Van comprar el bar a uns xinesos. “Mira, el món al revés”, diu la Laura Albéniz, feliç propietària del restaurant Santornemi (sic). Els propietaris del recomanable Mito es van jubilar, i des d'aleshores ella i el seu germà Álvaro a la sala, i el seu marit Santi a la cuina, treballen al número 17 de l’avinguda de Sarrià. No són uns nouvinguts: en Santi va ser el cuiner del Gelida durant deu anys, on ella i l’Álvaro en van estar set a la sala: tenien les claus del temple de l’esmorzar de forquilla de Barcelona, vaja. Volien posar casa pròpia per Sant Antoni, “però com que allò és Beverly Hills, de preus, aquí estem” (a vuit minuts en carril bici de l’Eixample, si pedaleges, esport predilecte de la clientela dels esmorzars de forquilla, que aquí serveixen a partir de les 8 del matí, dissabtes a les 9).
Això és una casa de menjars sense menú, de les de fer carta per 15 o 20 euros, en la línia del Portolés, Can Vilaró i, esclar, el Gelida. Una casella, la de la cuina catalana a preus populars, en retrocés. “Estem servint menjar normal, no posem gambes o filet. Com et poden cobrar unes llenties a 10euros? Prou d’estafar la gent!”, es lamenta la Laura. Com fan al Sant Joan, dignifiquen l’àpat quotidià fent-ho tot des de zero. Demano un trio d’asos: uns bunyols de bacallà finíssims (5 euros) amb unes làmines d’albergínies d’arrebossat eteri, unes mandonguilles amb sèpia impecables i abundants (7 euros) i una esqueixada de bacallà (6'5 euros) suau i afinada de sal, que desarma tots els tàrtars de salmó. Els dos germans són de Pamplona, i això es nota en un assortiment de formatges i pebrots de vidre i espàrrecs quan n’és temporada.
Costa decidir-se entre la nodrida carta i els plats del dia, com cigrons amb calamars. En lloc de seitons, la barra exposa els pastissos que fa la Laura. I l’arròs és els dissabtes. Tot és bo i bé de preu, des de les postres fins al pa, que té un destí manifest, que el suquin!
