Una impressora caiguda del cel pertorba la pau dels nostres avantpassats i, com una capsa de Pandora anacrònica, desencadena els mals amb què els cinc intèrprets de Peeping Tom hauran de bregar. Són només cinc homes dalt de l’escenari (Simon Bus, Seungwoo Park, Charlie Skuy, Boston Gallacher i Balder Hansen) que s’estrenen amb la companyia de dansa belga en un muntatge que posa al centre la batalla de la humanitat contra la màquina, contra la tecnologia, contra el que ella mateixa és capaç de crear. I, per tant, de destruir.
‘Chroniques’ és un viatge en el temps fragmentat, construït a còpia d’escenes que funcionen com a records –són molt més sensorials que narratius, és un muntatge sense text– i fan pensar que els humans fa milers d’anys que lluitem contra una mateixa cosa que muta en formes diferents. I la cosa en qüestió no és res més que la manera que tenim de transformar la nostra intel·ligència en una tecnologia que hauria de facilitar-nos la vida però que, sovint, acaba sent terrorífica.
Aquesta línia temporal que dibuixa Gabriela Carrizo amb una dimensió molt poètica se situa en un escenari on les pedres són les protagonistes, roques lleugeres però amb un pes que resulta insuportable pels habitants amb què interaccionaran. Des de l’home prehistòric fins al que trepitjava per primer cop la lluna, passant també per l’accés a les armes o el futur que ens espera amb els robots autòmats. Tot de coses que generen terror. Inclòs el pentinat que va arrasar entre el públic masculí als anys 60.
Els ballarins ens fan dubtar de si artistes i espectadors pertanyem tots a la mateixa espècie
Tot plegat, amb les virtuts a les quals ens tenen acostumats els Peeping Tom cada cop que fan parada a casa nostra: una escenografia imponent presidida per un teló de fons (que en aquest muntatge el signa un dels intèrprets, Seungwoo Park), uns ballarins que malgrat que debutin amb la companyia excel·leixen en la tècnica i ens fan dubtar de si artistes i espectadors pertanyem tots a una mateixa espècie, i la sensació de sortir del teatre amb l’estómac regirat.
Cinc cossos canviants dalt de l’escenari que mentre canvien d’època muten, es descobreixen entre ells i xoquen (en el sentit més literal del terme) fins que aconsegueixen que tot exploti. Si el futur que ens espera ha de ser un malson, que voli tot pels aires.