Els millors restaurants del Poble-sec i Montjuïc

On abans hi havia el Pakta de l’Albert Adrià, temple de la cuina nikkei amb una estrella Michelin, ara hi ha una izakaya mediterrània o un celler tradicional amb visió asiàtica, segons com es miri. El porten en Jaume Marambio i la Vicky Maccarone. Ell va cuinar al St. Rémy, al Saüc, al Gaudir i al Tickets, i ella va ser cap de sala a l’Hoja Santa i el Niño Viejo. Aquí fusionen la gastronomia mediterrània amb la nipona. Com? Amb molt tacte i originalitat. Exemples? 'Montadito' de calamar i cansalada ibèrica, gyozes de tres botifarres i favetes, guisat de pèsols amb sepionets i 'katsuobushi' i, de postres, xuixo de gelat de soja i caramel.

Un altre bar de barri que ha premut el botó de reboot és el Bar La Cañada. En JuanPe González ha revifat aquesta esplèndida barra inoxidable del 1980, al Poble-sec més tranquil, amb l’ajuda de l’actor i artista Nico Baixas i la Lina Ruiz. Ha ajuntat delicadeses fredes (olives de Bailèn, tonyina fumada de Múrcia, embotits de Salamanca, formatges artesans...) amb una carta de vins a copes ben triats, i un parell de guisats que fa la seva mare.

El lloc perfecte al Poble-sec per quedar amb amics i gaudir d’alguns dels bons vinets que té l’Edu. Deixeu-vos aconsellar, que aquest noi és un crac en matèria vitivinícola i sempre l’encerta! Per menjar, al Marino tot és especial: croquetes de bolets, de sobrassada amb formatge... esplèndides; figa seca amb foie-gras per tocar el cel, carxofes amb cecina encisadores i uns formatges exquisits i molt ben seleccionats. 

Un restaurant de cuina gallega que feia falta a Barcelona. No perquè no hi hagi oferta en aquest sentit, sinó perquè és un bon punt entremig per assaborir les menges d’una autèntica taverna gallega sense el soroll ni la incomoditat habitual d’aquests espais. Les taules i les cadires són còmodes, els cambrers són atents i s’hi menja francament bé. Es defineix com a 'pulpería', i el pop a la brasa no hi falla, ni guisat ni el clàssic a 'feira'.

El Cañota és un bar de tapes marineres d’inspiració gallega amb molt bones referències. Peix i marisc, patates braves, pop a la gallega, ensalada russa, canyes de cervesa i vins... L’oferta és la de tota la vida, però amb l’afegitó d’un puntet juganer de creativitat: tasteu-hi, per exemple, les aletes atòmiques i, per postres, la pinya cocorrón amb sorpresa. Si hi aneu amb amics de fora, demaneu la sangria original. 

Els llargs viatges d'en Marc i la Raquel a la cerca de sabors i plaers fan que la carta del restaurant Casa Xica sigui com un passaport llaminer per viatjar des d’una còmoda cadira al Poble-sec. El més fàcil seria dir que fan cuina de fusió. Però es tracta més de la recol·lecció de gustos apresos en terres llunyanes, convertits en plats que agradaran el més exigent dels paladars.

En Miguelito s'ha criat entre dimonis i borratxos i després d'experimentar amb sabors llatinoamericans i orientals (la seva mare és asiàtica), s'ha convertit en un autèntic mestre dels fogons. Ell és el vertader Chamako, el protagonista de la història que el restaurant té per bandera i que el personal —vestits de Chucky, el nino diabòlic— explica als clients quan arriben. 

El Denassus té un nom obvi i que ens encanta: els dos socis i propietaris, En Sergi Ruiz (nas d’or 2014) i l’Alejo Mailan són sommeliers i s'hi menja... de nassos! Aquest gastrobar –sí, mereix aquest nom, això és una barra de bar amb un elevat nivell gastronòmic– va obrir l'estiu del 2019, i des d'aleshores s'ha establert com a un lloc de gaudi d'alt nivell hedonista a Poble-Sec. Ruiz i Mailan havien coincidit al Bar del Pla –que com a escola no està gens malament!– i van decidir "obrir un lloc que ens agradés com a clients, que sigui informal, però on et puguis clavar un festival", expliquen.

La família Iborra es va traslladar a Catalunya fa més de cinquanta anys i la seva maleta carregava receptes il·licitanes. Pioners a Barcelona en la importació de cuina valenciana, ja disposen de quatre restaurants on podeu trobar tota mena d’arrossos impecables. Tant a la seu original del Paral·lel com a la resta, el plat estrella és l’arròs negre d’Elx amb calamarsets i carxofes, un esclat de mar fosca i libidinosa, amb verdures de sabors pretèrits, talls de cefalòpodes que regalimen gratitud i, el secret, una base d’arròs Bayo extra de l’Ebre, híbrid entre les varietats llarg i bomba, que aporta consistència i reté el plaer.

El projecte és potent: fruit de l’amistat i l’entusiasme activista de tres veïnes del barri, l’arquitecta Alba, la cuinera Momo i la dissenyadora Natalia, La Raposa neix com a espai polivalent de trobada i cooperativa de treball per fomentar una altra cultura de barri, perquè el Poble-sec està sent arrasat per la moda de la tapa ràpida del turista de pas.

El millor de la cuina de Cadis ho trobareu en aquest minúscul bar ple d’alegria i bon humor. Les propietàries engeguen rock a tot drap per fer baixar el caçó en adob, un dels clàssics que fan a La Chana. Ben cruixent per fora i tendre i gustós per dins pel fet d’haver-lo macerat unes hores abans. Excel·lent l’atún anchoado, la moixama i les ortiguillas (quan en tenen). A l’hivern fan més plats de cullera com els cigrons amb pringá (carn d’olla) i tagarninas (cards) que ressusciten els morts. P

A La Porca la matèria primera i el bon tracte són els principals ingredients: és un lloc familiar impulsat per en Rubén i la seva mare, la Carmen. Van guanyar el concurs de la millor hamburguesa de Barcelona amb la Doble Bacon Cheese Burger, amb una combinació d’ingredients clàssica i infal·lible. Les braves són de les millors de la ciutat, amb dues salses casolanes i 'porchetta' a baixa temperatura. També hi trobareu propostes com la burrata trufada i l’ensaladilla murciana (una mena de russa, amb patata, envinagrats, tonyina i ou). 

La Tieta és amb prou feines una barra de marbre farcida de bons vins, vermut i canyes ben tirades, amb una terrassa encantadora. A la carta de vins no hi trobareu res clàssic, s’enamoren d’un vi mallorquí i la setmana següent perden el cap per un de gallec. Aquest bon fer l’encomanen també al menjar; sense experiments estranys, però amb creativitat, preparen cuina bona de tota la vida ben feta. Per exemple, brou i broqueta –tassa de brou i una broqueta amb la carn d’olla!– o verat escabetxat amb cítrics. 

L’ànima andalusa del Palo Cortao és molt present en tapes com els fenomenals chicharrones (basat en els de Casa Manteca de Cadis, paradigma de la tasca gaditana: finíssimes llenques de porc, cuites a baixa temperatura i adobades amb pebre vermell i llimona, meloses i boníssimes) i els impecables calamars a l’andalusa amb salsa de galeres i tinta de calamar. Més enllà d’això, la carta va plena de racions originals i suggeridores, com 'dumplings' de pringá de cocido andaluz. 

En aquest restaurant amb barra baixa estil japonès i espai per a còctels, en Bernat Bermudo fusiona tradicions culinàries allunyades, com la tailandesa, la peruana i la catalana, amb grans resultats. Un exemple: el suquet thai, en què per un cantó et presenten les salses tailandeses i per l’altre, el peix i el sofregit, o una galta de vedella amb toffee de miso-mostassa i orellons. 

Després de la pandèmia, Rías de Galícia va reobrir com a Rías/Kru. Abans pujaves les escales del Rías de Galícia –un restaurant obert l'any 1986, marisqueria familiar de referència de Barcelona–  i t'hi trobaves un altre restaurant, l'Espai Kru, on el que dominava en un 80 % de la carta porcions excelses de producte marí cru i marinat amb elaboracions d'alta cuina moderna. Els germans Iglesias han optat per unificar la carta en els dos espais. 

¡Un racó secret per a farandulers! El trobareu a l’estratègic triangle format pel Lliure, el Mercat de les Flors i el Grec, amb tota l’activitat festivalera del juliol. També hi compta la ciclònica presència de la mestressa, Marta Baldó, amb un peu al cinema i un altre a la restauració. Però no oblidem que el Poble-sec és un barri pencaire: l’esforç de pujar-hi té la recompensa d’un menú de migdia a 12 euros arrelat a les dues ribes de la Mediterrània.

Ho diuen totes les guies del món i em sap greu repetir-me però el Quimet i Quimet és, vaja, per deixar anar la llagrimeta. Tenen cervesa pròpia, serveixen el millor vermut d'aixeta del planeta i ofereixen una varietat de vins que els arriba al sostre. Tot aquest cúmul de felicitat acompanya unes tapes que farien ressuscitar els morts. Montaditos de salmó, iogurt i mel trufada o els més venuts, els de carxofa, cremós Brillant-Savarin i tomàquet confitat. 

Un restaurant d’hotel d’impacte: al capdavant hi ha el xef Víctor Torres, que amb Les Magnòlies d’Arbúcies va ser el cuiner més jove d’Espanya a tenir una estrella Michelin; el 2018, tot just amb 25 anys. Aquí hi practica una cuina catalana d’autor molt similar a la d’allà, basada en l’excel·lència del producte i la puresa dels sabors. Es proveeixen de l’horta i fauna del Maresme i del Baix Llobregat en la mesura del possible. 

David López i Javier San Vicente són els xefs i propietaris de la Taberna Noroeste. Entre tots dos sumen dècades d’experiència en grans cases de la tapa fina, com ara el Tapas24 de Carles Abellan, i l’altíssima gastronomia del nord, com l’Akelarre del Pedro Subijana. I en la seva casa pròpia han optat per deixar-se de floritures i tirar per la millor cuina espanyola, cap al nord (López és de Galícia) i l’oest (San Vicente té orígens de salamanquins). El resultat és una carta curta, de producte òptim i pur esperit hedonista, amb plats interessantíssims com el lletó amb milfulls de patata i les cloïsses gallegues amb algues i cogombre.

No és el mateix dir “avui hem sopat en un italià” que “avui hem sopat en un venecià”. Encara hi ha categories! Quan, al Poble-sec, va obrir el Xemei, aquest incís es va fer imprescindible. Els bessons –xemei, en dialecte venecià– Stefano i Max Colombo van portar a Barcelona una cuina transalpina que superava d’una vegada els macarrons a la bolonyesa i les pizzes quattro stagioni. Arribava el peix tal com el cuinen al Vèneto, i havíem d’aprendre què són les sarde in saor o el baccalà mantecato: una altra cuina italiana era possible.