Els llocs més friquis de Catalunya

Aneu conduint d'Empuriabrava a Roses, i en un marge de la carretera us trobeu a un nan de tres metres que us saluda, amb les cames ben obertes i un cucurutxo multicolor. Entre bales de palla, campa un cocodril gegant i un elefant amb un tub encaixat al cul que sembla que acabi d'excretar una pilota de golf gegant. No, no us han posat 'droja' al Nesquick: sou davant una de les plantes de Falgàs, l'empresa gironina que fabrica la majoria d'atraccions mecàniques infantils a monedes que escuren les butxaques dels pares. Que els aires de decadència surrealista no us enganyi: aquesta gent factura milions d'euros arreu del món.

Tites al bosc? Fica-t'ho al cap! No, no, parlo d'un comiat de solteres. Si em permeteu manllevar aquell 'slogan' de la Txene, on un paio s'apagava una burilla al cabell (ecs!), us he de dir que cal que sortiu disparats a visitar el Bosc de Can Ginabreda (o ‘Bosc d’en Xicu’): és parc, bosc i exposició d’art a la vegada. Es tracta d’un bosc típicament mediterrani d’uns 40.000 m2 amb roures, alzines, ginebres, pins, grèvols i… un grapat d’escultures de l’artista gironí Xicu Cabanyes que giren al voltant de temes com l’eròtica i la vida. Una experiència singular i innovadora, gratis i a l'aire lliure. El trobareu al camí de Mieres, km 25.5, al bonic municipi gironí de Porqueres. 

A Torrelles de Llobregat podeu fer un recorregut pels edificis i llocs més emblemàtics del país gràcies a les maquetes de Catalunya en Miniatura. Som un país bonic i petit, o sigui que veure'ns jibaritzats a una col·lecció de maquetes ens és molt natural. La llàstima és que no et deixin fer de Godzilla amb l'estació de França o el monestir de Poblet! I recordeu que si la visiteu per Jalouí (també dit Tots Sants) us hi trobareu escenes costumistes que formen part del nostre imaginari ancestral: com orcs amb sac d'arpillera que intenten destruir la catedral de Barcelona. Hiperrealisme, tu.

Tothom que visiti Girona ciutat per primera vegada patirà la carrinclona coacció de fer un petó al cul d'aquesta escultura del segle XII (una de les hipòtesis és que assenyalava l'entrada a un hostal que es devia dir La Lleona). Qui petoneja el seu granític darrere, diuen, tornarà sempre a Girona. Aneu amb compte, però: n'hi ha que en lloc de tornar s'hi queden per sempre. El 2015, un jubilat francès va morir per una caiguda des del tercer graó del pedestal, a un escàs metre de terra.

Teniu problemes de fertilitat? Al santuari de Núria encara perviu una curiosa tradició: les dones que vulguin parir fills ben hermosos, que cantava en Pau Riba, han d'agenollar-se i submergir el cap en una olla mentre el seu marit toca una campana (una campanada per fill desitjat, 'oju'). Tradició cristiana? Nooo. El santuari de Núria es va establir el segle XI, i segons el folklorista Joan  Amades, l'olla màgica és la reconversió en cristià del (bon) costum pagà de les noies del lloc de refregar-se contra un menhir blanc que hi havia a la vall.

Us voleu sentir dins d'un clip de Marilyn Manson, o una pel·li del Balagueró? Només heu de fer una excursioneta fins a qualsevol santuari català i contemplar la col·lecció d'exvots: ofrenes al panteó catòlic de Déu, Fill, verges i sants en compliment d'un vot o d'agraïment. Al Monestir de Sant Ramon (la Segarra) trobareu una nodrida col·lecció de cames i braços ortopèdics, vestits de marineret en bosses de plàstic i vels de casament engroguits. La tristor que provoca l'exposició a aquests bocins de pell de vides mortes aclapara.

I ja que parlem de personatges fantàstics descontextualitzats... L'any 1979 triomfava a l'Espanya postfranqusita la iconografia fetitxista de Mazinger Z (aquells punys eren una referència velada al 'fisting'). Al promotor immobiliari de la urbanització Mas del Plata, a Cabra del Camp (Tarragona), no se li va acudir res millor per vendre xalets adossats que el reclam d'una gegantina estàtua de Mazinger de 14 metres custodiant el veïnat. Ja ningú verbalitza llegendes suburbanes demencials (que si estava buit per dins i era un tobogan, que si la van deixar allà oblidada perquè un nen va morir d'una caiguda, que si s'hi va anar a jubilar el creador de Mazinger...), ara és el punt de trobada de motoristes que hi arriben d'arreu. I té la seva gràcia. 

Una autèntica joia: Castelló d'Empúries, poblet medieval empordanès maco entre els poblets medievals empordanesos macos, pot presumir d'un primorós museu dedicat al seu passat històric. El que mola més de l'equipament és que està situat en una presó-cúria que Pere I va fer construir el 1336. Seure en una diminuta cel·la llòbrega i observar els gravats en les parets de pedra massissa –que els presoners van fer amb la mà nua per comptar els anys de condemna– horroritza més que tots els museus de cera del món.

En el cor de la Girona feréstega, al veïnat rural de Vallcanera, acostar-se a aquesta casa senyorial abandonada i devastada te'ls posa per corbata. La mansió de Can Busquets està abandonada d'ençà la Guerra Civil, i diversos grups de 'caçadors de fantasmes' s'han encarregat d'estendre rumors terrorífics: la casa és buida perquè va haver-hi una matança entre dues famílies per l'herència, i per la nit s'hi poden escoltar plors de nadó. I que la xemeneia és una porta a l'infern, que si et despistes et xucla i et porta al cementiri que hi ha sota la casa (això va ser pràcticament un petit poble, amb escola i església). També que un veí de Vallcanera va acostar-s'hi a explorar i va aparèixer mort al dia següent... als peus de la xemeneia. També asseguren que és una font inesgotable de psicofonies, que no cal ni gravar, només parar l'orella. Si és que us atreviu a anar-hi de nit, esclar. Brrrr.