Té raó el Corifeu d'aquest 'Contra Antígona' quan diu que el cor de les tragèdies gregues ha estat negligit pel teatre contemporani, una manera d'expulsar el públic, de separar escena i platea, d'alçar un mur que, en l'època clàssica, es travessava gràcies, precisament, el cor, integrat per dotze o quinze espectadors que s'introduïen en l'acció. Andrea Jiménez ha decidit tornar a Sòfocles el que és seu i, guiada pel mateix esperit trapella que va demostrar a 'Casting Lear', recluta catorze persones del públic perquè participin en la versió d''Antígona' que ella mateixa i Victoria Szpunberg han escrit. Els guia el Corifeu (Olga Onrubia), el quinzè espectador, i una facilitadora (Mònica Molins) que els va donant instruccions així que l'acció avança.
És molt interessant veure les reaccions del cor, per exemple, en la famosa disputa entre Creont (Xavi Sáez) i Antígona (Júlia Truyol), quan el nou rei de Tebes renya la filla d'Èdip per haver volgut enterrar el seu germà Polinicies en contra del que ell ha manat. Una esclatant majoria del cor fa costat a Antígona, la qual ha violat la llei i, al capdavall, vol retre honors a un home que ha intentat destruir la seva ciutat. O quan Creont s'acosta a la seva dona Eurídice (Arantza López Medina), última víctima mortal de la tragèdia, envoltada per molts integrants d'aquest cor totalment afligits.
Jiménez torna a demostrar que es pot renovar la manera de representar els clàssics
La versió de Jiménez i Szpunberg és sintètica i eficient. Subratlla alguns aspectes de la tragèdia i dona protagonisme al Corifeu, alhora que amplia el paper d'Ismene (Clara de Ramon), la germana d'Antígona. Els que no hagin vist mai abans l'obra de Sòfocles, surten del teatre amb un curs accelerat de tragèdia grega. Els que sí, xalaran amb una peça dinàmica, plàstica, amb una gran idea al darrere, magníficament executada. Una feina molt més interessant que 'Casting Lear', on cada nit la directora convidava un actor diferent perquè es posés en la pell del personatge de Shakespeare. L'intèrpret en qüestió no coneixia el text i havia de seguir les instruccions de Jiménez a través d'un auricular mentre ella feia de Cordèlia, en el que era un autèntica allisada d'una filla contra el seu pare.
Aquí, a 'Contra Antígona', els actors i les actrius professionals saben el que han de fer. Han assajat diverses setmanes, han compartit impressions, han conviscut. Però no sembla que Jiménez els hagi dirigit gaire, perquè cadascú va a la seva, cadascú en un to diferent, amb una gestualitat i una ocupació de l'espai que competeix amb la centralitat que la directora atorga al cor. Als espectadors se'ls demana que facin d'ells mateixos, però els intèrprets han d'interpretar. El que no sabem és de quina manera els ha guiat Jiménez perquè el posat desenfadat del guarda (Jan D. Casablancas) xoca amb la duresa d'Antígona, per posar un exemple.
Un viatge als orígens de la tragèdia mateixa. L'aposta era més complexa, aquesta vegada, perquè el públic, en tant que element sobirà, et pot esguerrar les bones intencions. Però tothom, avui dia, és massa obedient.
