Mentre el món es prepara per veure el cometa Halley, dotze dones han de decidir si la Sança està embarassada, cosa que li estalviaria la forca per l'assassinat d'un infant. Tancades en una habitació, amb l'única presència d'un home que no pot badar boca i amb la multitud a fora que espera ansiosa veure el cos penjat de l'acusada, la pressió sobre el jurat és gran. La britànica Lucy Kirkwood fa que la maquinària patriarcal s'expressi a través de les dones, les quals, no totes, donaran vida a tòpics, suspicàcies i clixés.
Som al 1759, a la Catalunya rural, i no a Suffolk, Anglaterra, que és a on Kirkwood va situar El firmament. La directora i traductora Gara Roda ha decidit aquest canvi, per la qual cosa els personatges no es diuen Sally, Lizzy o Charlotte, sinó Sança (Anna Castells), Bet (Sílvia Abril) o Carlota (Teresa Vallicrosa). Una modificació que no afecta el fons de la qüestió, però sí més d'un aspecte accessori. I potser per això Roda planteja la funció com si estigués versionant Guimerà i el joc de Kirkwood amb el present, quan ens ve a dir que tot allò que passava al segle XVIII no ha desaparegut del tot, queda una mica descafeïnat, especialment en un moment climàtic quan substitueix el Manic monday de The Bangles per No es serio este cementerio de Mecano. El resultat és estètic i funciona, però la raó del moment musical és totalment diferent.
Sílvia Abril i Anna Castells lideren un repartiment de primera
Això no obstant, El firmament és una molt bona funció. Prop de tres hores sentint dotze dones de tota mena parlant de menstruació, embarassos i parts, avortaments, pèrdues i totes aquelles coses "femenines" és gairebé un fenomen insòlit en la història del teatre occidental, fins i tot en el nostre segle. Un goig. I Kirkwood sap oferir-nos una gran paleta de grisos. Perquè no pensin que totes les dones faran pinya al voltant de la Sança. Ni molt menys. A Riure caníbal, Las Huecas ja ens en van donar raons. L'autora no té pietat amb els personatges, ni amb el relat.
Abril i Castells lideren un repartiment de primera on tothom ocupa el seu lloc. Però l'obra requereix que saltin espurnes entre elles, que la que pot salvar la condemnada no encaixi d'entrada amb ella. I aquí és on la direcció d'actrius de Roda fa el ple.
