No és el mateix dir “avui hem sopat en un italià” que “avui hem sopat en un venecià”. Encara hi ha categories! Quan, al Poble-sec, va obrir el Xemei, aquest incís es va fer imprescindible. Els bessons –xemei, en dialecte venecià– Stefano i Max Colombo van portar a Barcelona una cuina transalpina que superava d’una vegada els macarrons a la bolonyesa i les pizzes quattro stagioni. Arribava el peix tal com el cuinen al Vèneto, i havíem d’aprendre què són les sarde in saor o el baccalà mantecato: una altra cuina italiana era possible. Les sarde són la versió veneciana de les sardines escabetxades i aquell baccalà és una brandada sense ingredients làctics.
Al Xemei us ho serveixen en un assortit que també inclou un verat al forn i seitons marinats, i que heu de demanar sí o sí per posar-vos en situació. Cosa que, d’altra banda, no us costarà gaire. El lloc té glamur i, com pertoca en aquests casos, corre la brama que algun jugador del Barça n’és client. L’ambient de taverna vintage, la hiperactivitat dels xemei, les cambreres xerraires i uns plats buoni, buoni, buoni són motius suficients per decidir que hi tornareu. Abans, però, acabeu-vos els bigoli in salsa veneziana, les sipietes a la planxa amb polenta, el pop a la brasa o, si voleu semblar venecians de soca-rel, el fetge de vedella a la veneciana.
