Els llocs abandonats més terrorífics de Catalunya

Marmellar, al municipi de Montmell, és un poble abandonat del Baix Penedès (Tarragona), que la Guerra Civil va despoblar, com tants d'altres. O potser no. Per arribar-hi, has de deixar el cotxe a la urbanització Talaia del Mediterrani i caminar vint minuts fins als 532 metres d'altitud d'un nucli rural on mai van arribar ni llum ni aigua corrent. Una desena de masies en ruïnes –ofegades en verd feréstec– i una església amb un campanar ben conservat sorgeixen de cop, després del camí de cabres. El lloc és maco i solitari. Però dos crims pertorben –o matisen–aquest bucolisme lúgubre.

El juliol del 1993, dins l'església, dos caçadors van trobar el cos cremat d'una dona jove, d'entre 20 i 30 anys, segurament abandonada allà des de Sant Joan, entre les restes de fogueres i creus invertides pintades a les parets. L'altre va passar el 1996: al mateix terme municipal, en la urbanització (que va quedar a mig fer i deserta) hi van descobrir el cos d'una noia de dinou anys. Era empleada d'una gasolinera de l'Arboç, a qui van segrestar durant un atracament. Els dos assassinats han quedat sense resoldre. I a mi no m'enxamparan pas a Marmellar sense la llum del sol. 

Comencem amb força. Qui diria que, just al costat de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, hi ha un dels llocs més encantats de Catalunya. La Torre Salvana, una fortalesa documentada des de l'any 992 DC, és un dels bàsics dels passejadors de llocs abandonats, i també és el més espantós. Només us diré que el seu sobrenom és el Castell de l'Infern.

Hi ha testimonis que parlen d'un fum negre inexplicable que surt de la finestra de la torre, de psicofonies, d'entrar a explorar i sentir que t'estiren del braç, de veus de dones que ploren i demanen ajuda ... Tot tan terrorífic com veure una edificació mil·lenària caure a trossos i plena de grafits vandàlics.

Entre finals del s. XIX i la Guerra Civil, els balnearis van viure la seva època de màxima esplendor. Sense la importància del turisme de platja, la burgesia catalana s'afanyava a tractar els seus mals (i a passar les vacances) en luxosos enclavaments com La Puda de Montserrat, a Esparreguera (Baix Llobregat), amb el subsòl farcit d'aigües medicinals sulfuroses.

Es va acabar d'edificar el 1871, i havia de ser un dels balnearis més grans d'Europa. I tot i que només es va acabar l'ala esquerra, el seu edifici encara avui impacta per auster, bell, imponent. I dic encara perquè des del tancament del balneari, durant la dècada dels setanta de segle passat, no ha aixecat el cap, abandonat i saquejat durant cinquanta anys. El 2018 va patir un robatori per valor de 80.000 euros (se'n van endur ascensors del 1924!). I tot esperant la promesa inversió privada que el recuperi com a hotel i balneari, el carisma de les seves parets ha fet que aculli filmacions de pel·lícules i videoclips: l'èxit de The Cult 'Heart of soul' per exemple.

La mala herba i els arbres de Collserola amaguen coses que, no per conegudes, deixen de ser sorprenents si les recordem. Com per exemple el Casino de l'Arrabassada. Avui en dia són un conjunt de ruïnes que deixen entreveure la seva monumentalitat: el complex incloïa un casino, un hotel de luxe, un llac i un parc d'atraccions amb una muntanya russa. Es va inaugurar el 1911 amb el nom de Gran Casino i Gran Hotel de la Rabassada, i van fer venir un exèrcit de xefs de París i una orquestra, amb tota la pompa i fast imaginable. Al darrere hi havia un grup d'inversors francesos, que no van tenir molta vista: la 'dictablanda' de Primo de Rivera va prohibir el joc en 1923 i la Guerra Civil va acabar d'enfonsar el Gran Casino.

El 1940 va ser l'any que va començar el seu enderroc i saqueig. Avui només treu el cap, com la dent d'un cadàver gegant, un tros del mirador amb un inquietant rostre petri gravat, i alguns trossos encara visibles de la muntanya russa. Llegenda negra: diuen que hi havia una habitació perquè se suïcidessin els desgraciats que ho perdien tot.

Nando Dixcontrol, DJ Eskudero, Pastis, Metralla ... Si heu viscut la moguda 'bakala', les cervicals us haurien de començar a ballar el mambo de gust si sentiu aquests noms. Pont Aeri, la meca del 'xumba-xumba' hardcore a Catalunya, es va instal·lar a Manresa l'estiu de l'any 2000 (el local de Terrassa se li va fer petit).

I va ser un any curt però intens: l'èxit va ser espectacular, però el descontentament i l'alarma social que van generar les baralles i el vandalisme de cert sector del seu públic també. La pressió política va aconseguir implementar el tancament el desembre del 2001. Avui en dia, la mala herba devora el ciment, i el seu interior, decadent i rovellat, espanta tant que sembla l'escenari d'una peli de 'torture porn' del dur. Aquesta magnífica foto d'en Maurici Ribera (el músic folk-punk conegut com a The Missing Leech) així ho testifica.

El parc aquàtic Aquàtic Paradís de Sitges va obrir el 1987 i va tancar dos anys després dels Jocs Olímpics, el 1994. La inversió per obrir-lo va ser tremebunda: 500 milions d'euros. I al principi les coses anaven bé: milers de visitants feliços abarrotaven els seus tobogans i piscina d'onades. Però el mateix 1987, la mort d'un nen a Aquadiver de Platja d'Aro (parc que avui en dia segueix obert!) va provocar la caiguda en picat de la venda d'entrades. Van començar a circular llegendes urbanes sobre el parc –la més demencial, que un nen hi havia mort succionat pel motor de la piscina d'onades!– i l'equipament va iniciar una agonia que va culminar en el tancament el 1994.

Des de llavors, els plans de reconversió i reobertura s'han anat frustrant per l'encadenament de crisis. Balagueró va rodar-hi plànols de la saga 'Rec', i es lloga com a escenari de jocs d'Air Soft (això dels 'rambos' de cap de setmana amb bales de plàstic, aneu alerta). El lloc és colpidor: aigua estancada, tobogans desèrtics, la mala herba absorbint la zona de 'xiringuitos' ... En qualsevol moment esperes que el teu passeig estrany es converteixi en 'Dawn of the dead'.

I un 'off' Barcelona. A principis dels vuitanta, el millor lloc on podia començar a socialitzar un nen a Figueres (Girona) era el parvulari Ramon Reig, una escola oberta el 1969, amb un projecte pedagògic basat en el descobriment de l'entorn, quelcom trencador en l'època tardofranquista. L'escola va tancar el 2011, i l'Ajuntament de Figueres la va adquirir per valor de mig milió d'euros. Han passat onze anys, i a l'espera que la converteixin en una residència per a persones discapacitades, el lloc és un derelicte total: cau a trossos, han robat portes, finestres, i fins i tot tasses de vàter. La combinació d'espais diàfans i coloristes, fets a mida per als nens, amb podridura, runes i humitat, és pertorbadora.

Servidor recorda haver presenciat allí el seu primer concert, als tres o quatre anys: va ser un de Xesco Boix, el cantautor i animador infantil de Grup de Folk, que es va suïcidar el 1984. Fa un parell d'anys, vaig parar el cotxe davant del Ramon Reig, als afores de Figueres, a la N-II A. Vaig caminar cap a l'escola abandonada –just passat el també deixat de la mà de Déu Càmping Pous– i em vaig fumar una cigarreta davant les ruïnes de la meva infància. I juraria que vaig sentir en Xesco Boix cantar (bé, no, això és una llicència poètica). Però sigui com sigui, el lloc acollona moooooolt.

I després de tanta esgarrifança solitària, acabem amb una excursió bucòlica, serena i sense cap mena de perill. Si aneu a Colera (Alt Empordà), la platja s'ho val, heu de saber que a pocs quilòmetres a peu hi ha el poble abandonat de Molinàs. L'excursió és molt senzilla: a la sortida de Colera, travesseu la carretera i agafeu un camí de terra. El trajecte no dura ni quatre quilòmetres i és una passejada plaent. Veureu vaquetes i cabres en equilibri inversemblant a les carenes de la serra de la Balmeta, i algunes granges d'abelles. I arribareu a un nucli d'una desena de cases i masies mig devorades pels esbarzers. El poble de Molinàs, fundat a finals del s. XVIII al voltantde les vinyes i l'oli, va arribar a tenir més de cent habitants. Els desastres naturals el van sentenciar: la plaga de la fil·loxera, una inundació el 1920 –el cabal dels rius es va emportar cases i gent – i una glaçada el 1956 que va acabar amb les collites, van fer que cap als anys setanta del segle passat fos ja un poble abandonat. Ben mirat, un xic maleït sí que està, oi?