Dirty Crusty

Quan la Jeanine (Sandra Pujol) marxa d'escena, el seu cos encara hi és. No la veiem, però entre en Victor (Pau Escobar) i la Sinda (Patrícia Bargalló) hi ha una presència esborronadora que fins i tot omple tot l'espai. Tots dos, de fet, es coneixen gràcies a ella. I el seu pas per les seves vides sembla determinant. De la Jeanine només sabrem que és molt desendreçada, que es renta poc i que ha tingut alguns nòvios. Tampoc no sabem gaire cosa del Víctor i la Sinda. Són veïns, res més.

Tot comença amb una trobada casual en una cantonada. En Victor i la Jeanine topen. Es coneixen d'abans, potser de l'escola o de l'institut. Ara viuen l'un al costat de l'altre. Tots dos viuen sols. I estan sols. La seva aproximació serà ràpida i aviat passaran a gaudir dels seus cossos. Es demanaran més i buscaran més coses. Ella no en té prou amb el sexe i explorarà noves vies a través de la dansa, cosa que acomplirà amb una altra veïna, la Sinda, més gran, que fa classes de ballet a infants en una planta baixa.

Els tres personatges es mouen en un espai gairebé buit, delimitat per tres sèries de fluorescents

Durant bona part de la funció, la trama es belluga entre el pis del Victor, on ell i la Jeanine fan l'amor. I el taller de la Sinda, on la protagonista de l'obra de Clare Barron s'inicia en el moviment. La Jeanine, realment, no sap què vol. Està neguitosa, dubta tota l'estona, és un cos que reclama atenció. Vol ser infermera? Vol ser ballarina? Vol seguir amb en Victor? Prefereix la Sinda? Quan ella proposa jocs sexuals, en Victor pot dir no. Quan és ell qui s'hi aventura, la seva opinió no compta.

La companyia La Virgueria ha aixecat una proposta minimalista, molt ben dirigida per Isis Martín i Aleix Fauró, amb un disseny d'espai i de llum providencial de Guillem Gelabert. Perquè els tres personatges es mouen en un espai gairebé buit, delimitat per tres sèries de fluorescents que subratllaran escenes. No els cal res més. 

I és que més que paraules, tenim un cos, el de Sandra Pujol, una boca que es mossega les ungles, unes mànigues que s'estiren, un coll que es torç, tota ella és neguit. Tota ella és solitud. El text de Barron és d'alta volada, però deixa poc espai a la Jeanine perquè s'expliqui. Ho faran els altres, el Victor i la Sinda. Ella només és un cos.