Convertir les tragèdies tebanes de Sòfocles (Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona) en un muntatge de dues hores i escaig amb personalitat, sense sobreentesos, amb dinamisme, sense que tot sembli massa ràpid, com ha fet Ferran Dordal és una proesa. El públic no té la sensació de veure tres obres, sinó una de sola. El clàssic atenenc ja les va escriure seguint un fil temporal, que comença amb el poble pregant perquè Èdip lliuri Tebes de la pesta i acaba amb Creont descobrint els cossos morts d'Antígona i del seu fill Hèmon. Enmig, una gran història.
Carlota Subirós s'ha fet seu el paisatge desèrtic dels afores d'Atenes (Colonos) per centrar la seva peça. Un espai immens, esquitxat amb quatre matolls, per on fa circular els seus personatges durant la funció. Només al que podríem considerar el primer acte, el que correspon a Èdip rei, passa davant del desert, al que representa el palau del sobirà de Tebes, tot i que ja ens el deixa veure a través d'un gran finestral. Subirós dirigeix la desena llarga d'actors i actrius de manera convincent, amb un tall classicista que feia temps que no li vèiem. Però té un problema.
La seva presència física enmig d'un espai grandiloqüent és demolidora, però li falta aquell punt d'humanitat
Amb les tragèdies, com passa amb Shakespeare, cal disposar dels intèrprets adequats. Pots ser un grandíssim actor, però no encaixar amb Èdip o Creont, no saber qui són Antígona i Ismene. I si bé Subirós té al seu servei dues germanes extraordinàries (Yolanda i Kathy Sey, respectivament), el seu Èdip (Babou Cham) no acaba de fer-se seu el paper de rei de Tebes. La seva presència física enmig d'un espai grandiloqüent és demolidora, però li falta aquell punt d'humanitat, de feblesa, que ha de mostrar Èdip. I això es veu perfectament quan té al seu costat les seves filles, de mirada profunda, dures quan els cal, sinceres sempre.
No són obres corals, les tragèdies tebanes. Hi ha molts personatges, sí, i Tirèsias (Oriol Genís), Creont (Jordi Martínez) i Teseu (Moha Amazian) tenen alguna cosa a dir en molts moments. Però Èdip és el centre de l'univers. I, al seu costat, Antígona.
Amazian i les Sey, amb un gran Martínez en la tercera part, aproven amb nota el desafiament. Yolanda Sey defensa el pare i s'enfronta a Creont quan no li deixa enterrar el seu germà Polínices (Moïse Taxé). És una Antígona que recordarem sempre. Però al muntatge de Subirós, benvolgudament agosarat en molts aspectes, li falta Èdip.
