Restaurants de Montjuïc i el Poble-sec

No és el mateix dir “avui hem sopat en un italià” que “avui hem sopat en un venecià”. Encara hi ha categories! Quan, al Poble-sec, va obrir el Xemei, aquest incís es va fer imprescindible. Els bessons –xemei, en dialecte venecià– Stefano i Max Colombo van portar a Barcelona una cuina transalpina que superava d’una vegada els macarrons a la bolonyesa i les pizzes quattro stagioni. Arribava el peix tal com el cuinen al Vèneto, i havíem d’aprendre què són les sarde in saor o el baccalà mantecato: una altra cuina italiana era possible.

El Cañota és un bar de tapes marineres d'inspiració gallega amb molt bones referències. Es tracta del germà petit del reputat Rías de Galicia, un dels grans restaurants gallecs de la ciutat i de l'Estat. L'oferta del Cañota és la de tota la vida: peix i marisc fregit, patates braves, pop a la gallega, amanida russa, canyes de cervesa i vins. Tot de la millor qualitat i en un local desenfadat per a resoldre un àpat de celebració o el sopar després de sortir del Lliure, el Mercat de les Flors i del BTM, que li queden al costat.

La casa és xica però el cor és gran, com diu el refrany castellà, i el cor d’en Marc, de la Raquel deu ser molt gran. Després de la intensa experiència viscuda a la Xina i de vivències saboroses i dures viscudes junts, s’han casat i han muntat aquesta petita joia amb la complicitat d'un tercer element, l'Esteve Puertas, amic de la infància i un professional del bon servei a taula. Els llargs viatges d'en Marc i la Raquel a la cerca de sabors i plaers fan que la carta del restaurant Casa Xica sigui com un passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però això de la fusió s’està prostituint, i en aquest cas es tracta més de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars.

El segon restaurant d'Albert Adrià a Barcelona és un nikkei: aquella mena de cuina que va néixer a Perú per la mescla de la cuina autòctona i la immigració japonesa. Ara bé, ha passat pel seu filtre aquest gènere culinari per aconseguir plats soprenents, com per exemple una fusió de maki i causa de verat fumat, o un nigiri de salmó amb salsa de ají amarillo. Pakta, en quítxua, vol dir "junts".

Malamén, producte de l'associació d'un veneçolà, un navarrès i un xef suec amb experiència en l'alta cuina, és un bar-restaurant que trenca del tot amb la filera de pintxos pseudobascos en sèrie en què s'ha convertit el carrer de Blai. A Malamén –amb aspecte de cocteleria però amb cuina a la vista– hi trobareu una cuina de producte de temporada que para atenció tant a vegans com a carnívors. En el primer apartat, una amanida de fulles amb llavors i vinagreta de cava. En el segon, uns canelons de pintada amb trompetes de la mort que són bona cuina de caça amb totes les de la llei, i també alguna pinzellada sueca o llatina. I si voleu un tiquet més econòmic, tapes de tota la vida amb un toc innovador.

En aquest restaurant amb barra baixa estil japonès i espai per a còctels, un veneçolà i un català fusionen tradicions culinàries molt allunyades, com la tailandesa, la peruana o la catalana, amb grans resultats. Un exemple: el suquet thai, on per un cantó et presenten les salses tailandeses i per l'altre el peix i el sofregit, o el secret ibèric cru, cuinat al moment, amb un dashi.

L'Escairón destaca sobretot pel seu entrecot provinent de Galícia i pel seu 'pote', el brou gallec. En Jorge i la Pilar atenen com si fos casa seva i la clientela es gairebé fixa. Els seus plats forts són l'entrecot o qualsevol de les seves carns a la brasa, però també els plats guisats, el 'lacón' i, sobretot, algunes postres com l'anomenada Escairón (crema catalana amb una mena de crocant gelat). Però immillorables i úniques són les patates fregides que acompanyen les carns, entre les quals també destaca l'escalopa milanesa.

La gran cita permanent que proposa la família Iglesias amb els millors productes del mar. A la seva carta destaquen el llamàntol del cantàbric amb allets, el gall de Sant Pere i els canelons de txangurro. I quan és temporada disposen de l’exquisida llamprea a la bordelesa.

Un lloc que val molt la pena: a mig camí entre un restaurant vegetarià –amb una carta breu i atractiva, amb fideuàs de bolets, croquetes de ceps o favetes a la menta, per exemple– i un club de jazz, aquí hi podem trobar concerts de jazz amb músics de primer nivell molt sovint. I fins i tot de música clàssica. També acull presentacions de llibres, recitals de poesia i altres mostres d'activisme cultural; cada setmana hi trobareu alguna proposta. Feu un cop d'ull a la seva carta de vins, amb més de 70 referències.

Diuen que la grandesa dels seus arrossos prové de les demandes dels viatjants valencians, que exigien que fossin tan bons com els de casa seva. Recomanadíssima la paella mixta i l'arròs a banda.