[title]
Avui en dia, a Espanya un còmic que vengui entre 3000 i 5000 exemplars es pot considerar un gran èxit. Perquè ens fem una idea: la primera part de Sangre de barrio (1989, La Cúpula) de Jaime Martín (L'Hospitalet, 1966) va vendre... Més de 18.000 exemplars! Només en un any i mig. I va significar la consolidació de Martín, avui un dels grans del còmic espanyol, també a nivell internacional –és un autor venerat a França– amb el guardó de l'Autor Revelació al Saló del Còmic de 1990. Van haver-hi dues continuacions, a meitats dels noranta i l'any 2000, serialitzades en la revista El Víbora.
35 anys després, Norma Editorial reedita les tres parts de Sangre de barrio en una edició integral i d'allò més mimada. Tenim entre mans una novel·la d'aprenentatge ambientada a la Barcelona i l'Hospitalet dels anys vuitanta, una epopeia quinqui que explica com en Vicen, un nen de tretze anys de família monoparental, s'instal·la a viure al barri de Santa Eulàlia i passa seva adolescència i primera joventut en un món urbà i gris, ple de violència dins i fora de l'escola, drogues i atur.
Avui, la paraula urbà té connotacions de gent acolorida i llatina ballant i perreando. El 1984 era sinònim d'asfalt i rock esmolat, atracaments a navalla i bars de mala mort. Sangre de barrio va plena d'extres i és una reedició de luxe. Però no s'ha tocat ni una coma del text: té el llenguatge de l'argot urbà i la violència intacte, i t'esclata a la cara amb representacions de la dona i expressions que avui el wokisme mal entès voldria rebaixar.
Martín, ràpid com ell sol, em contesta la pregunta abans que li faci. "Hi ha el fet innegable de trobar-me amb una obra que vaig fer fa 40 anys. Ja no treballo d'aquesta manera, ni a l'hora d'escriure ni de dibuixar. La meva narrativa ara és diferent. Hi ha coses que ara són duretes de veure, dibuixos molt explícits i aspres, expressions de masclisme i homofòbia. Però és que en aquella època es parlava així; els adults també parlaven així i els joves replicaven la forma de comportar-se dels adults. Això és realisme i forma part de la història, i ha de ser d'aquesta manera perquè, si no, no seria, no tindria aquest punt de credibilitat", explica.
"Sangre de barrio és plena d'expressions masclistes i homòfobes, però és que en aquella època es parlava així"
En la reedició, s'havia plantejat canviar coses. Però decidir que no. "O ho fas tot de nou, o no facis canvis, perquè si no al final queda un nyap que no arregla res", manté. Ara bé, hi ha aspectes de Sangre de barrio –la frustració juvenil davant un mon materialista inassequible, gran tema de fons– que avui es mantenen més vius que mai, amb el miratge asfixiant de les xarxes socials.
"La meva adolescència acabava de passar, pràcticament feia dos dies. Em va ser molt fàcil recuperar aquest moment", recorda. Martín es manté en contacte amb el jovent: és professor a l'escola de còmic JOSO, però no ha tingut la temptació de fer una continuació ambientada en l'era actual. "Tinc una certa idea de com van les coses, perquè tinc alumnes de 20 anys, però no puc entendre del tot la seva ansietat; sé que per a ells la vida agafa una dimensió que no poden controlar. No estic ficat en la seva pell, i per tant seria arriscat escriure una cosa així".
"No puc entendre del tot l'ansietat dels meus alumnes de 20 anys, per tant seria arriscat escriure d'això"
Ara bé, al còmic en Vicen acaba treballant de cobrador de deutes i fins i tot de sicari, quelcom que connecta molt amb la Barcelona d'avui, on hi ha quasi un ajustament de comptes a trets per setmana. "Malauradament, sí, i també lliga amb aquesta dèria que els ha agafat als joves de portar un ganivet, navalles, històries d'aquestes. En aquella època, sorties de l'escola i sempre et trobaves algun quinqui que et treia la navalla i et deia: "Venga, la pasta". Nega que el còmic sigui autobiogràfic: "hi han moltes històries que m'explicaven els col·legues o que jo havia vist. Vaig ordenar aquest popurri i li vaig donar forma", addueix.
Si quelcom Martín fa de manera excel·lent és barrejar dimensió social i entreteniment. I ho veiem a Sangre de Barrio, de ritme addictiu i trepidant, però també a la tercera part de la seva trilogia política i social, Siempre tendremos 20 años (2020, Norma Editorial), continuadora de Las guerras silenciosas (2013, la peripècia del seu pare a la guerra de Sidi Ifni) i Jamás tendré 20 años (2016, saga familiar centrada en l'àvia republicana de Martín), tots a Norma. "Aquest sí que són la història d'allò que ens va passar, transcrita com he pogut, amb gent amb cara i nom reals. I si hagués fet una cosa que no es correspon amb la realitat, em vindria un amic o un familiar dient-me: 'Què has fet aquí, amb el meu nom i la meva mare?' ".
"Abans, els nens sovint es morien perquè anaven a jugar a llocs on els pares d'avui es posarien les mans al cap"
Un altre valor no caducat de Sangre de barrio és que és un dels escassos còmics que expliquen com era la vida urbana i dura a la Barcelona dels anys vuitanta de manera realista (obres, com Makoki o Makinavaja eren sàtires de la realitat, mentre que La noche de siempre de Montesol i de España, glosava la nit pija dels bars de disseny de Mariscal).
Martín, gran recuperador de la memòria històrica de Barcelona en còmic, està treballant en una novel·la gràfica que "reconstruirà el barri de Santa Eulàlia, a L'Hospitalet, durant els anys 50, quan els meus pares eren nens de 9 anys. Explicaré com era la vida dels nens en aquella època, com veien els adults que acabaven de patir la guerra, amb els problemes típics d'alcoholisme, de violència i de les relacions amb l'autoritat", avança.
El pare de Martín va viure en una barraca del 9 als 12 anys, i aquesta obra "tindrà punts de contacte amb Sangre de barrio en el sentit que no serà el clàssic còmic de un plantejament lineal, sinó que serà un mural que explicarà com era la vida en un barri pobre deu anys després de la Guerra Civil, on la guerra continuava en certa manera, perquè el franquisme no parava de buscar gent per empresonar-la i executar-la".
"Deu anys després, a Barcelona encara continuava la Guerra Civil, perquè el franquisme encara matava i empresonava"
Martín, dibuixant realista, quasi documental, té l'ajuda de l'Arxiu Històric de l'Hospitalet. Ull que no perdrà la dimensió girapàgines d'entreteniment truculent i carregat de sentit de l'humor, marca de la casa: "És que passaven coses molt bèsties. El meu pare m'explicava que a la Gran Via direcció al Prat, un nen que es fica dins d'un camp de conreu i agafa un meló. I surt el típic guarda que anava amb una escopeta de perdigons de sal i li arrenca la pell a tires d'un tret. Aleshores, sovint es morien nens. Perquè jugaven en llocs on avui les famílies es posarien les mans al cap!".
Val a dir que Martín també té una dimensió de creador d'història fantàstica rural: llegiu Un fosc mantell (Norma, 2022), ambientat al Pirineu català i protagonitzat per una trementinaire, dones remeieres que venien medecines casolans per les muntanyes. Es va publicar una mica abans que el horror-folk fos una moda en el cinema de terror actual. "Sempre he sigut un amant del terror, però n'havia desconnectat una mica perquè no trobava films que m'agradessin. Però aquest còmic barreja el tema ètnic i folklòric amb temàtiques socials i polítiques".
Per cert, si li demaneu que us signi un còmic, en mig minut us dedicarà un dibuix semblant a aquest. Sempre signa així? "Home, si ets autor de còmic i no signes amb un dibuix, el lector se t'emprenyarà!".
