Activitats i festes per al Dia de les Dones a Barcelona

La Berta, en Sergi i la Jordina fa anys que tenen negocis petitons i aprofitadíssims al Raval i treballen plegats per cultivar un nou model de relació establiments-barri, basat en la xarxa, la sostenibilitat i l’atenció als veïns. Que hagin unit esforços per obrir La Monroe, el bar de la Filmoteca, és molt bona notícia, perquè la gestionen amb el mateix amor i coneixement del territori que els seus propis locals. En entrar-hi ja es nota: en un espai enorme i diàfan, tot finestrals, han aconseguit traslladar aquella calidesa i ambient familiar del Lupita, Las Fernández o el Pódame. Les llambordes de la plaça són el terra del local, té una gran terrassa amb gàbies d’ocells per fer-hi créixer l’heura i tauletes d’alumini lacades de verd piscina i roig corall. L’interiorista Antonio Iglesias ha fet una feina magnífica: ha iŀluminat l’espai amb llums fets amb oueres reciclades i bombetes de gran filament i ha disposat llargues taules de fusta per compartir amb esquelet de bastida –diu que per retre homenatge a En construcción, del Guerín, que es va rodar allà–. La Monroe és tot terreny: hi pots esmorzar, picar tapes –l’ensalada russa és boníssima i els embotits són de Ponts!–, fer un menú a bon preu, beure tes, còctels, menjar entrepans i amanides, sopar un cebiche o un secret ibèric. T’hi pots gastar quatre rals i fer un cafè i un fabulós pastís casolà o sopar per 25 € i quedar com un senyor. A La Monroe hi ha germanor i fa de bon passar-hi el dia. Ara sí que podem dir que a la

Anna O’Flynn i Mariana González regenten un curiosíssim restaurant anomenat Les Tres a la Cuina. Situat en ple barri de Gràcia, en una zona en què la vida fa olor de vermut i la llum té el color de les bones converses, Les Tres a la Cuina té un look que podria equiparar-se a locals d’altres barris universals com el Soho. La cuina del restaurant és fresca, en el sentit que els plats que s’hi ofereixen són com un ram floral pel reguitzell d’aromes especiades que ofereix. El cap de setmana, hi serveixen un brunch que, segons m’han explicat, és magnífic. Però entre setmana, la cuina es basa en un menú compost per dos primers i dos segons, que varien segons la joie de vivre d’O’Flynn i González en interacció amb els productes del mercat i de proximitat.

23 d’abril del 1983. Al plató de TVE, quatre noies apareixen cantant una cançó que trasbalsaria tot Espanya. Eren les Vulpes i el tema, 'Me gusta ser una zorra'. 34 anys després, amb el mateix esperit combatiu, va obrir La Raposa, que vol dir guilla, o zorra en castellà. Sota el rètol de bar vegà i una llibreria feminista trobareu un local lluminós i viu. El projecte és potent: fruit de l’amistat i l’entusiasme activista de tres veïnes del barri, l’arquitecta Alba, la cuinera Momo i la dissenyadora Natalia, La Raposa neix com a espai polivalent de trobada i cooperativa de treball per fomentar una altra cultura de barri, perquè el Poble-sec està sent arrasat per la moda de la tapa ràpida del turista de pas. Els puntals del projecte són el bar vegetarià (croquetes, braves, amanides, cremes, curris i pastes a preus populars), amb aliments de km 0 i ecològics abastits per cooperatives agroalimentàries; la llibreria especialitzada en feminisme i transfeminisme, literatura infantil, fanzins, cuina vegetariana i antiespecista; i els tallers de pa, conserves d’aliments, d’hort urbà o d’autoedició bàsica, sempre impartits o coordinats per dones, lesbianes o trans.

Aquestes tres germanes del Bierzo tenen una proposta que combina el producte de la seva terra amb aires vermells, acolorits, de pel·lícula d'Almodóvar. Tots els plats es comparteixen. No és gaire gran i compta amb fans incondicionals, així que cal reservar amb suficient antelació.