jo vaig començar a rapejar amb els meus amics. Els acompanyava a les batalles, per veure'ls, però no m'apuntava als esdeveniments: "Hostia, cómo me voy a apuntar a esto, qué vergüenza". Fins que un amic meu em va animar a fer-ho, i després que m'hi insistís, m'hi vaig atrevir. I va sortir força bé: en la meva segona batalla vaig quedar segona. O sigui, l'experiència em va agradar molt.
Una vegada tenies protagonista vas donar forma a la història, a quina pel·lícula faries...
Ingride: Sempre m'he sentit una mica misfit en aquesta societat. I m'interessen molt totes les històries que tenen a veure amb personatges d'aquest tipus, que estan en un moment frontissa, en un moment de redefinició. Crec que són situacions vitals que estan molt a flor de pell, i que quan has de definir-te, a nivell identitari, a nivell de què vols fer o de què no vols fer, del que se suposa que els altres volen per tu... Em sembla un instant vital molt important que funciona molt bé a un nivell narratiu. I en aquest cas, les batalles de galls em permetien jugar amb això, amb el tema de la pertinença. I després vam construir una trama emocional que donés més soroll a aquella decisió. Són terrenys que m'interessen molt, els terrenys que estan als marges, però no per una qüestió social sinó més aviat emocional. No hi ets, no formes part del corrent, però sí que et fas preguntes i t'has de redefinir, i això fa que et sentis viu i que avancis per la vida. Crec que són moments molt importants. I el personatge de la pel·lícula està justament en aquest moment.
També hi ha una vessant de temes socials...
Ingride: Sí, Ruido té aquest punt social, però al final la història és molt universal, perquè parla d'una família. I, al final, la pel·lícula intenta emocionar a través d'alguna cosa que tots coneixem: la família, els conflictes amb els nostres pares, una cosa molt transversal. Llavors sí que la pel·lícula intenta ampliar l'imaginari, perquè el cinema també ha de servir perquè l'espectador pugui conèixer noves realitats i pugui entendre personatges que normalment no té al seu voltant. Al final l'objectiu és que vegis que no són tan diferents de la teva família o dels problemes que tu has tingut.
Latifa: Parlem de persones de diferents cultures, però que realment tenen els mateixos problemes.
El cinema també ha de servir perquè l'espectador conegui noves realitats i pugui entendre personatges que normalment no té al seu voltant
Ruido també aposta per la representativitat de perfils humans que no acostumen a protagonitzar pel·lícules al nostre país. La protagonista és una catalana filla de migrants de Mali...
Latifa: Sí, jo considero que també és important mostrar com dins d'una cultura, en aquest cas la catalana o espanyola, hi ha més cultures, i estem envoltats de persones diferents, de tot tipus. I crec que és el moment adequat, perquè no estem inventant res, és la nostra realitat. L’Ingride ha conegut un món com el del freestyle, i tot el que apareix a la pel·lícula és real. Tota la gent que hi participa viu el freestyle, cadascun amb els seus conflictes, que són els que pot tenir qualsevol jove de la meva edat.
L’Ingride ha conegut el món del freestyle, i tot el que apareix a la pel·lícula és real
Ingride: De fet, l'escena del freestyle és molt multicultural sense qüestionar-s'ho. Tu baixes a una batalla i hi ha gent de tot arreu, i no és una qüestió que estigui en el centre. És un fet totalment normalitzat. Potser ens hauríem de preguntar si no és que nosaltres estem molt allunyats de realitats que al carrer són molt normals, no? O sigui, el cinema té aquest poder, d'obrir-te una finestra a mons i espais que tu no coneixes, i que quan els veus t'adones que estem supervinculats també a aquests universos. Al final tots som persones, som emocions, som sentiments, tots som humans perduts en aquest planeta. Crec en les ganes de voler veure-ho i les ganes de voler explicar-ho, i això potser està molt més normalitzat a altres països. A Espanya no tant. I crec que tenim històries i actors i personatges potentíssims que es podrien posar al centre. I ampliar el nostre imaginari, i ampliar la nostra cultura, la musical, geogràfica, política, de mil aspectes...
Es tracta de mostrar la diversitat del nostre voltant, que al cinema moltes vegades no veiem...
Ingride: És que, clar, la gent en diu diversitat, però la Lati viu a Montcada, jo visc al Prat, i és el nostre dia a dia. Insisteixo, a nivell professional hi ha gent molt bona, i crec que aquesta pel·lícula ho demostra. I passa amb el mateix moviment del freestyle, que està una mica a l'ombra, i amb Ruido intentem obrir-lo una mica. Per mi el cinema és això, és obrir sempre, i ampliar mirades.
Amb tota aquesta construcció de la pel·lícula, també hi ha la construcció de l'actriu.
Latifa: A mi, em va agradar el procés pel que tenia de joc. A dia d'avui, encara ho sento així: tota l'estona estàs aprenent coses noves que t'ajuden a fer una feina millor. A mesura que fèiem el joc, cada vegada era més fàcil jugar-hi. El procés ha estat molt divertit. També costa una mica d'assumir-ho: 'Uala, ho he fet!'. M'han vist els meus pares, la meva germana...
Ingride: Però és que tu vens d'una família d'artistes, perquè la teva germana és actriu.
Latifa: La meva germana és actriu, ha fet cinema, sèries, ha actuat al TNC... i m'ha donat molts consells. I tinc una altra germana, la més gran, que és ballarina. Si m'agrada molt el rap és perquè me'l va ensenyar ella i n'he escoltat molt a casa. I aquí teniu la barreja d'aquestes dues germanes grans [Riuen].
Veurem la Lati fent més d'actriu? S'ha obert una porta professional?
Ingride: Sí, tu tens un desig, sempre ho dius [Riuen].
Latifa: El meu desig és seguir, la veritat, m'ha agradat moltíssim tot això que m'ha ensenyat l'Ingride. És un altre món. I a mi el que m'agradaria és fer comèdia. Jo soc molt fan de la comèdia, no puc estar sense riure, m'encanta quan la gent gaudeix d'estar amb mi. I m'agradaria molt fer alguna cosa de comèdia, en català o en castellà o en qualsevol idioma.
Fem una crida a productors i directors de casting, doncs! Què es trobarà la gent si va a veure Ruido?
Ingride: Potser val més la pena explicar què no és Ruido, perquè normalment una pel·lícula de hip-hop està relacionada amb personatges que ho estan passant malament, i amb una realitat com molt crua. Gent que són víctimes del que tenen al seu voltant. I Ruido no entra dins d'aquests esquemes. Podríem dir que potser és una mirada més femenina sobre el rap, però perquè tampoc no hi ha hagut moltes més visions en aquest sentit. I és una pel·lícula més lluminosa en aquest aspecte. És un viatge que acaba en positiu, és un viatge que acompanya la prota i que et fa empatitzar i viure aquest camí amb ella. I sobretot... la pel·lícula és la Lati. Si la coneixes, la pel·lícula té el seu esperit. És inevitable, perquè ella està en el centre. I com que tot s'ha cuidat i s'ha construït a partir d'ella, aquest esperit s'ha quedat allà. Llavors, l'espectador de Ruido també veurà una part de la realitat del freestyle de Barcelona, perquè tothom que hi apareix és de la moguda, no hi ha artefactes, tothom que hi apareix està realment en el moviment. I a partir d'aquí, hi ha una relació de la protagonista amb la seva mare, que interpreta l'Asaari Bibang, que és una actriu impressionant. I també la relació que té amb el personatge de la Judith Álvarez, l'amiga que l'acompanya, que també és molt especial i representa un esperit de puresa i de valors.
Parlem de públic, veieu Ruido especialment adequada per aquesta gent jove que sembla reticent a anar a les sales de cinema?
Ingride: Totalment. Mira, un dels projectes que ens està agradant més de fer amb Ruido és projectar-la als instituts, i participar en col·loquis amb gent de primer i de segon d'ESO, i estudiants de batxillerat. Són col·loquis superinteressants, i veus que realment ells tenen ganes de veure cinema i de qüestionar-se coses, i de parlar-ne. Ens han de fer fora perquè no acabaríem els col·loquis! [Riu]. Sempre és molt fàcil culpar la persona que està lluny de tu, és molt fàcil dir que els joves no van al cinema i que no els interessa. I és mentida, els interessa molt. Potser a nivell d'indústria ens hauríem de preguntar per què els joves no tenen uns preus més atractius per poder anar al cinema. Igual que existeix el dia sènior, hauria d'existir el dia perquè els joves poguessin anar al cinema per pocs diners, i segurament les sales s'omplirien més del que s'estan omplint. I això ho estem veient als instituts. Els nanos s'interessen, s'emocionen, ells ho diuen: m'he emocionat amb la pel·lícula. Potser la feina és més nostra que no pas seva.
És molt fàcil dir que els joves no van al cinema i que no els interessa. I és mentida
També caldria fer més continguts a nivell cinematogràfic adreçats als joves, que connectin més amb els seus interessos...
Ingride: Totalment, però com que formem part d'una indústria que sempre pensa en la venda, i com que es pressuposa que aquesta gent no anirà al cinema, potser el problema és que no es fan pel·lícules per a ells, perquè no són un target atractiu. La pregunta seria què passaria si féssim pel·lícules per a ells i els facilitéssim poder arribar a les pel·lícules, i que es poguessin veure representats com es veuen representats a les escoles, perquè les escoles de Catalunya i Espanya també tenen moltíssima diversitat. Jo crec que torna a ser una feina nostra, d'apropar-nos a ells, i amb la pel·lícula ho estem fent, i la veritat és que està sent molt agraït. Jo, directament, agraeixo molt més anar als instituts que estar en un festival competint amb altres pel·lícules. Però mil vegades més, és molt més maco, i de cop i volta allò que has fet té sentit.
