Com es fa 'Yerma'

Encara que sembli estrafolari, José i la Yerma que va inventar Federico García Lorca als anys 30 tenen moltes coses en comú: són dues dones que prenen decisions, subjectes de la història. “Ella és l’artífex total de tot el que passa: tot passa per Yerma i perquè Yerma ho vol”, assegura. El personatge és una dona de l’edat de l’actriu que vol tenir un fill, però topa amb la infertilitat del marit a qui, a més a més, no estima. És una dona que està casada amb Juan i vol ser mare. Com moltes, vaja. Encara que davant les dificultats, com que no veu acomplert el seu somni, pren decisions. Ningú no la pressiona, tanmateix, ens recorda l’actriu: els altres personatges li diuen que no es capfiqui, que té altres opcions a la vida i que tot passarà. Ella no els fa cas, sorruda. I acabarà, com deuen saber (és un clàssic), matant el marit. Vaja, que arriba a les últimes conseqüències.

No cal ser massa suspicaç per esbrinar que quan el director de la peça, Marc Chornet, li va dir que havia de ficar-se en la pell de Yerma, a José se li va caure el món a sobre. Va pensar en Núria Espert, va recordar que Margarida Xirgu havia estat l’encarregada d’estrenar-la. Va sentir el pes de la tradició alhora que pensava que tenia una bona oportunitat, aquella que esperen moltes noies que comencen en això de la interpretació. Diu que ser Yerma ha estat un camí, “entrar dins un túnel per mirar d’entendre cada paraula, cada moment, cada pausa”. “L’he assumit des de la ingenuïtat, des de l’esperança”, madura. Havia vist Yermas fosques, però José està convençuda que el personatge de Lorca no és així: “Ella creu que les coses canviaran, no es rendeix”.

El repte va ser matar. Fora bromes. L’actriu necessitava una justificació que no trobava en el text, alguna cosa que li fes pujar l’adrenalina, fins que en un assaig li va brotar un atac visceral, quan va passar del desencís total a l’esperança. En aquell moment precís va copsar la irracionalitat del gest de Yerma, va ser Yerma... I li va sortir “una força” insòlita que la va convertir, finalment, en una homicida. Aquí, en aquest instant fatal, és on cau tot el pes de l’obra.

Ja sabem que Lorca no és fàcil, que et fa caminar per la corda fluixa del llenguatge poètic i l’acció descarnada –recordin la versió d’El público de Rigola!–. És un poeta que també va escriure teatre. Alba José diu que el de Granada “és un paraigua on no et pots mullar” i en destaca el caire sintètic i expressiu del seu verb miraculós. A ella, li va costar assumir el seu lirisme, introduir sense daltabaixos els poemes que Lorca desgrana dins la peça com si res. I tots aquells símbols, la font, la llet, la pluja, la sorra, que es refereixen a la vida, la maternitat, la frustració...

Se’n sortirà? “La meva carrera és a foc lent”, diu l’actriu. “Sóc un llenç en blanc per pintar”, afegeix, potser imbuïda de la poètica lorquiana. Ha fet una mica de cine, una mica de televisió. I podríem dir que la seva vida artística està començant. Que al primer replà hi hagi Yerma no està gens malament.